La bona i la mala herba

Els grassroots venen a ser, més o menys, uns moviments espontanis, de base popular, que porten a un cert nombre de persones a constituir comunitats unides per un interès, generalment altruista. Certament, és una definició en la que hi cabrien tota mena d’associacions, però ens en farem una idea més aproximada si diem que es tracta de moviments habituals als Estats Units, de base local, formats per voluntaris que dediquen una part del seu temps a recolzar alguna causa, generalment partits polítics o candidats a algun càrrec. No se’ls podria classificar com a militants, al menys amb el significat que aquest terme es dona a la vella Europa, però a l’Amèrica del nord tenen una importància cabdal a l’inici d’una campanya electoral que allà dura mesos.

És una forma de legitimar un projecte polític. No es tracta ja d’un vell partit que inicia una estratègia per a acostar-se al poder, sinó de l’empenta d’una colla de gent motivada per l’ànim de canviar un estat de coses, que confia en un candidat per a que ho dugui a terme i li dóna tot el seu suport de forma desinteressada. El tret principal d’aquests moviments és la seva espontaneïtat. Se suposa que no es creen des de les estructures de poder, sinó des de la pròpia base i per iniciativa pròpia. Un moviment de base popular. Grassroot significa literalment “la rel de l’herba” o “la rel de la gespa”, i es refereix al que és “d’arrel”, “autèntic”. A casa nostra, en alguns casos, potser en diríem “plataformes”, encara que no totes les plataformes populars tenen un caire polític, ni molt menys. En qualsevol cas, aquests moviments, allà i aquí, gaudeixen de la presumpció d’espontaneïtat i sinceritat, de base social, popular i desinteressada. Els polítics que gaudeixen del seu suport sempre tindran més o menys motius per a dir que han estat “cridats”. En qualsevol cas, aquests moviments tenen més sentit a l’àmbit local que no en el general, on l’activitat política es troba més apartada de la seva base social. Per entendre’ns, és més fàcil que sorgeixi un moviment grassroot per a canviar un ajuntament i la política municipal, que no per a canviar el govern del país.

Com que en aquest món tot es pot manipular, i especialment la consciència col·lectiva, ja fa temps que alguns polítics i d’altres que no ho són han descobert la utilitat dels grassroot per a assolir els seus interessos. O sigui, no postular-se sinó provocar que els cridin i els reclamin. Si el poble ho demana, qui es pot negar a fer-se càrrec del poder? En el cas, és clar, que parlem d’una persona o d’un grup amb aspiracions polítiques. I si d’interessos econòmics es tracta? Suposem que vull coronar amb èxit un negoci, aconseguir un benefici econòmic per al qual m’és imprescindible l’ajut o el concert de l’administració. Imaginem que em convé que des de l’administració s’adopti una política determinada que es pugui presentar públicament com a favorable als interessos públics (encara que no ho sigui) i privadament beneficiosa per als meus interessos privats. Posem pel cas que vull que se’m compri un terreny, o que vull que se’m vengui, o persegueixo una requalificació, o qualsevol negoci privat que, ara mateix, no estigui en disposició de confessar. Hi ha qui tira pel dret i es llença al suborn, però afortunadament la gran majoria de polítics són honrats, o sigui que el que convé es substituir un govern esquerp per un govern amic. Un podria llançar-se a fer campanya dient: “això proposo, perquè això és el que m’interessa”. No arribaria gaire lluny. L’altre manera és aconseguir que un grup de persones desinteressades cregui que està creant un projecte i el defensi espontàniament (sempre que no se’ls expliqui tot, és clar). Han de ser gent honrada i que creguin el que fan, i per tant han d’anar enganyats o més o menys manipulats, als quals s’expliqui sols la part “pública” i no els interessos privats subjacents, ja que d’altra forma no hi participarien o ho farien i en reclamarien els beneficis.

Per aquest casos els americans també han inventat un altre terme relacionat amb l’herba, l’astroturfing, que prové d’una marca comercial de gespa artificial, Astro Turf, molt popular als Estats Units. Es considera una expressió contrària al grassroot perquè aquell fa referència al que és verdader, mentre la gespa artificial no és altra cosa que herba falsa. L’astroturfing pretén que uns actes determinats de propaganda semblin espontanis i populars. Té una certa relació amb el fet de provocar una necessitat per a després vendre el producte que la satisfà. Una empresa podria provocar, per exemple, la creació d’un moviment ciutadà contra la implantació d’una altra empresa en una localitat determinada. És sols un exemple. L’astroturfing crea un fals grassroot, fa passar l’herba sintètica per gespa natural.

Qui en sap d’això no apareixerà mai com a promotor de cap moviment popular, sinó és que vol un càrrec. L’astroturfing de veritat, el genuí, no sortirà mai a la llum, perquè llavors es desfaria el muntatge. Creat un moviment popular, imbuït d’unes idees concretes, haurà de fer el camí sol fins estar en disposició de satisfer els interessos que l’han motivat. I a més, ho haurà de fer sense adonar-se’n.

Si d’herba parlem, de la bona i la dolenta, sapiguem que l’únic tallagespa eficaç en aquests casos està en fer-se preguntes. Per exemple, qui paga. Per exemple, qui proposa. Per exemple, qui a més de pagar i proposar, després en traurà un benefici. Preguntes que un mateix s’hauria de fer per a saber si està en un grassroot o en un astroturfing, i que els altres ens hauríem de fer per a saber si ens venen herba de la bona o de la dolenta.