Es creu generalment que les dificultats uneixen als grups socials per a fer-hi front, que les persones unifiquen esforços per a sortejar el perill, que es treballa de conjunt per a sortir dels atzucacs que amenacen la cohesió, el benestar o fins i tot la supervivència. Pensar que sempre és així és ser molt generós amb l’esperit humà. Parlava Jung de l’inconscient col·lectiu per a referir-se a un substrat comú en els grups humans que els dota d’una psique col·lectiva, i que constituiria per alguns un nexe d’unió indeleble entre els individus que els mouria a dotar-se d’unes idees o d’un pensament comú.
És possible que això expliqui el fet que, en determinades circumstàncies, les persones deixin de banda llurs prejudicis per a enfrontar-se a una situació que es percep com una amenaça comuna a tot el grup. Però valgui’m Déu que això sols es dóna quan l’amenaça és imminent, clara i decisiva, per exemple una amenaça de mort, mentre que en moltes altres ocasions preval l’inconscient individual i no el col·lectiu. Guanyaria Freud sobre Jung, si es vol dir així. La pitjor crisi econòmica des de la postguerra s’està afrontant arreu amb mesures econòmiques i polítiques, però també amb l’eterna confrontació política que impedeix que de forma consensuada, responsable i efectiva, s’adoptin mesures importants i transcendents per a entomar el perill real d’esfondrament de l’estat del benestar. No sé, és clar, quines són les mesures necessàries, ni crec que estigui al meu abast pontificar sobre les mateixes, però de sempre hem confiat amb els polítics de torn per a que actuïn amb responsabilitat i en nom nostre, i porten ja massa temps defraudant-nos.
És mereixedora de psicoanàlisi l’actitud dels nostres polítics, en tots els nivells de l’administració, disposada a tocar fins que l’orquestra s’enfonsi amb el Titànic. Portem massa temps debatent-nos entre retallades sí retallades no, serveis públics o serveis privats, blanc o negre, dretes o esquerres, nacionalistes o unionistes, un projecte contra un altre, com per a no adonar-nos que no anem enlloc, o sí, però a un lloc que no agradarà ningú. Tot plegat recorda bastant l’escena inicial de la pel·lícula Grup salvatge, de Sam Peckinpah, Al començament d’aquest western inoblidable de 1969, un grup de nens practiquen un joc macabre. Agafen un escorpí i el tiren en mig d’un formiguer envoltat de foc. Les formigues devoren l’escorpí, que es debat inútilment, sense fer cas del foc que les envolta i que, finalment, acabarà per consumir-ho tot.
L’espectacle d’una classe política que s’entesta en defensar amb ungles i dents les seves posicions, sense ànim de consens, és la d’un suïcidi anunciat. Perquè la cosa ja no està en si cal retallar o no, sinó en cercar un model assequible per al que lluitar. Les difícils decisions que estan prenent els governs de tot ordre per encarar la crisi són d’una responsabilitat transcendental, perquè al final en sortirà un model nou de societat que fracassarà si sols és el model d’uns quants. Són responsables els governs d’entossudir-se en una única direcció, i responsables les forces de l’oposició d’entestar-se en la confrontació sense alternatives. Així no hi haurà manera de sortir-se’n. Hi ha batalles que no pot guanyar ningú, i victòries que costen massa.
Tinc el convenciment que la ciutadania hauria entès molt bé un govern de concentració per encarar la crisi, i per una vegada ens hauríem sentit orgullosos d’una classe política que deixa de banda les pròpies ambicions per a cercar el bé comú. Seria d’agrair que per una vegada guanyés Jung i no Freud, l’inconscient col·lectiu sobre l’inconscient individual per dir-ho d’alguna manera, però les coses no van per aquí i quan s’acabi l’espectacle de la política per la política no quedarà ningú per apagar el foc. Fins i tot sense govern de concentració, uns pactes com els de la Moncloa de 1977 serien una eina formidable per encarar aquests temps difícils. En aquella ocasió les principals forces polítiques parlamentàries, els empresaris i els sindicats es van posar d’acord en la política econòmica que calia emprendre en moments polítics i econòmics quasi desesperats. Però era una altra classe política, desgraciadament desapareguda.
Aquestes coses passen arreu, però cadascú se’n sent del que té a prop. El Govern de la Generalitat ha emprès un dificultós camí sense tornada que porta de dret a una dràstica reducció de l’estat del benestar, diuen que per a salvar-ne el que es pugui, i podrien tenir raó. El mateix camí que han emprès altres comunitats autònomes i que el nou govern espanyol emprendrà amb tota seguretat. Una feina com aquesta no s’ha de fer sol, i govern i oposició són absolutament responsables de no haver traçat un camí conjunt amb més possibilitats d’èxit, a no ser, és clar, que uns i altres entenguin l’èxit com la victòria exclusiva de la seva política. Si el que ha de venir és de témer, junts aniríem més bé.
Penso cada vegada més amb aquells nens que, al començament de la pel·lícula, deixaven morir, impertorbables, formigues, escorpins i esperances en un mar de foc, i recordo que al final de la pel·lícula mor fins i tot l’apuntador. De fet, la pel·lícula anava de la fi d’una era, d’una manera de ser, un món en el que ja no hi tenien cabuda els vells pistolers protagonistes. Ara la pel·lícula va del mateix. Inconscient col·lectiu o inconsciència política?
0 comentaris :: L'inconscient autodestructiu de la classe política
Publica un comentari a l'entrada