Tres minuts d'or

Diuen que no plou mai a gust de tothom. El mal temps acostuma a portar problemes a la xarxa viària, i el bon temps, pel que sembla, ens impedeix córrer tan com voldríem. El govern dels millors ens va prometre que desfaria aquest invent del tripartit que ens obliga a no depassar els 80 km/hora quan ens acostem a Barcelona, i vet aquí que un potent anticicló, no el de les Azores sinó un que ens ataca des de més a prop, ha posat fre a la llibertat tan enyorada i, diuen, reclamada per la ciutadania.

A mi, francament, no em preocupa gaire. És un trajecte que no faig cada dia i, a més, no m’agrada córrer i menys que corrin els altres. O sigui que com si es vol deixar el límit a 80 per sempre més. Però una promesa és una promesa, i si CIU va posar al programa que suprimiria aquest límit, ho ha de fer per a donar satisfacció als ciutadans que ho van tenir en compte a l’hora de votar-los. La magnitud d’aquests ciutadans és una incògnita que no es desvetllarà. També podria, és clar, no fer-ho i explicar a la ciutadania que s’ha equivocat, sempre que realment hagi estat així, però això són figues d’un altre paner.

Quan el tripartit va establir el límit dels 80 km/hora i la velocitat variable en els trams metropolitans dels accessos a Barcelona, ho va justificar amb l’objectiu de reduir la contaminació. Crec que s’han fet estudis sobre si aquest objectiu ha estat assolit o no, però jo, personalment, encara no n’he tret l’aigua clara. En qualsevol cas, no ha estat desmentit de forma fefaent pels contraris a aquesta mesura, o sigui que algun èxit haurà tingut. Potser era innecessària. Això és el que es va dir des de CIU, que no pagava la pena, o sigui que cal entendre que els perjudicis de limitar la velocitat eren superiors als suposats beneficis.

Jo em moc amb dificultat a l’hora de valorar beneficis i perjudicis, potser perquè sóc de lletres, però en qualsevol cas alguna consideració podria fer, a la vista del que està passant amb aquest anticicló inoportú que ens porta el bon temps i la contaminació. Sí, la contaminació, la que a partir d’avui obliga a conduir a no més de 80 km hora a l’apropar-se a Barcelona, i que fins ara no existia, o això havíem de creure, ja que no es considerava justificat aquest límit de velocitat. O sigui que contaminació, com les meigas, haberlas haylas, com des d’avui reconeixen els Honorables Consellers d’Interior i de Territori i Sostenibilitat.

A banda de la contaminació que miraculosament s’ha fet present avui, m’atreveixo a dir que, per principi, com més es corre més perill hi ha de prendre mal. Ja sé que és una consideració simplista, però és que el raonament és així de simple. No sabrem mai si algú ha salvat la vida perquè durant el temps que aquesta mesura ha estat en vigor, ell o els altres no hagin passat de 80. Tampoc sabrem mai si qui mori a la carretera d’ara en endavant (quan passi l’anticicló) hauria salvat la vida de no córrer tant. Són especulacions i, com diu el Conseller d’Interior, amb el límit de 80 el que es pretenia era prevenir la contaminació i no els accidents. Un raonament que jo no repetiria gaire sovint en veu alta, si fos d’ell, encara que sigui veritat.

Comptat i debatut, però, em queda clar que la limitació de velocitat ha servit per a quelcom, sense poder determinar la magnitud d’aquests beneficis. Com es valora la contaminació? Més fort encara, com es valora una vida humana?

No tinc clar quins són els suposats perjudicis que tal limitació comportava. He de suposar que són perjudicis causats pel fet que el trànsit és més lent i els vehicles arriben més tard a la seva destinació, la qual cosa deu comportar uns perjudicis econòmics indeterminats, a més d’una angoixa latent als que voldrien córrer més i no poden. Tampoc sabria com valorar això, però deuen ser perjudicis indirectament proporcionals als beneficis que s’obtindran flexibilitzant la velocitat, beneficis que deuen venir determinats per la major velocitat que assoliran els cotxes, amb gran satisfacció dels conductors que aconseguiran arribar X minuts abans a la seva destinació.

Ja he dit que sóc de lletres, però encara m’atreveixo amb una regla de tres de les de tota la vida. Segur que amb un senzill càlcul puc determinar el temps que guanyarà un vehicle que passi de 80 km/hora a 100 km/hora, i si puc quantificar aquest temps, tindré una mesura concreta del benefici a obtenir, un benefici que podré contraposar als de la limitació de velocitat.

A veure, suposem que ens ocupem d’un trajecte de 20 km (tiro llarg), en els quals, fins ara, es podia circular a un màxim de 80 km/h, i suposem que en tot aquest trajecte es podrà circular a partir d’ara a 100 km/h. Suposem també, i es molt suposar, que no hi ha a la carretera cap element que ens impedeixi córrer, tret de la limitació legal; per exemple, hi ha una fluïdesa total del trànsit. Em sembla que més no ho puc simplificar. Doncs bé, a mi em surt, des de la meva pobre perspectiva de lletres, que fins ara tardaria 15,00 minuts circulant a 80 km/h, i a partir d’ara en tardaré 12,00 circulant a un màxim de 100 km/h.

Tres minuts, tres fantàstics, grandiosos, exactes, benvinguts, meravellosos minuts que estalviaria anant a Barcelona si em deixessin córrer a 100 km/hora durant els punyeters 20 km. de limitació, sempre que el trànsit fos totalment fluid. Aquesta és, doncs, la quantificació del benefici, tres minuts que els catalans que ens acostem a Barcelona guanyarem, a partir d’ara, en una situació ideal del trànsit i l’estat de les carreteres. Realment, deuen ser tres minuts d’or de bona qualitat, si la Generalitat considera oportú esmerçar recursos per a aconseguir-los. Uns recursos que s’estimen en sis milions d’euros, a gastar en quatre anys.

Jo, ben mirat, no faré la comparació amb els suposats beneficis de la limitació de velocitat. No ho compararé amb la contaminació afavorida pels inoportuns anticiclons, ni molt menys amb els accidents de trànsit que puguin ocórrer. Tècnics deu haver a Territori i Sostenibilitat i a Interior que deuen cobrar per a fer aquesta mena de càlculs i jo, francament, no tinc entranyes per a posar-m’hi.

Sols una cosa. Segueixo dient que les promeses electorals són per a complir-les, però rectificar és de savis. Hi ha promeses que no s’haurien de fer, encara que donin vots.