“El cost de no tenir un magatzem temporal centralitzat (MTC) per concentrar els residus nuclears que generen les centrals espanyoles ja és de tres milions d'euros. Des de l'1 de gener l'Estat abona cada dia 60.000 euros a França a canvi de poder emmagatzemar els residus nuclears en instal·lacions franceses.” Així comença una notícia publicada per TV3 al seu informatiu digital. Abans de formular qualsevol valoració, un càlcul molt senzill: a final d’any la factura serà de 21.900.000 euros, i en tres anys 65.700.000 euros. Com que el tema de la ubicació del magatzem temporal centralitzat (MTC) segueix a l’aire, ara mateix no hi ha manera de saber quants diners costarà a tots els espanyols guardar la brutícia nuclear fora del país.
Si de qualsevol altre tema es tractés, una despesa com aquesta, amb independència que pugui ser assumida o no per les finances públiques, hauria aixecat la justa indignació del contribuent i les protestes oportunes i oportunistes dels partits polítics, especialment ara que les vaques són flaques i s’està per retallar tot el retallable i part del que no ho és. No és així en el cas dels residus nuclears, que ningú accepta al seu territori, prova de que als governs els és més fàcil explicar la retallada de serveis al ciutadà en temps de crisi que la gestió racional dels residus. Una facilitat, en tot cas, que ve donada per la major predisposició del ciutadà a entomar la retallada en sanitat, ensenyament o prestacions socials que no un magatzem nuclear al costat de casa.
El més fàcil, ara mateix, seria respondre a aquesta qüestió amb un “fora a l’energia nuclear” i “no volem centrals”, una opció molt respectable que respon a un legítim interès per al manteniment del medi ambient i la qualitat de vida, però que en les circumstàncies actuals té molt d’idealisme i poc de realista. En qualsevol cas, els residus nuclears els tenim i alguna cosa se n’ha de fer. Hi ha unes premisses que no podem passar per alt:
a) Des del moment que tenim centrals nuclears en funcionament, hi ha uns residus que precisen d’una gestió controlada i correcte, gens fàcil ni barata. Encara que ara mateix es deturessin i deixessin de funcionar totes les centrals del país, tindríem aquest problema.
b) Si s’aposta per l’energia nuclear com sembla que ho fa el govern espanyol, també s’aposta per la gestió sostenible dels seus residus, encara que no es digui. Ni els francesos es faran càrrec in eternum dels nostres residus, ni ens ho faran barat mentre duri.
c) Espanya necessita, al menys, un magatzem temporal centralitzat de residus. No sé en quin lloc de la península ha d’estar, però és evident la necessitat de la seva existència. Un magatzem soterrani, en les condicions adequades, serà sempre més segur que les piscines a l’aire lliure de les centrals.
d) Ningú, i jo també m’hi compto, està disposat a acceptar de bona gana un magatzem nuclear al costat de casa, sinó és amb grans compensacions. El mateix cal dir dels abocadors, de les indústries contaminants o de l’aire condicionat del veí. Ni volem molèsties, ni acceptem riscos fàcilment, encara que reconeguem que el magatzem o l’abocador han de ser en un lloc o altre. Sempre hi ha llocs millors que el nostre.
e) Preguntar als ciutadans si volen aquestes infraestructures en el seu territori és molt democràtic però també un camí sense sortida. Mai direm que sí, i si ho accepta un Ajuntament i/o els habitants del seu municipi (com Ascó, per exemple), seran els veïns del costat els que no ho voldran.
Vol dir això que el govern ha de tirar pel dret i posar l’MTC on més convingui, sense fer cas a l’oposició ciutadana? Jo no respondria aquesta pregunta, no fos cas que em titllessin d’antidemocràtic o d’inconsistent per voler per als demès el que no vull per a mi, i a sobre tinguessin raó. Però és responsabilitat del govern decidir en un sentit o un altre i sortir del camí sense sortida en que s’ha posat, perquè la factura va creixent i tard o d’hora acabarà essent insostenible.
I a més, aquest impasse és una mostra clara de les contradiccions de la política. La majoria de partits polítics de l’arc parlamentari espanyol són partidaris de l’energia nuclear per a garantir la suficiència energètica del país, hi aposten clarament i la defensen on calgui, però cap d’ells està disposat a posar en perill el vot en els territoris afectats. Està clar que el govern Zapatero no resoldrà aquest tema abans de les eleccions locals i autonòmiques del maig, i veurem si després, perquè pot passar que també trobi massa properes les generals de 2012, i ningú sembla disposat a passar-li factura política pel cost del trasllat dels residus nuclears a França.
Catalunya és un bon exponent del que dic. Malgrat que un municipi que ja compta amb infraestructures nuclears s’ha mostrat disposat a acollir l’MTC, la resta del territori proper s’hi ha mostrat en contra, i als partits polítics se’ls ha posat la pell de gallina al recordar les convulsions del fracassat Pla Hidrològic Nacional en les terres de l’Ebre, fins al punt que n’han fet una qüestió nacional en el Parlament de Catalunya, afirmant que el Principat ja aporta prou quota de solidaritat en la gestió de residus (Montilla dixit). Plantejades així les coses, l’eventual decisió del govern Zapatero d’implantar l’MTC a Ascó serà vist com una agressió (una més) a l’autogovern de Catalunya.
Veurem com es resol la qüestió. A dia d’avui són 3.060.000 euros. El 29 de maig, l’endemà de les eleccions, seran 8.940.000 euros. En quin moment el govern serà prou valent per a prendre una decisió tan impopular com aquesta?
Si de qualsevol altre tema es tractés, una despesa com aquesta, amb independència que pugui ser assumida o no per les finances públiques, hauria aixecat la justa indignació del contribuent i les protestes oportunes i oportunistes dels partits polítics, especialment ara que les vaques són flaques i s’està per retallar tot el retallable i part del que no ho és. No és així en el cas dels residus nuclears, que ningú accepta al seu territori, prova de que als governs els és més fàcil explicar la retallada de serveis al ciutadà en temps de crisi que la gestió racional dels residus. Una facilitat, en tot cas, que ve donada per la major predisposició del ciutadà a entomar la retallada en sanitat, ensenyament o prestacions socials que no un magatzem nuclear al costat de casa.
El més fàcil, ara mateix, seria respondre a aquesta qüestió amb un “fora a l’energia nuclear” i “no volem centrals”, una opció molt respectable que respon a un legítim interès per al manteniment del medi ambient i la qualitat de vida, però que en les circumstàncies actuals té molt d’idealisme i poc de realista. En qualsevol cas, els residus nuclears els tenim i alguna cosa se n’ha de fer. Hi ha unes premisses que no podem passar per alt:
a) Des del moment que tenim centrals nuclears en funcionament, hi ha uns residus que precisen d’una gestió controlada i correcte, gens fàcil ni barata. Encara que ara mateix es deturessin i deixessin de funcionar totes les centrals del país, tindríem aquest problema.
b) Si s’aposta per l’energia nuclear com sembla que ho fa el govern espanyol, també s’aposta per la gestió sostenible dels seus residus, encara que no es digui. Ni els francesos es faran càrrec in eternum dels nostres residus, ni ens ho faran barat mentre duri.
c) Espanya necessita, al menys, un magatzem temporal centralitzat de residus. No sé en quin lloc de la península ha d’estar, però és evident la necessitat de la seva existència. Un magatzem soterrani, en les condicions adequades, serà sempre més segur que les piscines a l’aire lliure de les centrals.
d) Ningú, i jo també m’hi compto, està disposat a acceptar de bona gana un magatzem nuclear al costat de casa, sinó és amb grans compensacions. El mateix cal dir dels abocadors, de les indústries contaminants o de l’aire condicionat del veí. Ni volem molèsties, ni acceptem riscos fàcilment, encara que reconeguem que el magatzem o l’abocador han de ser en un lloc o altre. Sempre hi ha llocs millors que el nostre.
e) Preguntar als ciutadans si volen aquestes infraestructures en el seu territori és molt democràtic però també un camí sense sortida. Mai direm que sí, i si ho accepta un Ajuntament i/o els habitants del seu municipi (com Ascó, per exemple), seran els veïns del costat els que no ho voldran.
Vol dir això que el govern ha de tirar pel dret i posar l’MTC on més convingui, sense fer cas a l’oposició ciutadana? Jo no respondria aquesta pregunta, no fos cas que em titllessin d’antidemocràtic o d’inconsistent per voler per als demès el que no vull per a mi, i a sobre tinguessin raó. Però és responsabilitat del govern decidir en un sentit o un altre i sortir del camí sense sortida en que s’ha posat, perquè la factura va creixent i tard o d’hora acabarà essent insostenible.
I a més, aquest impasse és una mostra clara de les contradiccions de la política. La majoria de partits polítics de l’arc parlamentari espanyol són partidaris de l’energia nuclear per a garantir la suficiència energètica del país, hi aposten clarament i la defensen on calgui, però cap d’ells està disposat a posar en perill el vot en els territoris afectats. Està clar que el govern Zapatero no resoldrà aquest tema abans de les eleccions locals i autonòmiques del maig, i veurem si després, perquè pot passar que també trobi massa properes les generals de 2012, i ningú sembla disposat a passar-li factura política pel cost del trasllat dels residus nuclears a França.
Catalunya és un bon exponent del que dic. Malgrat que un municipi que ja compta amb infraestructures nuclears s’ha mostrat disposat a acollir l’MTC, la resta del territori proper s’hi ha mostrat en contra, i als partits polítics se’ls ha posat la pell de gallina al recordar les convulsions del fracassat Pla Hidrològic Nacional en les terres de l’Ebre, fins al punt que n’han fet una qüestió nacional en el Parlament de Catalunya, afirmant que el Principat ja aporta prou quota de solidaritat en la gestió de residus (Montilla dixit). Plantejades així les coses, l’eventual decisió del govern Zapatero d’implantar l’MTC a Ascó serà vist com una agressió (una més) a l’autogovern de Catalunya.
Veurem com es resol la qüestió. A dia d’avui són 3.060.000 euros. El 29 de maig, l’endemà de les eleccions, seran 8.940.000 euros. En quin moment el govern serà prou valent per a prendre una decisió tan impopular com aquesta?
0 comentaris :: MTC - El cost de no decidir
Publica un comentari a l'entrada