Una reforma inútil de la Constitució

El mecanisme legislatiu per a dur a terme la reforma constitucional que PSOE i PP volen promoure, per a limitar el dèficit de les administracions públiques i garantir l’estabilitat pressupostària a mig i llarg termini, ve recollit a l’article 167 de la Constitució. Aquesta norma exigeix que el projecte de reforma sigui aprovat per una majoria de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat o, si això no és possible, per majoria absoluta en el Senat i de dos terços en el Congrés. Salta a la vista que si els dos partits estatals majoritaris estan d’acord, la reforma s’aprovarà sense cap problema. I es pot aprovar, a més, en un termini molt curt de temps. Té raó el President del Congrés José Bono quan afirma que es podria aprovar abans que finalitzés aquesta legislatura.

El més vistós de tot plegat, que no el més important, és que resulti tan simple i fàcil aprovar aquesta modificació de la Carta Magna, quan des de sempre s’ha esgrimit la intocabilitat de la Constitució per a emprendre altres reformes. Tant fàcil pot ser, que fins i tot és molt possible que, si es duu a terme, passi totalment desapercebuda pel gruix de la societat.

Una primera consideració. Si la cosa és tant simple, és perquè el propi text constitucional preveu un sistema ordinari –aquest- per a les modificacions de poca transcendència. Molt més simple que modificar el títol II (la Corona), el Títol preliminar o el capítol II secció 1a. del Títol 1r. (drets fonamentals i llibertats públiques). Aparentment no estem, doncs, davant una modificació de gran calat. A partir d’aquí, la qüestió és si la previsió constitucional de limitació del dèficit públic tindrà alguna utilitat, si resultarà efectivament vinculant per a les administracions públiques, o esdevindrà en un simple instrument retòric.

Una part important de la Constitució es dedica a enumerar els principis rectors de la política social i econòmica, i conté una sèrie de drets genèrics dels ciutadans (dret a l’habitatge, a l’educació, a gaudir d’un medi ambient adequat...). És important que hi siguin a la Carta Magna, perquè implica que no han de ser obviats pels poders públics ni pels ciutadans. L’article 47, per exemple, assenyala que tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, però des d’un primer moment el Tribunal Constitucional va deixar clar que això no implica que l’Estat estigui obligat a proporcionar un habitatge a tothom qui ho demani, ni tant sols a aquells que no tinguin mitjans per accedir-hi. Del que es tracta és de que els poders públics emprenguin polítiques actives per a facilitar l’accés a l’habitatge. El mateix precepte diu que els poders públics regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, aquest mandat constitucional sembla un sarcasme.

El Títol VII es troba dedicat a l’economia i la hisenda i conté una sèrie de principis generals. Serà possiblement en aquest àmbit on s’inclogui la limitació del dèficit públic que ara es pretén. Veurem si s’estableix una xifra concreta –un percentatge sobre el PIB que sembla que s’acostarà al 0%- o si s’insta a les administracions públiques a que duguin a terme polítiques econòmiques d’austeritat, però sigui més o menys concreta la norma, està per veure què passarà quan els poders públics l’incompleixin –i ho faran. Quan l’administració de la Generalitat, o la d’un Ajuntament, o la de l’Estat o de qualsevol comunitat autònoma ultrapassin la xifra de dèficit concretada en la Constitució, quin mecanisme de reacció o de correcció s’aplicarà constitucionalment? No veig que hi pugui encaixar per enlloc el recurs d’inconstitucionalitat. Suposant que la Constitució preveiés algun tipus de mesura correctora o coactiva per part d’altres administracions (i dubto que la Constitució arribi tant lluny), no veig tampoc com podrien arribar a l’administració de l’Estat.

Introduir el mandat de contenció del dèficit en la Constitució té tot el valor dels principis inspiradors de les polítiques públiques, però un escàs poder coercitiu contra la mala praxis pressupostària.

La següent pregunta, doncs, és si val la pena encetar el meló de la reforma constitucional per a introduir un precepte d’utilitat simplement aparent. Si el que es vol és llençar algun missatge als mercats, potser caldria baixar al terreny de les lleis ordinàries i al de les mesures pràctiques i efectives, deixar els principis i accedir al que és concret.

Sumem-hi a més el fet que parlar de reforma constitucional dóna peu a reprendre, per part d’alguns sectors, velles reivindicacions que no han estat ateses amb l’excusa de la seva inconstitucionalitat, i afecta, a més, sensibilitats polítiques. Des de la Generalitat s’ha advertit ja que tal mesura podria debilitar l’autonomia financera de Catalunya, i des de CIU s’avisa que no donarà suport a la reforma si es dóna aquest cas. Recordar, a més, que l’article 167 de la Constitució assenyala l’obligatorietat de sotmetre la reforma a referèndum quan ho demani una desena part dels membres de qualsevol de les dues càmeres. Vist l’aritmètica parlamentària, no és fàcil que això passi, però és una possibilitat que algunes veus ja comencen a exigir públicament fora de l’àmbit parlamentari.

Una reforma constitucional per a introduir un mandat que amb molta probabilitat serà desatès sense que passi res, que a més podria no tenir el suport dels grups nacionalistes de les càmeres, i que seria aprovada sense massa repercussió pública, no faria més que contribuir a relativitzar el mateix concepte de la constitucionalitat i el seu valor. És dubtós, a més, que de cara a prevenir les tempestes financeres que amb tota probabilitat seguiran assetjant l’euro i per extensió les economies europees, sigui suficient una mesura purament estètica, ni tant sols que tingui cap mena d’efectivitat.