El mirall italià

No deixa de sorprendre’m que una democràcia moderna com la República Italiana es pugui permetre el luxe de mantenir en el càrrec de Primer Ministre i com a figura més rellevant del país, a una persona imputada per prostitució infantil i abús d’autoritat, a banda de les causes per corrupció en que es veu o s’ha vist implicat. No és que em sorprengui que un càrrec polític caigui en aquests o altres pecats –no sóc tan ingenu com per a creure en la bondat universal- però penso que, teòricament, que un polític pugui ser tatxat de “putero” i corrupte hauria de comportar alguna mena de demèrit en la consideració pública, per molt que se’l continuï anomenant Il Cavaliere, com si de tot un cavaller es tractés.

És un assumpte italià i ens ho podem mirar amb curiositat i fins i tot ens pot fer gràcia. “Vaja, com són els italians!”, i alimentar tots els tòpics que faci falta, però no hauríem de perdre de vista que, prostitució a part, també al nostre país hi ha una colla de càrrecs polítics imputats en casos de corrupció que no deixa’n el càrrec ni amb aigua calenta i que, ens agradi o no, guanyen i seguiran guanyant eleccions. En el mirall italià s’hi reflecteix la política espanyola.

Dic això perquè m’adono que no ens hem d’estranyar tant que en Berlusconi es pugui mantenir en el poder, malgrat la mena de personatge que tothom sap que és, i atribuir-ho a la idiosincràsia del caràcter italià, quan a València, per exemple, és previsible que arrasi en les properes eleccions autonòmiques un candidat imputat per corrupció, relacionat amb la trama Gurtel, la qual, pel que sembla, no passarà cap mena de factura als polítics implicats.

La transversalitat política de la corrupció és un fet, no se n’escapa cap força política que tingui responsabilitats de govern. Ho sabem prou bé, i sabem també, o hauríem de saber, que els corruptes són una minoria i que la immensa majoria de polítics, siguin del color que siguin, treballen per al país i no per ells. El cas és que, per bé o per mal, som com els italians. Potser és cosa del caràcter mediterrani, donat a la picaresca i la fatxenderia, però resulta que un corrupte és, abans que res, un espavilat, i per això fins i tot se’l respecta, tant que guanya eleccions.

Bé, puntualitzem. Per un misteri de la naturalesa, tant indesxifrable com el de la Santíssima Trinitat, a Espanya la corrupció sols passa factura a les esquerres. Per això el Sr. Gil va espoliar Marbella impunement durant tant temps; per això la trama Gurtel no farà perdre ni un vot al PP a Madrid o a València; per això el Sr. Camps vesteix tant bé a canvi del que sigui; per això al Sr. Fabra no se l’arrenca de la Diputació de València ni amb espàtula. I per això, en canvi, els polítics socialistes implicats en casos de corrupció són bandejats de la vida política. Potser és que amb els italians sols ens hi assemblem quan es tracta de determinat color polític. No tots ens podem reconèixer en el mirall italià. També pot ser, és clar, que no tots els partits tractin igual als corruptes de les seves files; mentre uns en presumeixen, d’altres se n’avergonyeixen.