La legalitat de la xenofòbia

Una de les paradoxes dels sistemes democràtics és que les seves lleis emparen i protegeixen l’expressió de les idees antidemocràtiques i l’activitat de les formacions polítiques que propugnen les destrucció de la llibertat, la democràcia, la igualtat i la justícia. En definitiva, en nom dels drets humans acceptem i protegim el dret a expressar-se d’aquells que defensen la seva eliminació. No és casual que l’abolició de les llibertats democràtiques de molts països hagi començat amb unes eleccions, les darreres abans de la dictadura. Els casos més coneguts són els de l’Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini, però el món contemporani n’ha vist una bona colla. Sols cal fer una mirada a l’Amèrica llatina, a Àfrica o a les antigues repúbliques soviètiques.

El missatge és que la dictadura es pot defensar si és per mitjans democràtics (i continua la paradoxa). És a dir, que estem disposats a perdre la democràcia i la defensa dels drets humans si ens ho expliquen i ho votem majoritàriament. És una forma com una altra de legitimar les dictadures, encara que quan cauen pocs estem disposats a acceptar-la com a legítima.

El que no accepten els règims democràtics, o no haurien d’acceptar si es consideren com a tals, és que aquestes idees es promoguin de forma violenta. L’assalt violent a la democràcia no està permès, però sí el pacífic. És per això que es creen normes com la Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics, la tan comentada “llei de partits”, dissenyada i aprovada amb la intenció implícita de fer fora de les institucions democràtiques l’esquerra abertzale més propera a ETA. Si aquesta era la finalitat, s’ha de dir que ha esdevingut eficaç. Tanmateix, ni ETA ni Batasuna apareixen explícitament citades al text de la llei, ja que teòricament la finalitat de la mateixa és la d’impedir l’activitat de les formacions que no respectin els valors constitucionals, expressats en els principis democràtics i els drets humans, siguin les que siguin. No sols el terrorisme és objecte de l’atenció d’aquesta llei, sinó també el racisme, la xenofòbia i la discriminació. Diu el seu article 9:

“1. Los partidos políticos ejercerán libremente sus actividades. Deberán respetar en las mismas los valores constitucionales, expresados en los principios democráticos y en los derechos humanos. Desarrollarán las funciones que constitucionalmente se les atribuyen de forma democrática y con pleno respeto al pluralismo.

2. Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:

a) Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.”

La negreta no pretén donar més importància a un tema que a l’altra, sinó fixar l’atenció en el que vull dir en aquest article. Llegint això queda clar que els partits polítics que en la seva activitat vulnerin els drets humans seran declarats il·legals, però també els que promoguin l’exclusió o persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça, sexe o orientació sexual, ja que implica, al menys, el deteriorament del règim de llibertats.

No és estrany, doncs, que alguns es sorprenguin perquè la llei de partits hagi estat aplicada únicament a Batasuna, i no s’hagi mogut un dit per a impedir l’activitat de les formacions polítiques que obertament defensen el racisme i la xenofòbia, encara que, suposadament, ho facin per mitjans democràtics. Doncs bé, n’hi ha prou amb llegir els apartats 3 i 4 del mateix article 9, dedicats a interpretar el que s’ha dit i que no transcric per extensos, per adonar-se que el que importava al legislador quan la va redactar era Batasuna i res més que Batasuna. No queda a la llei, tret del que ja he escrit, res més que no sigui terrorisme.

Per això no ens hem d’enganyar. La discriminació, el racisme, la xenofòbia, la mentida i els prejudicis poden ser defensats legalment i presentar-se a les eleccions, mentre els individus que ho defensin no surtin al carrer a repartir pinyes. S’accepta la demagògia i l’engany, però no la violència. El trist de tot plegat és que s’aixequin poques veus contra la manipulació i contra la defensa oberta de la discriminació. Hi ha qui ha fet bandera d’un eslògan tan clar, definidor i descaradament xenòfob com “primer els de casa”, i mentre alguns, cada vegada més, es deixen entabanar per les mentides dels seus promotors, d’altres s’ho miren complaents o amb indiferència. Potser és que com més importància els donem, més creixeran, però em temo que, en el fons, hom espera que facin la feina bruta, com ho esperaven molts a la república de Weimar quan algú propugnava des d’un partit legal el racisme i la discriminació. Potser sí que en tindran prou en fer fora als que “no són de casa”, però del que quedarà no es podrà anomenar “règim de llibertats i democràcia”. Si som capaços de suportar que a casa nostra es defensi legalment el descrèdit del drets humans, què no acceptarem en el futur?