La veritat és un producte elaborat

En un passatge del Cementiri de Praga, d’Umberto Eco, el notari Rebaudengo instrueix al seu jove passant Simone en l’art de la falsificació: “Que quedi clar, estimat Simone, que jo no faig documents falsos sinó noves còpies de documents autèntics que s’han perdut o que, a causa d’un accident sense importància, no es van arribar a fer mai, però que haurien pogut fer-se o s’haurien hagut de fer”. Simonini, el protagonista de la novel·la, gran maquinador i gran falsificador, és l’únic personatge d’aquesta obra que no ha existit mai, segons l’autor, i tanmateix és el més real de tots. Com diu Umberto Eco, “en la literatura com en la vida res no és el que sembla i ningú és realment qui diu ser: tot és segons convingui”.

I si en la literatura la creació sempre és possible a partir del no res, en la vida la creació és l’art d’elaborar la veritat a partir dels fets. Verum esse ipsum factum, la veritat és el que es fa. Ho afirmava Giambattista Vico a De italorum Sapientia el 1710. Advocat i filòsof napolità, Vico sostenia el principi verum-factum, segons el qual l’única veritat coneguda es troba en els resultats de la producció, és a dir, que l’única veritat és la que ha estat creada.

L’obra de Vico pertany a un temps en que la raó de la Il·lustració s’obria pas en els ambients filosòfics i intel·lectuals d’Europa, una època en que els fets cobraven gran importància en front dels vells prejudicis, l’obscurantisme i la superstició heretats de l’edat mitjana. I amb els fets, la seva interpretació. Es va emprendre un llarg camí en favor del pensament i la relativització que tant poc agrada encara a les mitres purpúries del present, que tenen com a pecat capital l’anomenat relativisme moral.

En termes de producció, la veritat és un producte elaborat a partir d’una matèria prima constituïda pels fets i un procés de transformació altrament anomenat manipulació, del que s’obté un producte final llest per a ser distribuït i venut. El relativisme del verum-factum legitima el concepte que el vell notari del cementiri de Praga té de la veritat i desdibuixa fortament el de mentida, ja que la mentida, com diu el diccionari, és l’afirmació conscient d’una cosa que no respon a la veritat, i en la majoria de casos la mentida es converteix en totalment prescindible per obra i gràcia de l’elaboració d’una nova veritat. N’hi ha prou en llegir els diaris d’un sol dia i veure les diferents veritats que en cadascun s’hi expliquen a partir dels mateixos fets reals.

Avui mateix, en els escassos dos-cents metres que hi ha entre casa meva i la botiga on compro el diari, he trobat material per a fer dos reportatges que, de fet, no penso realitzar: un en el que vendre una ciutat bruta i deixada, i en la que les autoritats municipals no vetllen per la neteja i salubritat dels espais públics; l’altre per a vendre una ciutat neta i polida, on les voreres no tenen paperots ni deixalles i les papereres es fan servir. Tots dos mostrarien la veritat, perquè tots dos reportatges es podrien basar en les evidències d’un seguit de fotografies d’espais estratègicament escollits en aquests dos-cents metres de carrer. I al mateix diari, les veritats són ben diferents a les d’altres diaris.

De fet, és l’essència de la publicitat –quan dos científics a sou d’una empresa afirmen que els seus productes són fiables es pot dir sense mentir que la ciència avala el producte- i de la política, on al vas hi ha sempre la mateixa aigua però a vegades és mig ple i a vegades mig buit, segons qui sigui l’orfebre de la veritat. William Randolph Hearst, el magnat de la premsa nord-americana que va inspirar el personatge del ciutadà Kane en la pel·lícula d’Orson Wells, afirmava sense rubor I make news, “jo faig les notícies”. Sense cap escrúpol alterava i manipulava els fets per a fer les notícies més escandaloses i sensacionalistes, fins aconseguir que els seus diaris fossin els més venuts de nord-amèrica, a la vegada que propiciava l’acompliment dels interessos polítics i comercials de les grans fortunes dels Estats Units, inclosa la seva. La seva campanya el 1898 en favor de la guerra amb Espanya pel control de Cuba, manipulant fins a la sacietat els fets de l’enfonsament del cuirassat de la marina nord-americana Maine a la badia de La Habana, són tota una lliçó de periodisme groc i sensacionalista, amb fervorosos seguidors al món empresarial de la premsa d’avui, i sinó sols cal donar una ullada a l’imperi Murdoch, al conglomerat periodístic de Berlusconi o a la Fox. Si ens hi posem, també a casa trobarem exemples, fins i tot en els mitjans més modestos.

Per això en el taller de la veritat es poden fabricar històries al servei de la política per encàrrec i segons recepta, amb el segell de verum-factum. Es cullen els fets que interessen. És important una bona tria: sols els que interessen a l’objectiu que es pretén. No cal que es puguin comprovar, n’hi ha prou en que no es puguin rebatre (s’és culpable mentre no es demostri el contrari). Es barregen intensament i s’adoben amb una bona dosi d’oportunisme i un polsim de demagògia, i s’obté una veritat en condicions de ser venuda al servei de qui ha fet l’encàrrec. I al despatx del vell notari s’hi obtenen veritats encara més elaborades, les que haurien hagut de ser i pel motiu que sigui no han succeït. Allí, fins i tot la matèria prima és fruit de la creació i els fets que no han ocorregut esdevenen reals per obra i gràcia de l’ambició d’uns i la credulitat d’altres.

El missatge és verum-factum, el got és mig ple o mig buit, al nostre gust (o al seu). Com deien en una sèrie televisiva de ciència ficció, “la veritat és allà fora”. La d’aquí és aigua tèrbola.