Serveis públics, vendre la casa i anar a lloguer

Ara, si se’m permet, faré un exercici de demagògia. Formularé una proposta que ni jo mateix em crec i que rebutjaria per estrambòtica, impossible i oportunista si qualsevol altre la fes. Ho adverteixo ja abans de rebre les crítiques justificades i pertinents per tanta frivolitat. Ni més ni menys, és una petita alegria que li dono al cos i a la ment, un respir a tants esforços per a ser responsable i seriós, no sempre reeixits. Aquí la teniu:

Abans de desfer-se d’equipaments més útils, el Govern dels millors s’hauria de vendre el Palau de la Generalitat. Sí, el de la Plaça Sant Jaume, el del balcó i el Sant Jordi, el del pati dels tarongers i cap i casal de Catalunya. M’explicaré. És un edifici cèntric, d’un interès arquitectònic i històric evidents. Qui el comprès tampoc hi faria pisos, perquè això ja no es porta i perquè, suposo, deu ser un immoble protegit, però sí que en podria treure algun rendiment, per exemple llogant-lo a l’administració, al mateix Govern de la Generalitat, si es dóna el cas. I si es volguessin pisos, està ben comunicat amb la Casa dels Canonjes, que en el seu dia ho fou d’en Tarradellas. El Govern en trauria una bona picossada en primera instància que, si bé no arreglaria les malmeses finances de la Generalitat, sí que ajudaria a refer en part les arques públiques.

A veure, què hi ha al Palau de la Generalitat? Hi ha el Govern, que es reuneix periòdicament però no cada dia, i el Molt Honorable President hi té el despatx. Hi ha funcionaris i hi ha mossos d’esquadra que controlen l’accés i es vesteixen de gala per a rebre visites de compromís. Tot això es pot fer en un edifici més modest. A Barcelona hi ha molts despatxos, alguns més grans que el del President, i moltes oficines per a llogar. La recepció de Sant Jordi, per exemple, es pot fer en qualsevol restaurant dels que tenen salons de noces. Si cal, tots aquests serveis es poden quedar on són, però pagant un lloguer. Ja ho diu la dita per als temps de crisi: “Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer”.

Val, val! ja ho sé, pura demagògia! això no es pot fer perquè el Palau de la Generalitat és, abans que res, un símbol, i als catalans no ens agrada que ens toquin els símbols. On s’és vist que un Govern es vengui casa seva? Admeto que no pot ser i reitero les meves disculpes per tanta frivolitat.

El cas és que la Generalitat necessita diners, fins i tot per a pagar les nòmines, i no n’hi ha. Si no podem tocar els símbols, cerquem altres maneres de fer diner ràpid. La Generalitat té altres immobles que es poden vendre sense que ningú s’escandalitzi. Hi ha Conselleries que van de lloguer, com la de Territori i Sostenibilitat, des del començament dels temps, o sigui des que es van instal·lar on són, i a ningú li sembla que es toqui cap símbol. Com que els símbols són l’obstacle, qualsevol edifici públic que per ell mateix no constitueixi un símbol és susceptible de ser venut, per a millor glòria de la lluita contra el dèficit públic.

Ens podem vendre les escoles, per exemple. Al cap i a la fi, l’aposta dels governs de CIU per l’ensenyament públic sempre ha estat més aviat tèbia. Si ens venguéssim els col·legis públics de Catalunya, i n’hi ha uns quants, per a convertir-los en escoles privades concertades, tindríem una bona entrada d’efectiu a les arques públiques. El que passa és que potser seria portar les coses massa lluny, perquè una cosa és subvencionar l’ensenyament religiós i privat en un estat laic, i l’altre suprimir l’ensenyament públic. Potser sí que aquí tocaríem algun símbol, perquè prou que l’educació i l’ensenyament són pilars bàsics de la societat i es troben als programes electorals de tots els partits. I està per veure que trobéssim comprador. No sé que en pensen a la Conselleria d’Ensenyament o a la d’Economia i Coneixement, però a tots els efectes seriem un país sense escoles públiques i, per tant, un país on el seu govern no considera(ria) l’ensenyament com d’interès públic. “Això no toca”, que diria el d’abans, o sigui que haurem de cercar altres coses per vendre.

Caldria posar els ulls en altres edificis i serveis menys emblemàtics. Me’n venen uns quants al cap, però són majoritàriament de titularitat municipal, com els cementiris, els camps de futbol, les biblioteques.... res del que la Generalitat en pugui treure algun caleró.

I els hospitals? Doncs ara que ho dius, no estaria malament. He sentit a dir que la sanitat és molt cara, tant que la despesa sanitària fa anar de corcoll els pressupostos de la Generalitat. Segurament que aquí sí que es podria fer alguna cosa. D’ensenyament públic n’hi ha a tot arreu i quedaria molt malament suprimir-lo, però hi ha països en que la sanitat pública és pràcticament inexistent. Als Estats Units, per exemple, on estan orgullosos que el seu sistema públic de sanitat sigui pràcticament residual, en favor del privat. Tampoc no costaria tant. L’ex director de la patronal sanitària concertada Unió Catalana d’Hospitals, Boi Ruiz i Garcia, que casualment és en l’actualitat Conseller de Salut, no se n’està de recomanar-nos a tots que ens fem una assegurança privada, i ja ens avisa que es concentraran serveis en determinats llocs del territori, que traduït al llenguatge no polític, significa que es suprimiran per a una part del territori. Si al mateix Conseller ja li sembla bé, i no oblidem que és el govern dels millors, és que és una bona solució.

O sigui que si ens venem els hospitals no passa res. Potser que fins i tot els ciutadans ho entenguin (o no ho entenen els americans?). Ens els podem vendre tots, els d’ara i els que l’Estat ens traspassi, i seguir usant-los com a simples llogaters. D’altra banda, tenint en compte que es reduiran serveis (perdó, es concentraran), pot ser que algun hospital ja no ens faci falta, i fins i tot ens estalviem el lloguer. Pot passar com en el cas de l’ensenyament que ja he esmentat, que acabem essent un país que no tingui sanitat pública, o la tingui sols per a les consultes de capçalera, però sembla que ara “sí que toca”. La proposta ja ha sortit als diaris. Des de les Conselleries de Salut i d’Economia i Coneixement es presenta com una de les mesures per a reduir la despesa sanitària.

Serà que la sanitat no té càrrega simbòlica per al país? Potser ja no és un servei bàsic i imprescindible com l’ensenyament? Faré una ullada a la Constitució i al que queda d’Estatut. Segurament que, en el fons, la salut de les persones és cosa tan personal que fins i tot la seva gestió ha de ser privada, o sigui d’una Mútua. I, naturalment, els serveis privats es paguen, faltaria més.

Em diuen que segueixo fent demagògia, que jugo amb les paraules i amb els símbols. Començo a entendre que el Palau de la Generalitat no es pot vendre però si l’hospital. Em faig un embolic i ja no sé quina és la frivolitat, si vendre o conservar. Potser la frivolitat és acceptar resignadament la destrucció del sector públic i creure’s que l’estat del benestar es conservarà reduint-lo a la mínima expressió. Però és el govern dels millors. Hauria de ser suficient per a donar-ho per bo.