Parlem d'Igualada

La primera pregunta que em faig, al passar comptes, és quant he gastat. La segona, més transcendent, és en què. Després en venen d’altres no menys importants però que, al cap i a la fi, deriven en les seves conseqüències de les dues primeres. Per exemple, fins on m’he endeutat i en quina mesura puc fer front al deute. I a mode de conclusió, si puc mantenir els objectius o els he de modificar per a ajustar-los a la meva capacitat d’endeutament. Tot plegat es resumeix en si he gastat racionalment els meus diners o no.

Això val també quan el que s’administra són els diners dels altres, per bé que és exigible un major rigor, és a dir, més prudència, més eficàcia i molta honradesa. Entenc que la gestió de les finances públiques exigeix, a més, transparència, i ha de suportar amb èxit l’escrutini constant dels administrats. O sigui que, com la dona del Cèsar, la gestió de les finances municipals, a més de ser impecable, ho ha de semblar. Ja que són els diners de tots, no s’hi valen mitges tintes; diguem que els errors no són admissibles, ni un.

Dit això, em sembla que el més important no és fins on s’ha endeutat l’Ajuntament, sinó en què ha gastat i gastarà els diners manllevats i com els pensa tornar. Dit en senzill, això és el que jo exigeixo a la meva modesta economia domèstica i el que crec que, a l’engròs, cal demanar a l’administració. O sigui que centrar el debat en si l’Ajuntament d’Igualada està més o menys endeutat em sembla, a aquestes alçades de la pel·lícula, una pèrdua de temps que sols s’entén en clau electoral. Les xifres són a l’abast. Igualada té un ajuntament molt endeutat. I punt. No ens cal cercar un catedràtic de capçalera per a que ho ratifiqui. Fins i tot els responsables municipals ho admeten.

Centrar-nos en si Igualada està molt endeutada o no és quedar-nos en la perifèria del debat, que sempre dóna rèdits electorals però que no aclareix res. Com a casa meva, el que importa és com s’ha administrat el diner de la ciutat, en què s’ha invertit, si ha valgut la pena i, és clar, si el deute es pot retornar o s’ha estirat més el braç que la màniga. Els responsables municipals, com és lògic, defensen la seva gestió i ens asseguren que la capacitat de l’Ajuntament d’Igualada per a tornar els préstecs és elevada. Aquest és un punt que caldria debatre. És veritat que l’endeutament d’Igualada és raonable o no és? Això no figura a les xifres oficials i dóna molt de joc per a debatre, però continuem entestats en les xifres fredes i indiscutibles del muntant del deute. Segurament que en la qualitat del deute municipal, i no en la seva quantitat, com en la medecina, trobarien una segona opinió si la cerquéssim entre els catedràtics entesos en la matèria.

Però en el poc que queda per a les eleccions, el que m’interessa no és si un 94,68% d’endeutament és o no una xifra alta, sinó per a què ha servit i en què s’usarà. Mentre els entesos pontifiquen sobre les dades, els electors hauríem de considerar si ha valgut la pena, i això sols és possible comparant la Igualada que ens deixa l’Entesa amb la que teníem abans, com també valorant si és la Igualada que volíem o hauria pogut estar millor. Sols així sabrem si ha valgut la pena endeutar-nos fins al coll. El demès és parlar per parlar. Si des d’ara i fins a les eleccions es parlés de la Igualada que tenim i la que volem, el debat podria ser apassionant. Si ens perdem en la comptabilitat, serà decebedor.

Propostes, honestedat, experiència...

Si hagués d’escollir una persona per a que ocupés un càrrec de responsabilitat en una empresa meva (és una hipòtesi, jo no sóc empresari), cercaria al millor dels candidats per a que fes la millor de les feines. Per a triar bé, m’hi hauria d’esforçar. Segurament necessitaria l’ajut d’un professional que tirés endavant el procés de selecció, encara que al final la darrera paraula seria la meva. I com que jo no sóc aquest professional ni aquest empresari, francament no sé en quins aspectes hauria de centrar l’examen dels candidats. Ja hi ha gent que entén d’aquestes coses, però en qualsevol cas no crec equivocar-me gaire si dic que algunes coses són evidents fins i tot per a profans com jo.

Per començar, caldria que la persona en qüestió tingués un bon coneixement de la matèria en la que hauria de treballar. Per exemple, si necessito un director comercial, no aniré a cercar un professor d’institut. I és evident que un bon contable ha de saber de comptabilitat.

Hi ha altres coses que també tindria en compte en el procés de selecció. Crec que l’entrevista és important, i voldria conèixer les seves expectatives professionals, la seva capacitat per a afrontar els problemes i escometre la solució, i la seva opinió o el seu punt de vista sobre l’activitat de l’empresa, els objectius que s’ha de marcar i l’estratègia per aconseguir-los.

El que no admetria és que no fos honest i en lloc de respondre a aquestes qüestions, es centrés en dir-me tot el que fa malament la meva empresa, o tot allò en que s’equivoquen els meus gestors, perquè el que va malament ja ho sé i per això cerco algú que m’ho solucioni. És a dir, exigiria propostes i solucions, no problemes. Altrament, sols em podria convèncer d’acomiadar els actuals gestors, però no de contractar-lo a ell.

I crec que és força normal exigir experiència, que potser no és necessària en les feines més bàsiques, però que creix en necessitat a mesura que augmenta la responsabilitat. És a dir, que sentint-ho molt pels recent llicenciats, cercaria per a dirigir la meva empresa algú que ja portés temps fent-ho amb èxit a d’altres empreses.

Experiència i honestedat, doncs, però també bones propostes, és clar. Aquí és on més em podria equivocar, però si més no haurien de ser propostes concretes, realistes i assenyades. Per descomptat que descartaria qualsevol candidat que no aportés propostes.

Evidentment, no hi ha garantia de contractar al directiu perfecte, i em puc equivocar tant que em porti a la ruïna, però el risc és més alt com més alt és el desinterès i la lleugeresa a l’hora de seleccionar.

Si prenc totes aquestes precaucions per a escollir a la persona que ha de pilotar la meva empresa, per què no ho hauria de fer també per a escollir qui ha de gestionar i decidir la prestació dels serveis públics, que m’afecten; la inversió en equipaments, que també m’afecta; les prestacions socials, que m’afecten o em poden afectar, i tants aspectes de la meva vida i de la dels meus conciutadans? Perquè no hauria d’exigir experiència, honestedat i propostes als que volen ser presidents, alcaldes, diputats o regidors? Perquè no hauria de descartar al candidat que no formula propostes? Perquè no hauria de descartar al que es limita a atacar a l’adversari sense aportar res? Perquè hauria de fer fora al que precisament té més experiència, si també aporta tot el demès? I ja posats a fer, perquè no hauria d’escollir al que és capaç de superar la manca d’experiència amb propostes concretes, realistes i assenyades?

Degut a la meva manca de perícia en la selecció de candidats, sóc escèptic i desconfiat. Demano per això que qui vulgui treballar d’alcalde de la meva ciutat s’hi esforci una mica en convèncer-me. Estic disposat a estudiar propostes, avaluar honestedat i experiència i votar en conseqüència. I també estic disposat a equivocar-me, com sempre.

El dret natural a posar-nos en perill

És sabut que a nord-amèrica es considera un dret constitucional el posseir armes, i que qualsevol iniciativa política tendent a la restricció d’aquest dret està condemnada al fracàs, en uns estats més que en altres. La poderosa National Rifle Association of America (NRA) té prou pes en els cercles polítics i econòmics, tant locals com federals, per a promoure o abatre polítics a la seva conveniència. Ningú que aspiri a una carrera política cometria la insensatesa d’enfrontar-s’hi. Als europeus això se’ns fa estrany, però hi ha una base social a nord-amèrica que sustenta l’existència de la NRA i el dret a posseir armes, el qual implícitament porta aparellat el d’usar-les quan sigui necessari. A la seva web en espanyol, la NRA declara com a objectiu principal el de protegir i defensar la Constitució dels Estats Units, especialment en el que té relació amb els drets constitucionals inalienables del ciutadà americà “d’adquirir, posseir, col·leccionar, exhibir, transportar, transferir i gaudir del dret a utilitzar armes, per a que les persones puguin estar en disposició d’exercir els seus drets individuals legítims d’auto-protecció i defensa de la família, persona i propietat, i servir efectivament en milícies apropiades per a la defensa comuna de la república i les llibertats individuals dels seus ciutadans”.

El dret constitucional a posseir armes estaria recollit, segons els seus defensors, en la segona esmena de la Constitució, que data de 1789, tan sols dos anys després de la promulgació de la Carta Magna. És un text força curt: “essent necessària per a la seguretat d’un estat lliure una milícia ben organitzada, no s’haurà de coartar el dret del poble a posseir i portar armes”. Favorables i detractors de les armes no es posen d’acord en si aquesta esmena garanteix el dret individual a les armes, o sols garanteix el dret dels estats a tenir una milícia, però de moment són una majoria aclaparadora els que pensen que els dóna dret a tenir armes de tota mena a casa seva (i a utilitzar-les, si és necessari). Des d’una perspectiva europea, aquesta llibertat en la tinença i ús de les armes no sembla justificada. Ja que el crim està perseguit, com a tot arreu, i que existeixen unes forces de l’ordre per a protegir al ciutadà, com a tot arreu, està de més que el ciutadà honrat també tingui armes, i a major abundància d’aquestes, més perill del seu ús injustificat.

Hi deu haver, doncs, raons culturals i ideològiques que permeten l’armament ciutadà entre els americans i que fan innecessària una justificació moral de la mateixa. Igual que no es posa en qüestió el dret a la inviolabilitat del domicili, no s’hi posa tampoc el dret a tenir un Colt a la butxaca o a la tauleta de nit. Tant admeses són les armes, que fins i tot tenen recolzament constitucional. No tenim a Espanya un bagatge moral com aquest que faci admissible la proliferació d’armament entre la ciutadania, ni molt menys una base legal que el sustenti. Aquí, en general, triomfa la sensació de perill davant les armes. No és així amb altres artefactes i costums quotidians, en el que aquesta sensació de perill no es fa present de forma majoritària, i no perquè no existeixi. Parlem, per exemple, de les ganes de córrer tot el que podem. Una activitat, per cert, que a nord-amèrica està bastant més restringida i força més castigada que aquí. Que a Arizona et pari la policia de trànsit pot ser un problema molt greu si vas a 130 km/h, no si portes un fusell metrallador a la guantera. Aquí seria al revés.

El cas és que afortunadament no estem disposats a matar-nos a trets, ni que sigui per accident, però si que per a molta gent sembla existir un dret, sinó constitucional sí natural, a córrer per la carretera tant com es vulgui i les circumstàncies ho permetin. No és que això sigui can pixa, perquè hi ha unes normes de trànsit i uns límits legals de velocitat que, qui més qui menys, procura complir, més per a estalviar-se multes indesitjables que per a prevenir hipotètics accidents, però sí que hi ha una certa similitud amb l’esperit del dret al rifle americà. A l’igual que per a la NRA el dret a les armes és tan natural que no mereix ni tan sols justificació, per als conductors espanyols les ganes de córrer i el dret a prémer l’accelerador són innats i no precisen de cap explicació. Així com qualsevol mesura legal tendent a la restricció del dret d’armes és vista als Estats Units com una limitació als drets ciutadans i està condemnada al fracàs, qualsevol restricció de velocitat o de costums viàries en el nostre país està condemnada, sinó al fracàs, al menys a ser considerada com uns obstacle gratuït de l’administració a la llibertat de moviments i com un insult a la responsabilitat ciutadana que tots creiem tenir. Per molt que des de l’administració es facin campanyes i s’expliquin les mesures, sempre són vistes per amplis sectors de la ciutadania com a instruments recaptatoris (curiós que pensem més en la butxaca que en la pròpia vida).

Aquí, el que pensem a l’agafar el volant és com córrer sense que ens multin. En el perill s’hi pensa quan t’hi trobes de cara, .....si te’n surts. No és estrany, per això, que alguns polítics defensin mesures liberalitzadores del trànsit com si de drets humans es tractés. Fins i tot un ex-president del govern espanyol es va permetre en el seu dia posar en qüestió que l’estat pugui regular el límit de velocitat (també va defensar el beure tant com un volgués, però això no està prohibit, encara que sigui força desaconsellable). I sense anar més lluny, l’actual Conseller d’Interior defensa els 130 km/hora per a “apropar-nos a Europa” (en quina Europa deu pensar? o vol dir que corrent més s’arriba abans a la frontera?), encara que, afortunadament, no ho veu com una prioritat.

Ha explicat algú quin és el benefici de córrer més a les carreteres? Ha desmentit algú que l’excés de velocitat sigui directament proporcional a l’augment de la sinistralitat? Algú ha posat públicament en dubte que la imprudència d’uns és el perill per als altres, a més de per ells mateixos? S’han explicat raons econòmiques, culturals, socials.... que aconsellin no posar límits a la velocitat ni a certs usos al volant? La resposta a totes aquestes preguntes és que no i, tanmateix, la consideració en que molts ciutadans i alguns polítics tenen al Codi de la Circulació sembla treta de la mateixa inquisició. A diferència d’Amèrica i les seves armes, aquest suposat “dret natural a córrer” no té un reflex legal en el nostre país on, pel que sembla, sofreix la repressió d’una administració (o de part d’ella) entestada en protegir la vida dels seus ciutadans. Per quan una Associació Espanyola de Conductors Sense Inhibicions? Tot arribarà.

MTC - El cost de no decidir

“El cost de no tenir un magatzem temporal centralitzat (MTC) per concentrar els residus nuclears que generen les centrals espanyoles ja és de tres milions d'euros. Des de l'1 de gener l'Estat abona cada dia 60.000 euros a França a canvi de poder emmagatzemar els residus nuclears en instal·lacions franceses.” Així comença una notícia publicada per TV3 al seu informatiu digital. Abans de formular qualsevol valoració, un càlcul molt senzill: a final d’any la factura serà de 21.900.000 euros, i en tres anys 65.700.000 euros. Com que el tema de la ubicació del magatzem temporal centralitzat (MTC) segueix a l’aire, ara mateix no hi ha manera de saber quants diners costarà a tots els espanyols guardar la brutícia nuclear fora del país.

Si de qualsevol altre tema es tractés, una despesa com aquesta, amb independència que pugui ser assumida o no per les finances públiques, hauria aixecat la justa indignació del contribuent i les protestes oportunes i oportunistes dels partits polítics, especialment ara que les vaques són flaques i s’està per retallar tot el retallable i part del que no ho és. No és així en el cas dels residus nuclears, que ningú accepta al seu territori, prova de que als governs els és més fàcil explicar la retallada de serveis al ciutadà en temps de crisi que la gestió racional dels residus. Una facilitat, en tot cas, que ve donada per la major predisposició del ciutadà a entomar la retallada en sanitat, ensenyament o prestacions socials que no un magatzem nuclear al costat de casa.

El més fàcil, ara mateix, seria respondre a aquesta qüestió amb un “fora a l’energia nuclear” i “no volem centrals”, una opció molt respectable que respon a un legítim interès per al manteniment del medi ambient i la qualitat de vida, però que en les circumstàncies actuals té molt d’idealisme i poc de realista. En qualsevol cas, els residus nuclears els tenim i alguna cosa se n’ha de fer. Hi ha unes premisses que no podem passar per alt:

a) Des del moment que tenim centrals nuclears en funcionament, hi ha uns residus que precisen d’una gestió controlada i correcte, gens fàcil ni barata. Encara que ara mateix es deturessin i deixessin de funcionar totes les centrals del país, tindríem aquest problema.

b) Si s’aposta per l’energia nuclear com sembla que ho fa el govern espanyol, també s’aposta per la gestió sostenible dels seus residus, encara que no es digui. Ni els francesos es faran càrrec in eternum dels nostres residus, ni ens ho faran barat mentre duri.

c) Espanya necessita, al menys, un magatzem temporal centralitzat de residus. No sé en quin lloc de la península ha d’estar, però és evident la necessitat de la seva existència. Un magatzem soterrani, en les condicions adequades, serà sempre més segur que les piscines a l’aire lliure de les centrals.

d) Ningú, i jo també m’hi compto, està disposat a acceptar de bona gana un magatzem nuclear al costat de casa, sinó és amb grans compensacions. El mateix cal dir dels abocadors, de les indústries contaminants o de l’aire condicionat del veí. Ni volem molèsties, ni acceptem riscos fàcilment, encara que reconeguem que el magatzem o l’abocador han de ser en un lloc o altre. Sempre hi ha llocs millors que el nostre.

e) Preguntar als ciutadans si volen aquestes infraestructures en el seu territori és molt democràtic però també un camí sense sortida. Mai direm que sí, i si ho accepta un Ajuntament i/o els habitants del seu municipi (com Ascó, per exemple), seran els veïns del costat els que no ho voldran.

Vol dir això que el govern ha de tirar pel dret i posar l’MTC on més convingui, sense fer cas a l’oposició ciutadana? Jo no respondria aquesta pregunta, no fos cas que em titllessin d’antidemocràtic o d’inconsistent per voler per als demès el que no vull per a mi, i a sobre tinguessin raó. Però és responsabilitat del govern decidir en un sentit o un altre i sortir del camí sense sortida en que s’ha posat, perquè la factura va creixent i tard o d’hora acabarà essent insostenible.

I a més, aquest impasse és una mostra clara de les contradiccions de la política. La majoria de partits polítics de l’arc parlamentari espanyol són partidaris de l’energia nuclear per a garantir la suficiència energètica del país, hi aposten clarament i la defensen on calgui, però cap d’ells està disposat a posar en perill el vot en els territoris afectats. Està clar que el govern Zapatero no resoldrà aquest tema abans de les eleccions locals i autonòmiques del maig, i veurem si després, perquè pot passar que també trobi massa properes les generals de 2012, i ningú sembla disposat a passar-li factura política pel cost del trasllat dels residus nuclears a França.

Catalunya és un bon exponent del que dic. Malgrat que un municipi que ja compta amb infraestructures nuclears s’ha mostrat disposat a acollir l’MTC, la resta del territori proper s’hi ha mostrat en contra, i als partits polítics se’ls ha posat la pell de gallina al recordar les convulsions del fracassat Pla Hidrològic Nacional en les terres de l’Ebre, fins al punt que n’han fet una qüestió nacional en el Parlament de Catalunya, afirmant que el Principat ja aporta prou quota de solidaritat en la gestió de residus (Montilla dixit). Plantejades així les coses, l’eventual decisió del govern Zapatero d’implantar l’MTC a Ascó serà vist com una agressió (una més) a l’autogovern de Catalunya.

Veurem com es resol la qüestió. A dia d’avui són 3.060.000 euros. El 29 de maig, l’endemà de les eleccions, seran 8.940.000 euros. En quin moment el govern serà prou valent per a prendre una decisió tan impopular com aquesta?

La mesura de totes les coses

Abdera era una ciutat grega de l’antiguitat, situada al nord de la península hel·lènica, a la costa sud de Tràcia, prop del Bòsfor. Segons la llegenda va ser fundada per Hèrcules, en honor del seu amic Abderos, que havia estat devorat per les eugues carnívores de Diomedes quan l’heroi realitzava un dels seus famosos dotze treballs. El cas és que els habitants d’Abdera, per alguna raó desconeguda, tenien a l’antiguitat fama de capsigranys, fins al punt que per referir-se a un individu sense sentit comú, a l’antiga Roma deien abderita mens, és a dir, que tenia cervell d’abderita. Ciceró afirma que “l’aire d’aquella ciutat causa estupidesa”. Fos per l’aire impur de la ciutat, per la poca perícia d’Heracles a l’hora de crear nuclis urbans, amb més força que cervell, o perquè es trobava al mig del pas cada vegada que els perses feien una incursió a la península grega durant les Guerres Mèdiques, Abdera no prosperà mai i sempre va ser una ciutat de segona fila, sense influència política, econòmica ni militar a l’antiguitat clàssica.

Però fou un abderita qui, simbòlicament, posà la primera pedra del relativisme en tots els sentits, especialment del relativisme moral tan denigrat per la Conferència Episcopal i el Vaticà dels nostres dies. No serien els abderites tan estúpids si podien formular una proposició i aconseguir que aquesta, amb alts i baixos, perdurés durant vint-i-cinc segles. Aquest abderita fou en Protàgores, un filòsof que ben aviat van emigrar cap a l’emergent Atenes de Pericles, a mitjans del segle V a.c., fugint de la mediocritat del seu poble i cercant la fama a la metròpoli, que s’estava convertint en el centre intel·lectual del Mediterrani.

Protàgores és un dels principals exponents de la sofística, una doctrina filosòfica orientada a l’estudi de l’home, de les lleis, dels costums, que abandonava el tradicional estudi de les lleis de la naturalesa (physis) i del que és immutable, i abordava sense complexes el que és relatiu i humà. Afirmaven els sofistes que no hi havia cap veritat inamovible ni realment autèntica en les coses dels homes, ja que de fet era explicada pels humans, els quals li donaven una utilitat a conveniència. En definitiva, la realitat era com els homes la veien, i no sempre la miraven de la mateixa manera. Els estudiosos de la filosofia ho anomenen tensió entre els nómos i la physis, és a dir, entre la llei humana, artificial, canviant, variable, adquirida i defensada pels grups dominants, i que per tant pot ser qüestionada, i la naturalesa i les seves lleis, que representen l’autèntic i inalterable. Segles més tard, Einstein demostraria que també la physis és relativa.

Protàgores, del que se’n sap poca cosa, afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses”, que és com dir que totes les coses es mesuren segons el punt de vista de l’home. És una afirmació que portava problemes, perquè posava en qüestió l’establishment polític, intel·lectual i religiós d’Atentes, fins i tot als propis déus. Tot es podia posar en dubte, en funció de quin fos el color del cristall amb que es mirés. Diógenes Laerci posa en boca de Protàgores aquestes paraules: “Respecte dels déus, no puc conèixer si existeixen o no, ni quina és la seva naturalesa, perquè s’oposen a aquest coneixement moltes coses: la foscor del problema i la brevetat de la vida humana”. Tota una lliçó d’agnosticisme.

Però, de fet, el sofisme va triomfar en un primer moment, i tot i que després els sofistes van caure en el descrèdit, va donar peu, al meu entendre, a tot el pensament filosòfic posterior de l’antiguitat clàssica, començant per Sòcrates i Plató, i seguint cap a Aristòtil o el mateix Ciceró, al que tan poc agradaven els aires d’Abdera. Sofística ve de sophós, que vol dir savis, i és que al començament se’ls tenia un gran respecte. Els sofistes van portar fins a l’exageració el mètode dialèctic, amb llargues argumentacions que acabaven esdevenint en debats filosòfics allunyats de la realitat. Diguem que eren gent propensa a parlar i a debatre, fins al punt que l’objectiu dels seus arguments, sovint, no era altra que la destrucció dels de l’oponent, encara que la conclusió resultés allunyada de la realitat. Tot i així, si assumien que la realitat o la veritat depenien del punt de vista humà, i aquest és variable, la conclusió, fos quina fos, sempre era la veritat del moment.

És per això que els sofistes acabaren desacreditats, fins al punt que aquest terme arribà a ser considerat com un insult que designaria als xarlatans i a les persones que amb les paraules són capaços de convèncer de qualsevol cosa. Certament que la retòrica i l’heurística eren els seus grans instruments, és a dir, la tècnica de convèncer amb la paraula i l’art de polemitzar. Hi ha qui afirma que gran part de la culpa del seu desprestigi prové del fet que cobraven per a defensar públicament les causes que interessaven als seus clients, i així eren capaços de defensar postures contraposades en funció de qui pagués. Diuen les males llengües que d’aquí prové l’ofici d’advocat.

Els sofistes eren poc donats a escriure o, en qualsevol cas, la seva obra es coneix principalment per la descripcions que en van fer autors posteriors, especialment pels diàlegs de Plató. Per això de Protàgores no en sabem gran cosa, tret que era el que avui en dirien un “perillós relativista moral”. També un demagog, però aquesta és una altra qüestió. Si amb els sofistes els homes van començar a relativitzar, a qüestionar i a dubtar, també van aprendre a debatre i dialogar fins a l’exageració, i van posar la llavor de la demagògia, una tècnica que també avui és mal vista, potser perquè ha perdut el sentit que tenia a l’antiguitat, que era el d’explicar les coses al poble amb el seu propi llenguatge, i s’ha convertit en una tècnica de persuasió i propaganda.

Protàgores acabà jutjat per impietat i expulsat d’Atenes perquè amb els seus companys sofistes posava el sistema el perill. La majoria foren reconduïts cap als bons costums, que significava utilitzar la retòrica i l’heurística no per a qüestionar, sinó per a recolzar. Poc a poc la tècnica de la paraula es convertiria en demagògia.

La cosa és que l’home com a mesura de totes les coses, nascut a l’oblidada Abdera, inicialment reconegut com a innovador i ràpidament refusat pel poder com a revolucionari, ha sobreviscut durant vint-i-cinc segles, fins al punt que els déus no han pogut descansar mai de la seva tasca repressora. L’home ho continua mesurant tot i els bisbes no ho poden impedir, com tampoc les dictadures d’un o altre color, ni els grups de pressió polítics, econòmics o mediàtics, malgrat que ho intenten una i altra vegada. La retòrica i l’heurística, el mètode dialèctic, també ha sobreviscut, convertit en demagògia, i ha estat objecte d’apropiació pels defensors a ultrança del pensament únic.

Hi ha coses que no canviaran mai. Sempre hi haurà qui defensi veritats absolutes i qui les qüestioni, qui sigui hàbil en la paraula i qui ho sigui en el pensament, qui enredi o ho intenti i qui no es deixi enredar. I des del pensament únic sempre es dirà que els aires d’Abdera produeixen necis i el pensament corromp. Però des de fa vint-i-cinc segles no hi ha veritats absolutes.

El mirall italià

No deixa de sorprendre’m que una democràcia moderna com la República Italiana es pugui permetre el luxe de mantenir en el càrrec de Primer Ministre i com a figura més rellevant del país, a una persona imputada per prostitució infantil i abús d’autoritat, a banda de les causes per corrupció en que es veu o s’ha vist implicat. No és que em sorprengui que un càrrec polític caigui en aquests o altres pecats –no sóc tan ingenu com per a creure en la bondat universal- però penso que, teòricament, que un polític pugui ser tatxat de “putero” i corrupte hauria de comportar alguna mena de demèrit en la consideració pública, per molt que se’l continuï anomenant Il Cavaliere, com si de tot un cavaller es tractés.

És un assumpte italià i ens ho podem mirar amb curiositat i fins i tot ens pot fer gràcia. “Vaja, com són els italians!”, i alimentar tots els tòpics que faci falta, però no hauríem de perdre de vista que, prostitució a part, també al nostre país hi ha una colla de càrrecs polítics imputats en casos de corrupció que no deixa’n el càrrec ni amb aigua calenta i que, ens agradi o no, guanyen i seguiran guanyant eleccions. En el mirall italià s’hi reflecteix la política espanyola.

Dic això perquè m’adono que no ens hem d’estranyar tant que en Berlusconi es pugui mantenir en el poder, malgrat la mena de personatge que tothom sap que és, i atribuir-ho a la idiosincràsia del caràcter italià, quan a València, per exemple, és previsible que arrasi en les properes eleccions autonòmiques un candidat imputat per corrupció, relacionat amb la trama Gurtel, la qual, pel que sembla, no passarà cap mena de factura als polítics implicats.

La transversalitat política de la corrupció és un fet, no se n’escapa cap força política que tingui responsabilitats de govern. Ho sabem prou bé, i sabem també, o hauríem de saber, que els corruptes són una minoria i que la immensa majoria de polítics, siguin del color que siguin, treballen per al país i no per ells. El cas és que, per bé o per mal, som com els italians. Potser és cosa del caràcter mediterrani, donat a la picaresca i la fatxenderia, però resulta que un corrupte és, abans que res, un espavilat, i per això fins i tot se’l respecta, tant que guanya eleccions.

Bé, puntualitzem. Per un misteri de la naturalesa, tant indesxifrable com el de la Santíssima Trinitat, a Espanya la corrupció sols passa factura a les esquerres. Per això el Sr. Gil va espoliar Marbella impunement durant tant temps; per això la trama Gurtel no farà perdre ni un vot al PP a Madrid o a València; per això el Sr. Camps vesteix tant bé a canvi del que sigui; per això al Sr. Fabra no se l’arrenca de la Diputació de València ni amb espàtula. I per això, en canvi, els polítics socialistes implicats en casos de corrupció són bandejats de la vida política. Potser és que amb els italians sols ens hi assemblem quan es tracta de determinat color polític. No tots ens podem reconèixer en el mirall italià. També pot ser, és clar, que no tots els partits tractin igual als corruptes de les seves files; mentre uns en presumeixen, d’altres se n’avergonyeixen.

L'esquer del canvi

Una pràctica comercial força vella i que funciona, a jutjar per la seva persistència, és la d’invitar als potencials consumidors a sessions publicitàries en sales d’hotel i restaurants, sense anunciar la naturalesa del producte que hom pretén vendre, i sota la promesa d’un regal pel simple fet d’assistir-hi, compri o no. Jo, la veritat, no hi vaig mai, malgrat que rebo invitacions d’aquestes en la meva bústia tan sovint, que si les acceptés tindria la casa plena de coberteries, pernils, polseres, litres i litres d’oli d’oliva, guants, abrics, aparells de ràdio, videojocs i un munt de coses més, la majoria inútils. A banda que sóc poc amic de la publicitat, que suporto però em molesta, no em veig acudint a una sessió d’aquestes i emportant-me el regal sense comprar res, encara que sigui per compromís. I si hi vaig i compro, serà per adquirir un producte que no necessito, a un preu que no em convé, i amb un regal que no m’interessa. No, gràcies. Comprenc que per vendre s’ha de fer de tot, però hi ha formes més sofisticades de convèncer-me. Això de l’esquer del regal és tan simple i descarat, que em faria vergonya caure-hi.

Però he de reconèixer que, malgrat la meva prevenció, el sistema funciona. Conec persones que no se’n perden cap i no compren mai res, i d’altres que van a totes i ho compren tot. Quan l’esquer és a l’aigua, sempre pica un peix. I en temporada de pesca, com en les rebaixes, hi ha ganes de comprar i de ser pescat. També quan s’apropen les eleccions l’ham és a punt i l’esquer preparat. Dues ofertes principals, el canvi i la continuïtat, i el demès són variacions. Crec que la continuïtat és l’oferta més clara. Ja em vist el que hi ha, ja ho hem provat durant quatre anys o més i sols es tracta de decidir si ens ha agradat o no. El producte és a la vista.

El canvi és una altra història. Per definició, és un producte diferent al de la continuïtat i, per tant, si l’escollim estem comprant quelcom diferent d’allò que hem tingut. Per a triar cal alguna cosa més que el propi canvi. El canvi per al canvi sols s’entén en una situació catastròfica, quan les coses no poden anar a pitjor. La veritat és que a l’apropar-se les eleccions se’n parla molt però no s’explica en què consisteix. És la mateixa estratègia comercial que he apuntat. No se’ns diu què comprarem, però se’ns promet el regal del canvi. Ja se sap que funciona, que la gent comprarà un matalàs d’aigua i s’emportarà un collaret per la dona i una cartera de cuir pel marit, sense ni preguntar-se si no dormia millor en el matalàs de llana de tota la vida, igual que votarà per l’oferta del canvi sense ni tan sols preguntar en què consisteix. Són maneres eficients de vendre el que d’altra forma no seria atractiu, i com he dit, quan poses l’esquer i tires l’ham, sempre hi ha un ciutadà que pica (perdó, un peix). Normalment el que acabes emportant-te no és el canvi sinó el recanvi, és a dir el mateix però d’un altre color. O sigui que, malgrat el regal, no vaig a aquestes sessions. Mai compro a cegues.

Tres minuts d'or

Diuen que no plou mai a gust de tothom. El mal temps acostuma a portar problemes a la xarxa viària, i el bon temps, pel que sembla, ens impedeix córrer tan com voldríem. El govern dels millors ens va prometre que desfaria aquest invent del tripartit que ens obliga a no depassar els 80 km/hora quan ens acostem a Barcelona, i vet aquí que un potent anticicló, no el de les Azores sinó un que ens ataca des de més a prop, ha posat fre a la llibertat tan enyorada i, diuen, reclamada per la ciutadania.

A mi, francament, no em preocupa gaire. És un trajecte que no faig cada dia i, a més, no m’agrada córrer i menys que corrin els altres. O sigui que com si es vol deixar el límit a 80 per sempre més. Però una promesa és una promesa, i si CIU va posar al programa que suprimiria aquest límit, ho ha de fer per a donar satisfacció als ciutadans que ho van tenir en compte a l’hora de votar-los. La magnitud d’aquests ciutadans és una incògnita que no es desvetllarà. També podria, és clar, no fer-ho i explicar a la ciutadania que s’ha equivocat, sempre que realment hagi estat així, però això són figues d’un altre paner.

Quan el tripartit va establir el límit dels 80 km/hora i la velocitat variable en els trams metropolitans dels accessos a Barcelona, ho va justificar amb l’objectiu de reduir la contaminació. Crec que s’han fet estudis sobre si aquest objectiu ha estat assolit o no, però jo, personalment, encara no n’he tret l’aigua clara. En qualsevol cas, no ha estat desmentit de forma fefaent pels contraris a aquesta mesura, o sigui que algun èxit haurà tingut. Potser era innecessària. Això és el que es va dir des de CIU, que no pagava la pena, o sigui que cal entendre que els perjudicis de limitar la velocitat eren superiors als suposats beneficis.

Jo em moc amb dificultat a l’hora de valorar beneficis i perjudicis, potser perquè sóc de lletres, però en qualsevol cas alguna consideració podria fer, a la vista del que està passant amb aquest anticicló inoportú que ens porta el bon temps i la contaminació. Sí, la contaminació, la que a partir d’avui obliga a conduir a no més de 80 km hora a l’apropar-se a Barcelona, i que fins ara no existia, o això havíem de creure, ja que no es considerava justificat aquest límit de velocitat. O sigui que contaminació, com les meigas, haberlas haylas, com des d’avui reconeixen els Honorables Consellers d’Interior i de Territori i Sostenibilitat.

A banda de la contaminació que miraculosament s’ha fet present avui, m’atreveixo a dir que, per principi, com més es corre més perill hi ha de prendre mal. Ja sé que és una consideració simplista, però és que el raonament és així de simple. No sabrem mai si algú ha salvat la vida perquè durant el temps que aquesta mesura ha estat en vigor, ell o els altres no hagin passat de 80. Tampoc sabrem mai si qui mori a la carretera d’ara en endavant (quan passi l’anticicló) hauria salvat la vida de no córrer tant. Són especulacions i, com diu el Conseller d’Interior, amb el límit de 80 el que es pretenia era prevenir la contaminació i no els accidents. Un raonament que jo no repetiria gaire sovint en veu alta, si fos d’ell, encara que sigui veritat.

Comptat i debatut, però, em queda clar que la limitació de velocitat ha servit per a quelcom, sense poder determinar la magnitud d’aquests beneficis. Com es valora la contaminació? Més fort encara, com es valora una vida humana?

No tinc clar quins són els suposats perjudicis que tal limitació comportava. He de suposar que són perjudicis causats pel fet que el trànsit és més lent i els vehicles arriben més tard a la seva destinació, la qual cosa deu comportar uns perjudicis econòmics indeterminats, a més d’una angoixa latent als que voldrien córrer més i no poden. Tampoc sabria com valorar això, però deuen ser perjudicis indirectament proporcionals als beneficis que s’obtindran flexibilitzant la velocitat, beneficis que deuen venir determinats per la major velocitat que assoliran els cotxes, amb gran satisfacció dels conductors que aconseguiran arribar X minuts abans a la seva destinació.

Ja he dit que sóc de lletres, però encara m’atreveixo amb una regla de tres de les de tota la vida. Segur que amb un senzill càlcul puc determinar el temps que guanyarà un vehicle que passi de 80 km/hora a 100 km/hora, i si puc quantificar aquest temps, tindré una mesura concreta del benefici a obtenir, un benefici que podré contraposar als de la limitació de velocitat.

A veure, suposem que ens ocupem d’un trajecte de 20 km (tiro llarg), en els quals, fins ara, es podia circular a un màxim de 80 km/h, i suposem que en tot aquest trajecte es podrà circular a partir d’ara a 100 km/h. Suposem també, i es molt suposar, que no hi ha a la carretera cap element que ens impedeixi córrer, tret de la limitació legal; per exemple, hi ha una fluïdesa total del trànsit. Em sembla que més no ho puc simplificar. Doncs bé, a mi em surt, des de la meva pobre perspectiva de lletres, que fins ara tardaria 15,00 minuts circulant a 80 km/h, i a partir d’ara en tardaré 12,00 circulant a un màxim de 100 km/h.

Tres minuts, tres fantàstics, grandiosos, exactes, benvinguts, meravellosos minuts que estalviaria anant a Barcelona si em deixessin córrer a 100 km/hora durant els punyeters 20 km. de limitació, sempre que el trànsit fos totalment fluid. Aquesta és, doncs, la quantificació del benefici, tres minuts que els catalans que ens acostem a Barcelona guanyarem, a partir d’ara, en una situació ideal del trànsit i l’estat de les carreteres. Realment, deuen ser tres minuts d’or de bona qualitat, si la Generalitat considera oportú esmerçar recursos per a aconseguir-los. Uns recursos que s’estimen en sis milions d’euros, a gastar en quatre anys.

Jo, ben mirat, no faré la comparació amb els suposats beneficis de la limitació de velocitat. No ho compararé amb la contaminació afavorida pels inoportuns anticiclons, ni molt menys amb els accidents de trànsit que puguin ocórrer. Tècnics deu haver a Territori i Sostenibilitat i a Interior que deuen cobrar per a fer aquesta mena de càlculs i jo, francament, no tinc entranyes per a posar-m’hi.

Sols una cosa. Segueixo dient que les promeses electorals són per a complir-les, però rectificar és de savis. Hi ha promeses que no s’haurien de fer, encara que donin vots.

Serveis públics, vendre la casa i anar a lloguer

Ara, si se’m permet, faré un exercici de demagògia. Formularé una proposta que ni jo mateix em crec i que rebutjaria per estrambòtica, impossible i oportunista si qualsevol altre la fes. Ho adverteixo ja abans de rebre les crítiques justificades i pertinents per tanta frivolitat. Ni més ni menys, és una petita alegria que li dono al cos i a la ment, un respir a tants esforços per a ser responsable i seriós, no sempre reeixits. Aquí la teniu:

Abans de desfer-se d’equipaments més útils, el Govern dels millors s’hauria de vendre el Palau de la Generalitat. Sí, el de la Plaça Sant Jaume, el del balcó i el Sant Jordi, el del pati dels tarongers i cap i casal de Catalunya. M’explicaré. És un edifici cèntric, d’un interès arquitectònic i històric evidents. Qui el comprès tampoc hi faria pisos, perquè això ja no es porta i perquè, suposo, deu ser un immoble protegit, però sí que en podria treure algun rendiment, per exemple llogant-lo a l’administració, al mateix Govern de la Generalitat, si es dóna el cas. I si es volguessin pisos, està ben comunicat amb la Casa dels Canonjes, que en el seu dia ho fou d’en Tarradellas. El Govern en trauria una bona picossada en primera instància que, si bé no arreglaria les malmeses finances de la Generalitat, sí que ajudaria a refer en part les arques públiques.

A veure, què hi ha al Palau de la Generalitat? Hi ha el Govern, que es reuneix periòdicament però no cada dia, i el Molt Honorable President hi té el despatx. Hi ha funcionaris i hi ha mossos d’esquadra que controlen l’accés i es vesteixen de gala per a rebre visites de compromís. Tot això es pot fer en un edifici més modest. A Barcelona hi ha molts despatxos, alguns més grans que el del President, i moltes oficines per a llogar. La recepció de Sant Jordi, per exemple, es pot fer en qualsevol restaurant dels que tenen salons de noces. Si cal, tots aquests serveis es poden quedar on són, però pagant un lloguer. Ja ho diu la dita per als temps de crisi: “Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer”.

Val, val! ja ho sé, pura demagògia! això no es pot fer perquè el Palau de la Generalitat és, abans que res, un símbol, i als catalans no ens agrada que ens toquin els símbols. On s’és vist que un Govern es vengui casa seva? Admeto que no pot ser i reitero les meves disculpes per tanta frivolitat.

El cas és que la Generalitat necessita diners, fins i tot per a pagar les nòmines, i no n’hi ha. Si no podem tocar els símbols, cerquem altres maneres de fer diner ràpid. La Generalitat té altres immobles que es poden vendre sense que ningú s’escandalitzi. Hi ha Conselleries que van de lloguer, com la de Territori i Sostenibilitat, des del començament dels temps, o sigui des que es van instal·lar on són, i a ningú li sembla que es toqui cap símbol. Com que els símbols són l’obstacle, qualsevol edifici públic que per ell mateix no constitueixi un símbol és susceptible de ser venut, per a millor glòria de la lluita contra el dèficit públic.

Ens podem vendre les escoles, per exemple. Al cap i a la fi, l’aposta dels governs de CIU per l’ensenyament públic sempre ha estat més aviat tèbia. Si ens venguéssim els col·legis públics de Catalunya, i n’hi ha uns quants, per a convertir-los en escoles privades concertades, tindríem una bona entrada d’efectiu a les arques públiques. El que passa és que potser seria portar les coses massa lluny, perquè una cosa és subvencionar l’ensenyament religiós i privat en un estat laic, i l’altre suprimir l’ensenyament públic. Potser sí que aquí tocaríem algun símbol, perquè prou que l’educació i l’ensenyament són pilars bàsics de la societat i es troben als programes electorals de tots els partits. I està per veure que trobéssim comprador. No sé que en pensen a la Conselleria d’Ensenyament o a la d’Economia i Coneixement, però a tots els efectes seriem un país sense escoles públiques i, per tant, un país on el seu govern no considera(ria) l’ensenyament com d’interès públic. “Això no toca”, que diria el d’abans, o sigui que haurem de cercar altres coses per vendre.

Caldria posar els ulls en altres edificis i serveis menys emblemàtics. Me’n venen uns quants al cap, però són majoritàriament de titularitat municipal, com els cementiris, els camps de futbol, les biblioteques.... res del que la Generalitat en pugui treure algun caleró.

I els hospitals? Doncs ara que ho dius, no estaria malament. He sentit a dir que la sanitat és molt cara, tant que la despesa sanitària fa anar de corcoll els pressupostos de la Generalitat. Segurament que aquí sí que es podria fer alguna cosa. D’ensenyament públic n’hi ha a tot arreu i quedaria molt malament suprimir-lo, però hi ha països en que la sanitat pública és pràcticament inexistent. Als Estats Units, per exemple, on estan orgullosos que el seu sistema públic de sanitat sigui pràcticament residual, en favor del privat. Tampoc no costaria tant. L’ex director de la patronal sanitària concertada Unió Catalana d’Hospitals, Boi Ruiz i Garcia, que casualment és en l’actualitat Conseller de Salut, no se n’està de recomanar-nos a tots que ens fem una assegurança privada, i ja ens avisa que es concentraran serveis en determinats llocs del territori, que traduït al llenguatge no polític, significa que es suprimiran per a una part del territori. Si al mateix Conseller ja li sembla bé, i no oblidem que és el govern dels millors, és que és una bona solució.

O sigui que si ens venem els hospitals no passa res. Potser que fins i tot els ciutadans ho entenguin (o no ho entenen els americans?). Ens els podem vendre tots, els d’ara i els que l’Estat ens traspassi, i seguir usant-los com a simples llogaters. D’altra banda, tenint en compte que es reduiran serveis (perdó, es concentraran), pot ser que algun hospital ja no ens faci falta, i fins i tot ens estalviem el lloguer. Pot passar com en el cas de l’ensenyament que ja he esmentat, que acabem essent un país que no tingui sanitat pública, o la tingui sols per a les consultes de capçalera, però sembla que ara “sí que toca”. La proposta ja ha sortit als diaris. Des de les Conselleries de Salut i d’Economia i Coneixement es presenta com una de les mesures per a reduir la despesa sanitària.

Serà que la sanitat no té càrrega simbòlica per al país? Potser ja no és un servei bàsic i imprescindible com l’ensenyament? Faré una ullada a la Constitució i al que queda d’Estatut. Segurament que, en el fons, la salut de les persones és cosa tan personal que fins i tot la seva gestió ha de ser privada, o sigui d’una Mútua. I, naturalment, els serveis privats es paguen, faltaria més.

Em diuen que segueixo fent demagògia, que jugo amb les paraules i amb els símbols. Començo a entendre que el Palau de la Generalitat no es pot vendre però si l’hospital. Em faig un embolic i ja no sé quina és la frivolitat, si vendre o conservar. Potser la frivolitat és acceptar resignadament la destrucció del sector públic i creure’s que l’estat del benestar es conservarà reduint-lo a la mínima expressió. Però és el govern dels millors. Hauria de ser suficient per a donar-ho per bo.

La veritat és un producte elaborat

En un passatge del Cementiri de Praga, d’Umberto Eco, el notari Rebaudengo instrueix al seu jove passant Simone en l’art de la falsificació: “Que quedi clar, estimat Simone, que jo no faig documents falsos sinó noves còpies de documents autèntics que s’han perdut o que, a causa d’un accident sense importància, no es van arribar a fer mai, però que haurien pogut fer-se o s’haurien hagut de fer”. Simonini, el protagonista de la novel·la, gran maquinador i gran falsificador, és l’únic personatge d’aquesta obra que no ha existit mai, segons l’autor, i tanmateix és el més real de tots. Com diu Umberto Eco, “en la literatura com en la vida res no és el que sembla i ningú és realment qui diu ser: tot és segons convingui”.

I si en la literatura la creació sempre és possible a partir del no res, en la vida la creació és l’art d’elaborar la veritat a partir dels fets. Verum esse ipsum factum, la veritat és el que es fa. Ho afirmava Giambattista Vico a De italorum Sapientia el 1710. Advocat i filòsof napolità, Vico sostenia el principi verum-factum, segons el qual l’única veritat coneguda es troba en els resultats de la producció, és a dir, que l’única veritat és la que ha estat creada.

L’obra de Vico pertany a un temps en que la raó de la Il·lustració s’obria pas en els ambients filosòfics i intel·lectuals d’Europa, una època en que els fets cobraven gran importància en front dels vells prejudicis, l’obscurantisme i la superstició heretats de l’edat mitjana. I amb els fets, la seva interpretació. Es va emprendre un llarg camí en favor del pensament i la relativització que tant poc agrada encara a les mitres purpúries del present, que tenen com a pecat capital l’anomenat relativisme moral.

En termes de producció, la veritat és un producte elaborat a partir d’una matèria prima constituïda pels fets i un procés de transformació altrament anomenat manipulació, del que s’obté un producte final llest per a ser distribuït i venut. El relativisme del verum-factum legitima el concepte que el vell notari del cementiri de Praga té de la veritat i desdibuixa fortament el de mentida, ja que la mentida, com diu el diccionari, és l’afirmació conscient d’una cosa que no respon a la veritat, i en la majoria de casos la mentida es converteix en totalment prescindible per obra i gràcia de l’elaboració d’una nova veritat. N’hi ha prou en llegir els diaris d’un sol dia i veure les diferents veritats que en cadascun s’hi expliquen a partir dels mateixos fets reals.

Avui mateix, en els escassos dos-cents metres que hi ha entre casa meva i la botiga on compro el diari, he trobat material per a fer dos reportatges que, de fet, no penso realitzar: un en el que vendre una ciutat bruta i deixada, i en la que les autoritats municipals no vetllen per la neteja i salubritat dels espais públics; l’altre per a vendre una ciutat neta i polida, on les voreres no tenen paperots ni deixalles i les papereres es fan servir. Tots dos mostrarien la veritat, perquè tots dos reportatges es podrien basar en les evidències d’un seguit de fotografies d’espais estratègicament escollits en aquests dos-cents metres de carrer. I al mateix diari, les veritats són ben diferents a les d’altres diaris.

De fet, és l’essència de la publicitat –quan dos científics a sou d’una empresa afirmen que els seus productes són fiables es pot dir sense mentir que la ciència avala el producte- i de la política, on al vas hi ha sempre la mateixa aigua però a vegades és mig ple i a vegades mig buit, segons qui sigui l’orfebre de la veritat. William Randolph Hearst, el magnat de la premsa nord-americana que va inspirar el personatge del ciutadà Kane en la pel·lícula d’Orson Wells, afirmava sense rubor I make news, “jo faig les notícies”. Sense cap escrúpol alterava i manipulava els fets per a fer les notícies més escandaloses i sensacionalistes, fins aconseguir que els seus diaris fossin els més venuts de nord-amèrica, a la vegada que propiciava l’acompliment dels interessos polítics i comercials de les grans fortunes dels Estats Units, inclosa la seva. La seva campanya el 1898 en favor de la guerra amb Espanya pel control de Cuba, manipulant fins a la sacietat els fets de l’enfonsament del cuirassat de la marina nord-americana Maine a la badia de La Habana, són tota una lliçó de periodisme groc i sensacionalista, amb fervorosos seguidors al món empresarial de la premsa d’avui, i sinó sols cal donar una ullada a l’imperi Murdoch, al conglomerat periodístic de Berlusconi o a la Fox. Si ens hi posem, també a casa trobarem exemples, fins i tot en els mitjans més modestos.

Per això en el taller de la veritat es poden fabricar històries al servei de la política per encàrrec i segons recepta, amb el segell de verum-factum. Es cullen els fets que interessen. És important una bona tria: sols els que interessen a l’objectiu que es pretén. No cal que es puguin comprovar, n’hi ha prou en que no es puguin rebatre (s’és culpable mentre no es demostri el contrari). Es barregen intensament i s’adoben amb una bona dosi d’oportunisme i un polsim de demagògia, i s’obté una veritat en condicions de ser venuda al servei de qui ha fet l’encàrrec. I al despatx del vell notari s’hi obtenen veritats encara més elaborades, les que haurien hagut de ser i pel motiu que sigui no han succeït. Allí, fins i tot la matèria prima és fruit de la creació i els fets que no han ocorregut esdevenen reals per obra i gràcia de l’ambició d’uns i la credulitat d’altres.

El missatge és verum-factum, el got és mig ple o mig buit, al nostre gust (o al seu). Com deien en una sèrie televisiva de ciència ficció, “la veritat és allà fora”. La d’aquí és aigua tèrbola.

El començament del dia

A veure, ha sonat alguna cosa... Sí..., això que sona és el timbre? No. És el despertador. Hora de llevar-se...però no vull!!! No, però si no sona. És clar, el que passa és que ja ha parat. Caram! l’he parat jo. Òndia!, però si m’he adormit, que ja fa estona que ha sonat aquesta andròmina! Collons!! M’aixeco, m’assec al llit i no sé si sóc viu o mort, si em llevo o me’n vaig a dormir. És fosc. Ja ho sé, m’estic llevant, i com cada dia ho faig a les fosques, perquè encara no és de dia (són les sis i quart, tu!) i no puc encendre el llum per a no despertar-la. M’he adormit, caram!, ara hauré de córrer, perquè era a les sis que m’havia de llevar. Així que m’aixeco, estiro el braç per agafar la roba i caic altre cop al llit, que assegut s’està més bé. Mira, jo no corro, si faig tard doncs faig tard, així que em vestiré al meu aire, com sempre.

Però no sé com és, que ja sóc al lavabo, em rento la cara i les dents, que el temps no dóna per més, és tard i vol ploure. Ben mirat vull arribar a l’hora. Aquest paio del mirall sóc jo, em sembla, o és un fantasma. Si no sóc jo és que som clavats, les mateixes ganyotes, les mateixes lleganyes, els ulls mig clucs tots dos, tan despentinat ell com jo... Hem sembla que jo soc el fantasma i ell el reflex. Què et sembla, paio del mirall, pots sortir al carrer amb aquests aspecte? Bé, si tant et fa que et vegin sense afaitar, tu mateix. Doncs no tinc temps, o sigui que a la merda! Ja m’afaitaré demà.

Una magdalena i mitja i un got de llet freda que em bec dempeus a la cuina, d’un glop. A veure si em farà mal! El gat em mira amb els ulls oberts. Em sembla que és l’únic que a aquests hores està despert de veritat. Me’n vaig corrent. Ves que no em deixi res... les claus.... l’esmorzar.... la cartera..... Apa, som-hi!

Assegut al cotxe, les claus al contacte, a punt d’engegar, em passa pel cap que hi ha millor maneres de llevar-se. És clar, i pitjors! A la mili, per exemple. No sé per què hi penso, perquè ja fa tant temps que ara em sembla que li va passar a un altre i no a mi.

En una llitera, a la de sobre. Entre un matalàs vell i brut i una manta que també però pitjor, en un dormitori enorme on dormim, pel cap baix, quaranta o cinquanta arreplegats. També a les sis, però sense despertador. Entra un individu al dormitori i comença a cridar com un energumen. Maricón el que llegue el último! Arriba, nenazas! Al que se duerma le voy a empitonar por toda la semana! (què vol dir “empitonar”?)

Uf!, això sí que és llevar-se de pressa. I amb el que emprenya que et cridin de bon matí... Però em poso la roba i l’uniforme d’una revolada. La de dins, la de fora, les botes i la gorra, sobre tot la gorra, que és sagrada com la pròpia vida, mentre l’energumen segueix cridant i proferint no sé quines amenaces.

Al pati encara és fosc, com ara, i tots fem cara de son, formats en fileres, o el que fem és cara de tontos, però aquest és un altre tema. Al darrer que arribi “l’empitonarà” l’energumen d’abans, o el que ara passa revista, el dels galons, que potser és el mateix. Jo què sé, no em feu preguntes a aquestes hores! El següent serà fer el llit amb les mateixes presses, ràpid no fos cas que es ventilés i marxessin els microbis. Tretze mesos covant la humanitat d’uns matalassos i unes mantes que van sortir nets de fàbrica i no es van netejar fins la següent generació. Tot sigui per servir la pàtria i alimentar els... deixem-ho, que això no toca.

L’esmorzar a toc de trompeta, que no entenc perquè, però és igual, la qüestió és córrer i cridar. Després farem de soldadets.

Però hi ha maneres més tranquil·les de llevar-se. Crec que els monjos ho fan a les quatre o a les cinc, a toc de campana però en pau amb ells mateixos i amb el món. També és fosc, però no entra ningú cridant a la cel·la. És qüestió de saber que t’has de llevar, o sigui que ho fas quan toca. Resant, és clar, que d’això es tracta en un convent. Sí que hi vaig estar una vegada, d’hoste s’entén, però em sembla que jo em llevava de dia i esmorzava amb els monjos, que ja feia hores que trescaven (i resaven).

Ben mirat, això sí que és silenci i no el d’abans. Quan arribi l’hora de dinar ningú haurà dit ni mu encara. Que no et cridin ja és molt. També és bo que no et facin parlar de bon matí, abans del cafè. Però amb tant silenci ni tant sols m’adono que m’he llevat. És clar que un retir és això, silenci i tranquil·litat. Què hi faig jo aquí? Ja ho sé, he vingut a estudiar, sóc jove, uns exàmens propers i vitals i una enorme necessitat d’apartar-me de tot per a estudiar sense distraccions.

Són acollidors aquests monjos, sempre que no vulguis conversa. Ja! mira que fa temps, d’això! Una cel·la, petita i freda, amb un llit senzill, una taula i una cadira. Unes parets venerables i un gran silenci, que sols trenquen alguns murmuris i els cants al cor de l’església, quan és l’hora dels oficis. Però aquí no em podria llevar mai tard, no gosaria. A la mili ni tant sols se m’hauria acudit.

El més bo és llevar-se tard, content i sense nervis. Un diumenge, és clar, sabent que no has d’anar a treballar, que et lleves perquè ja en tens ganes, que fa sol i canten els pardalets. O sigui, despertar-se al camp, si no vols sentir el trànsit del carrer. El sol entra per la finestra i s’escampa sobre el llit. Se senten uns pardals que canten i una papallona s’acosta als vidres, per l’exterior. Ens llevarem contents, tranquils, ens rentarem, ens vestirem i sortirem a l’exterior a respirar aire fresc. Després esmorzarem coses bones del camp i quan estiguem preparats, ballarem i saltarem entre flors i violes, parlarem amb els ocellets, ensumarem les floretes.... Bon dia, senyor esquirol! Bon dia, senyora cabreta! Bon dia tingui, amable i rústec pagès que conrea amb amor la terra dels seus avantpassats!

“Les nenes maques al de matí,
s’alcen i reguen, s’alcen i reguen,
les nenes maques al de matí,
s’alcen i reguen i fan pipí...”
o reguen el seu jardí, que ara no ho sé.

Que bé que sigui així! Sense preocupacions, sense crits ni obligacions, sense presses. Dóna gust dormir i despertar-se d’aquesta manera. I si cal, que canti el gall i no el despertador. Com aquest que sona. O és un gall? No, és un timbre. Que potser truquen a la porta? A aquesta hora? Quina hora és? Les sis? A les sis no truca ningú. És el despertador, ara ho veig. I és fosc. Hòstia! Però si dormia! Però si és hora de llevar-se! Que no m’havia llevat, ja? No, era ahir, o era un somni. Això, somiava. Vatua! Ai las! Os pedrer! Collons, tu! Són les sis, com sempre, és hora de llevar-se, és fosc i no encendré el llum per a no despertar-la. Comença el dia. Ara sí?

La sostenibilitat dels valors democràtics

Durant molt temps, trenta-dos anys al menys, si comptem des de l’aprovació de la Constitució de 1978, aquest país s’ha regit per un sistema de valors públics presidit per la democràcia i la justícia, un sistema que no sempre ha estat ben aplicat i que té les seves mancances, però que essent millorable com tot en aquesta vida, ha estat l’eix fonamental de l’organització política i social de l’Estat. Precisament és quan falla aquest sistema que posem en dubte la idoneïtat de l’activitat política. Democràcia i justícia són valors irrenunciables si volem viure en llibertat, i la seva concreció s’ha traduït en la descentralització de l’administració, l’accés de la ciutadania als serveis públics, l’autonomia dels territoris, des dels municipis fins a les comunitats autònomes, l’accés a una informació lliure i veraç, no sols a través dels mitjans privats sinó també dels públics, l’ensenyament públic i gratuït, en convivència amb el privat, l’extensió universal de la cobertura sanitària, la llibertat religiosa, etc.

Ho podria fer més llarg, fins a donar la sensació que vivim en un país perfecte, i tampoc és això, perquè sempre hi ha molt a millorar, fins i tot en el camp de les llibertats públiques. Però malgrat els seus defectes, aquest és el sistema que en el seu dia varem triar i es tracta de valors que hem donat per bons al llarg de tot aquest temps, tant en èpoques de prosperitat com de declivi.

I ara mateix, per obra i gràcia de la crisi, un nou valor cobra força i amenaça amb engolir els altres: la sostenibilitat econòmica. Que no l’ambiental, doncs aquesta ja es venia postulant com a valor a tenir en compte des de fa uns anys, abans i tot de la crisi. Diuen que a una crisi econòmica, si perdura, l’acompanya una crisi de valors, i deu ser veritat. Fixem-nos-hi. La dinàmica d’aquest capitalisme histèric i especulador que ens ha tocat viure ha establert el descrèdit universal del dèficit públic, fins al punt que la despesa pública és sospitosa de malbaratament o és directament un llençar els diners de tots. S’oblida que la despesa pública, sigui o no necessària, s’adreça al ciutadà, naturalment si deixem fora els casos delictius d’apropiació, que algun n’hi ha. Tan sospitosa és la despesa pública, que fins i tot aquella que està destinada directament al subsidi de les famílies i a l’assistència social (prestacions extraordinàries, subvencions, etc) és vista per una part de la ciutadania com un malbaratament intolerable (pels que no en són beneficiaris directes, és clar). No diguem ja de les inversions, que malgrat tenir com a finalitat la prestació d’un servei públic, són majoritàriament vistes com a innecessàries.

I de ben segur que hi ha inversions innecessàries i subsidis mal aplicats, així com manca de racionalització de les finances públiques, però això no ens ho havíem plantejat fins ara d’una manera tan general i tremenda, fins al punt de desprestigiar tota la despesa pública. No cal dir dels ingressos, dels que no se’n parla tant però és reclama la rebaixa d’impostos i, per tant, la seva reducció.

No és sols això. La mateixa descentralització de l’Estat està en joc. Per primera vegada el sistema autonòmic ha estat posat en qüestió pels demòcrates en el mateix sentit que la ultradreta ve manifestant des de fa anys. Des d’amplis sectors socials de dreta i esquerra es diu i es repeteix que les autonomies no són sostenibles, i es parla obertament de la recuperació de competències per l’Estat o, fins i tot, de l’abolició directa d’algunes o totes les autonomies, ignorant totalment el títol VIIIè de la Constitució. Hi ha matisos, és clar, perquè a Catalunya el tema es concreta en la supressió de les autonomies no històriques i la supressió de l’anomenat “cafè per a tothom”, mentre es respectin els drets nacionals catalans. No diré que el “cafè per a tothom” no fos un error, però és el que tenim, i està per veure com percebrien els ciutadans de la resta de la península la supressió de les seves autonomies, mentre es respectaven els drets històrics de Catalunya, Euskadi o Galícia.

D’altres veus força assenyades parlen de la supressió de municipis considerats insostenibles, bàsicament petits municipis. És considera, a més, que existeix una duplicitat de serveis innecessària quan dos o més municipis propers entre sí els presten cadascú en el seu territori. És un tema que ja es va posar sobre la taula fa uns anys amb el famós “informe Roca”, i que ràpidament va ser retirat i oblidat, vista la polseguera que va provocar. Certament, des d’un punt de vista d’estricta sostenibilitat econòmica, no els falta raó. Altra cosa és que es pugui plantejar com una solució a la crisi, quan el que calen són mesures a curt i mitjà termini, i si ens embranquem en la supressió de municipis d’aquí a vint anys potser n’hauran desaparegut quatre. En qualsevol cas, no seria un tema pacífic, ni molt menys. És més, el fet que la delimitació dels municipis ve de lluny els posa, en quan a l’antiguitat dels seus drets històrics, al menys en el mateix nivell que el de les anomenades “nacionalitats històriques”.

El cas és que, per tal de fer el sistema sostenible econòmicament, ens estem plantejant allunyar els serveis del ciutadà (una petita mostra, les propostes del nou Conseller de Sanitat), suprimir administracions (la qual cosa comporta, a més de la reducció de l’aparell burocràtic, la centralització de l’administració), eliminar televisions autonòmiques (menys TV3, que és la nostra). Ens plantegem la supressió de prestacions socials (les aprovades pel govern Zapatero fa un temps es veuen ara com un malbaratament, alhora que la seva supressió com la més gran retallada social de la història). Es posen sota sospita les obres públiques i els equipaments, per la seva suposada innecessarietat (és obvi que ningú necessita específicament un poliesportiu, un aeroport, una carretera, un pont, ..... jo no ho necessito directament per viure).

Certament, podem prescindir, per mor de la sostenibilitat, de tot allò que no és rentable, és a dir, de quasi tots els serveis públics, perquè quasi cap és rentable. Per mor de la sostenibilitat, no ens calen més carreteres que les que hi ha, ni més hospitals, ni més equipaments esportius, ni més biblioteques..... Tot sigui per la sostenibilitat, qui vulgui salut que la pagui, qui vulgui medi ambient que el pagui, qui vulgui educació i ensenyament que se’ls pagui. Per la sostenibilitat, parem màquines i comencem a retallar. Posarem mà a l’obra i ens plantejarem quines administracions són rendibles i per tant sostenibles econòmicament. Saltaran així, pel cap gros, una colla d’ajuntaments, tots els consells comarcals, les diputacions i, ull!, ens mirarem amb atenció el tema de la Generalitat, que no per ser nostra és més sostenible. De les vegueries millor no parlar-ne.

És clar que per a renunciar a tantes coses, primer cal declarar com a insostenibles els valors que van motivar la democràcia i la modernització de l’Estat espanyol. I en això ja hi som posats. Quan haguem acabat amb tot i aquest sigui un país sostenible econòmicament, haurem tornat a l’Espanya dels anys cinquanta, un país bucòlic, pastoril, d’essències pàtries i tradicions medievals, un país certament subdesenvolupat però sense dèficit. Això sí, pobrets i alegrets.

La legalitat de la xenofòbia

Una de les paradoxes dels sistemes democràtics és que les seves lleis emparen i protegeixen l’expressió de les idees antidemocràtiques i l’activitat de les formacions polítiques que propugnen les destrucció de la llibertat, la democràcia, la igualtat i la justícia. En definitiva, en nom dels drets humans acceptem i protegim el dret a expressar-se d’aquells que defensen la seva eliminació. No és casual que l’abolició de les llibertats democràtiques de molts països hagi començat amb unes eleccions, les darreres abans de la dictadura. Els casos més coneguts són els de l’Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini, però el món contemporani n’ha vist una bona colla. Sols cal fer una mirada a l’Amèrica llatina, a Àfrica o a les antigues repúbliques soviètiques.

El missatge és que la dictadura es pot defensar si és per mitjans democràtics (i continua la paradoxa). És a dir, que estem disposats a perdre la democràcia i la defensa dels drets humans si ens ho expliquen i ho votem majoritàriament. És una forma com una altra de legitimar les dictadures, encara que quan cauen pocs estem disposats a acceptar-la com a legítima.

El que no accepten els règims democràtics, o no haurien d’acceptar si es consideren com a tals, és que aquestes idees es promoguin de forma violenta. L’assalt violent a la democràcia no està permès, però sí el pacífic. És per això que es creen normes com la Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics, la tan comentada “llei de partits”, dissenyada i aprovada amb la intenció implícita de fer fora de les institucions democràtiques l’esquerra abertzale més propera a ETA. Si aquesta era la finalitat, s’ha de dir que ha esdevingut eficaç. Tanmateix, ni ETA ni Batasuna apareixen explícitament citades al text de la llei, ja que teòricament la finalitat de la mateixa és la d’impedir l’activitat de les formacions que no respectin els valors constitucionals, expressats en els principis democràtics i els drets humans, siguin les que siguin. No sols el terrorisme és objecte de l’atenció d’aquesta llei, sinó també el racisme, la xenofòbia i la discriminació. Diu el seu article 9:

“1. Los partidos políticos ejercerán libremente sus actividades. Deberán respetar en las mismas los valores constitucionales, expresados en los principios democráticos y en los derechos humanos. Desarrollarán las funciones que constitucionalmente se les atribuyen de forma democrática y con pleno respeto al pluralismo.

2. Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:

a) Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.”

La negreta no pretén donar més importància a un tema que a l’altra, sinó fixar l’atenció en el que vull dir en aquest article. Llegint això queda clar que els partits polítics que en la seva activitat vulnerin els drets humans seran declarats il·legals, però també els que promoguin l’exclusió o persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça, sexe o orientació sexual, ja que implica, al menys, el deteriorament del règim de llibertats.

No és estrany, doncs, que alguns es sorprenguin perquè la llei de partits hagi estat aplicada únicament a Batasuna, i no s’hagi mogut un dit per a impedir l’activitat de les formacions polítiques que obertament defensen el racisme i la xenofòbia, encara que, suposadament, ho facin per mitjans democràtics. Doncs bé, n’hi ha prou amb llegir els apartats 3 i 4 del mateix article 9, dedicats a interpretar el que s’ha dit i que no transcric per extensos, per adonar-se que el que importava al legislador quan la va redactar era Batasuna i res més que Batasuna. No queda a la llei, tret del que ja he escrit, res més que no sigui terrorisme.

Per això no ens hem d’enganyar. La discriminació, el racisme, la xenofòbia, la mentida i els prejudicis poden ser defensats legalment i presentar-se a les eleccions, mentre els individus que ho defensin no surtin al carrer a repartir pinyes. S’accepta la demagògia i l’engany, però no la violència. El trist de tot plegat és que s’aixequin poques veus contra la manipulació i contra la defensa oberta de la discriminació. Hi ha qui ha fet bandera d’un eslògan tan clar, definidor i descaradament xenòfob com “primer els de casa”, i mentre alguns, cada vegada més, es deixen entabanar per les mentides dels seus promotors, d’altres s’ho miren complaents o amb indiferència. Potser és que com més importància els donem, més creixeran, però em temo que, en el fons, hom espera que facin la feina bruta, com ho esperaven molts a la república de Weimar quan algú propugnava des d’un partit legal el racisme i la discriminació. Potser sí que en tindran prou en fer fora als que “no són de casa”, però del que quedarà no es podrà anomenar “règim de llibertats i democràcia”. Si som capaços de suportar que a casa nostra es defensi legalment el descrèdit del drets humans, què no acceptarem en el futur?

El finançament públic de la segregació educativa

Com a un més dels elements que contindrà la futura Llei integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació que el govern espanyol està preparant i que presumiblement arribarà al Congrés d’aquí uns mesos, s’ha filtrat que establirà la prohibició que les escoles que practiquin la segregació de sexes rebin diner públic, vetant així el concert per aquelles escoles privades que segueixen línees separades per a nens i nenes. No serà, segur, un tema pacífic, tant pel que fa a l’autonomia dels pares per a escollir el tipus d’educació com pel conflicte competencial amb la Generalitat de Catalunya que probablement es desencadenarà.

Com no podia ser d’altra forma, són els sectors més confessionals els primers que aixequen la veu, ja que les escoles on es practica la separació de sexes són totes elles d’orientació religiosa. No hauria de resultar estrany, doncs, que en Duran i Lleida, s’entén que en nom d’Unió Democràtica de Catalunya, hagi estat dels primers en fer-se sentir. El que sobta és que la seva protesta hagi estat per a dir que treure el concert a aquestes escoles seria inconstitucional, un tema el de la constitucionalitat de les normes que darrerament semblava reservat al PP, que ha establert el recurs d’inconstitucionalitat com a sistema habitual de combat contra qualsevol llei aprovada per un govern que no sigui del seu color.

En tot cas, seria convenient que el polític democristià, i amb ell els qui vulguin sustentar aquest argument, concretés més el seu advertiment i expliqués quins preceptes constitucionals seran presumptament conculcats en cas que s’aprovi aquest aspecte concret de la llei. A risc de ser agosarat i de fer prediccions sobre el que un altre pot dir en un futur, he de suposar que el primer que es passarà per la cara del govern és l’article 27 de la Constitució, del que transcric les parts que em semblen més significatives en relació amb aquest assumpte:

“1.- Todos tienen el derecho a la educación. Se reconoce la libertad de enseñanza.

3.- Los poderes públicos garantizan el derecho que asiste a los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones.

9.- Los poderes públicos ayudarán a los centros docentes que reúnan los requisitos que la ley establezca.”

Començant la casa per la teulada, diré que l’apartat novè d’aquest article legitima als poders públics per a retirar el concert a les escoles que no reuneixin els requisits establerts per la llei. Pel que fa als apartats 1 i 3, està clar que el dret a l’educació és universal i que el dret dels pares a triar l’educació religiosa i moral que creguin convenient per als seus fills ha de ser garantit pels poders públics. És a dir, al meu entendre seria inconstitucional que es prohibís per llei l’ensenyament religiós i/o la formació separada de nens i nenes a l’escola privada. M’ho sembla, encara que no comparteixi els principis que inspiren l’ensenyament segregat. Altra cosa és que aquest hagi de ser finançat amb diner públic.

És molt clar el principi constitucional d’igualtat recollit a l’article 14 de la Constitució: “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”.

Un principi que podem posar en relació amb el recollit a l’article 9.2: “Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integran sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social”.

Recordar també el contingut de l’article 44.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “Els poders públics han de garantir la qualitat del sistema d’ensenyament i han d’impulsar una formació humana, científica i tècnica de l’alumnat basada en els valors socials d’igualtat, solidaritat, llibertat, pluralisme, responsabilitat cívica i els altres que fonamenten la convivència democràtica.” Aquesta formació difícilment es podrà basar en els valors socials d’igualtat, si és impartida separadament per a nens i nenes.

És obligació dels poders públics vetllar per la igualtat de tot ordre, un principi constitucional que inspira la formulació dels drets recollits a l’articulat de la Carta Magna. Per això dic que si els poders públics poden tolerar la segregació en l’àmbit de l’ensenyament i l’educació estrictament privats, el que no poden fer de cap manera és donar-hi suport i col·laborar en el seu manteniment, amb càrrec a un finançament que correspon a l’ensenyament i l’educació en igualtat per a tots els ciutadans. En qualsevol cas, si els principis d’igualtat i no discriminació són vàlids per a evitar la segregació a l’ensenyament públic, també ho haurien de ser en l’ensenyament privat finançat amb fons públics.

Igualtat, al menys, en el que és estrictament ensenyament, doncs no és assumible que en funció del seu sexe les persones rebin uns coneixements o altres. I si reben els mateixos, quin sentit té la seva separació? O sigui que entrem directament en el camp de l’educació, aquest que la flamant Consellera d’Ensenyament (flamant per recent nomenada, no perquè sigui nova en la matèria) assegura que pertany a l’àmbit privat, familiar, i no al de les escoles, en les quals no s’ha de delegar l’educació, ja que és quelcom que no els correspon (no és casual el canvi de denominació del Departament). Si agaféssim les seves paraules al peu de la lletra, l’ensenyament segregat acabaria de perdre tot el seu sentit, encara que, evidentment, la Consellera no va per aquest camí, sinó pel contrari.

L’única raó en que es sustenta la segregació per sexes a l’escola és la presumpció que les nenes i els nens han de ser educats de forma diferent. Està per veure quantes persones, en el fons, ho creuen això. Si l’educació és un tema bàsicament familiar, i són les famílies qui de fet escullen portar als seus fills i filles a escoles segregades, forçosament hi ha una contradicció amb l’evidència que, en el si de la família, a la llar, nens i nenes, nois i noies, no estan separats. Caldria viure en un convent per a que això fos possible. És clar que a casa seva cadascú fa el que bonament pot, però el finançament públic de formacions morals diferents per a cada sexe no té coartada.

Serà que l’ensenyament moral que els i les alumnes reben a l’escola no ha de ser el mateix per als nens que per a les nenes? És que hi ha morals diferents segons el sexe? Que potser tenen assignatures diferents, igual que en el franquisme, Formación del Espíritu Nacional per als nens, Hogar per a les nenes?

La bona i la mala herba

Els grassroots venen a ser, més o menys, uns moviments espontanis, de base popular, que porten a un cert nombre de persones a constituir comunitats unides per un interès, generalment altruista. Certament, és una definició en la que hi cabrien tota mena d’associacions, però ens en farem una idea més aproximada si diem que es tracta de moviments habituals als Estats Units, de base local, formats per voluntaris que dediquen una part del seu temps a recolzar alguna causa, generalment partits polítics o candidats a algun càrrec. No se’ls podria classificar com a militants, al menys amb el significat que aquest terme es dona a la vella Europa, però a l’Amèrica del nord tenen una importància cabdal a l’inici d’una campanya electoral que allà dura mesos.

És una forma de legitimar un projecte polític. No es tracta ja d’un vell partit que inicia una estratègia per a acostar-se al poder, sinó de l’empenta d’una colla de gent motivada per l’ànim de canviar un estat de coses, que confia en un candidat per a que ho dugui a terme i li dóna tot el seu suport de forma desinteressada. El tret principal d’aquests moviments és la seva espontaneïtat. Se suposa que no es creen des de les estructures de poder, sinó des de la pròpia base i per iniciativa pròpia. Un moviment de base popular. Grassroot significa literalment “la rel de l’herba” o “la rel de la gespa”, i es refereix al que és “d’arrel”, “autèntic”. A casa nostra, en alguns casos, potser en diríem “plataformes”, encara que no totes les plataformes populars tenen un caire polític, ni molt menys. En qualsevol cas, aquests moviments, allà i aquí, gaudeixen de la presumpció d’espontaneïtat i sinceritat, de base social, popular i desinteressada. Els polítics que gaudeixen del seu suport sempre tindran més o menys motius per a dir que han estat “cridats”. En qualsevol cas, aquests moviments tenen més sentit a l’àmbit local que no en el general, on l’activitat política es troba més apartada de la seva base social. Per entendre’ns, és més fàcil que sorgeixi un moviment grassroot per a canviar un ajuntament i la política municipal, que no per a canviar el govern del país.

Com que en aquest món tot es pot manipular, i especialment la consciència col·lectiva, ja fa temps que alguns polítics i d’altres que no ho són han descobert la utilitat dels grassroot per a assolir els seus interessos. O sigui, no postular-se sinó provocar que els cridin i els reclamin. Si el poble ho demana, qui es pot negar a fer-se càrrec del poder? En el cas, és clar, que parlem d’una persona o d’un grup amb aspiracions polítiques. I si d’interessos econòmics es tracta? Suposem que vull coronar amb èxit un negoci, aconseguir un benefici econòmic per al qual m’és imprescindible l’ajut o el concert de l’administració. Imaginem que em convé que des de l’administració s’adopti una política determinada que es pugui presentar públicament com a favorable als interessos públics (encara que no ho sigui) i privadament beneficiosa per als meus interessos privats. Posem pel cas que vull que se’m compri un terreny, o que vull que se’m vengui, o persegueixo una requalificació, o qualsevol negoci privat que, ara mateix, no estigui en disposició de confessar. Hi ha qui tira pel dret i es llença al suborn, però afortunadament la gran majoria de polítics són honrats, o sigui que el que convé es substituir un govern esquerp per un govern amic. Un podria llançar-se a fer campanya dient: “això proposo, perquè això és el que m’interessa”. No arribaria gaire lluny. L’altre manera és aconseguir que un grup de persones desinteressades cregui que està creant un projecte i el defensi espontàniament (sempre que no se’ls expliqui tot, és clar). Han de ser gent honrada i que creguin el que fan, i per tant han d’anar enganyats o més o menys manipulats, als quals s’expliqui sols la part “pública” i no els interessos privats subjacents, ja que d’altra forma no hi participarien o ho farien i en reclamarien els beneficis.

Per aquest casos els americans també han inventat un altre terme relacionat amb l’herba, l’astroturfing, que prové d’una marca comercial de gespa artificial, Astro Turf, molt popular als Estats Units. Es considera una expressió contrària al grassroot perquè aquell fa referència al que és verdader, mentre la gespa artificial no és altra cosa que herba falsa. L’astroturfing pretén que uns actes determinats de propaganda semblin espontanis i populars. Té una certa relació amb el fet de provocar una necessitat per a després vendre el producte que la satisfà. Una empresa podria provocar, per exemple, la creació d’un moviment ciutadà contra la implantació d’una altra empresa en una localitat determinada. És sols un exemple. L’astroturfing crea un fals grassroot, fa passar l’herba sintètica per gespa natural.

Qui en sap d’això no apareixerà mai com a promotor de cap moviment popular, sinó és que vol un càrrec. L’astroturfing de veritat, el genuí, no sortirà mai a la llum, perquè llavors es desfaria el muntatge. Creat un moviment popular, imbuït d’unes idees concretes, haurà de fer el camí sol fins estar en disposició de satisfer els interessos que l’han motivat. I a més, ho haurà de fer sense adonar-se’n.

Si d’herba parlem, de la bona i la dolenta, sapiguem que l’únic tallagespa eficaç en aquests casos està en fer-se preguntes. Per exemple, qui paga. Per exemple, qui proposa. Per exemple, qui a més de pagar i proposar, després en traurà un benefici. Preguntes que un mateix s’hauria de fer per a saber si està en un grassroot o en un astroturfing, i que els altres ens hauríem de fer per a saber si ens venen herba de la bona o de la dolenta.