Confesso que per més que ho intento no aconsegueixo entendre les enquestes que publiquen els diaris sobre les intencions electorals dels ciutadans cada vegada que som cridats a les urnes. Serà que la demoscòpia és una tècnica massa complicada per a profans, i que doctors té l’església i tècnics el CIS i el CEO, però al final de tot l’únic que em queda clar és que tal o qual partit obtindrà suposadament un cert nombre d’escons. De les eleccions generals del proper diumenge, per exemple, queda clar que s’espera una majoria absolutíssima del PP i una forta patacada del PSOE, i que a Catalunya sortiran uns resultats que s’avenen poc amb els de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa un any, però la lletra petita és inintel·ligible.
Entén algú que a una majoria de votants els caigui més simpàtic el candidat que menys votaran, per exemple? Algú ho entén, és clar, però jo no. S’acostuma a preguntar als ciutadans per la confiança que tenen vers els candidats, i el resultat quasi mai coincideix amb la intenció de vot, cosa que deu tenir la seva explicació, com la té el Teorema de Fermat, però sols l’entenen quatre privilegiats.
El mateix Jordi Barbeta es lamentava aquest diumenge a La Vanguardia, que els catalans ens disposéssim a donar el nostre vot majoritari al PSC, encara que sigui pels pèls, i el mateix i quasi al PP, sense tenir en compte el pacte fiscal que ni un ni altre estan disposats a acceptar, el sentiment independentista d’un nombre important de catalans, o el fet que el PP va promoure la sentència que es va carregar l’estatut i que la candidata del PSC fou l’única d’aquest partit que la va donar per bona obertament.
El neguit d’en Barbeta té la mateixa explicació que els meus dubtes sobre les xifres de les enquestes –dubtes en el sentit de manca de comprensió, no de manca de fiabilitat-. Al final resulta que som poc previsibles. El pacte fiscal es perfila com una aspiració de la majoria de catalans, segons les enquestes fetes al marge de les eleccions, en el sentit que la majoria respondria sí a la pregunta de si el considera necessari. El mateix es pot dir del concert econòmic. I de la independència. I si ens pregunten si volen més autonomia –que no és el mateix que la independència-, o si ens pregunten si volem ser federals, també diem que sí.
O sigui que tot depèn de què ens pregunten. Dóna la sensació que diem sí a tot el que suposi una millora de la situació actual d’autogovern. Potser les coses serien més clares si ens fessin totes les preguntes en una sola papereta, on les respostes fossin excloents entre elles, encara que això segurament no agradaria a molts.
Però si no ens aclarim en les enquestes no electorals, per què hem de suposar que ho podem tenir més clar en les enquestes sobre intenció de vot? Potser és que, al marge que tinguem les idees més o menys clares, el que passa és que sabem el què volem, però de cap manera ens comprometem amb ningú. O sigui que si en les eleccions al Parlament de Catalunya donem la majoria a una força política i en les eleccions generals que se celebren uns mesos després la donem als seus rivals més directes, no serà perquè haguem canviat d’opinió de forma sobtada, ni perquè abans fóssim tots convergents i units i ara siguem socialistes o populars. Crec que, en general, sempre hem estat el mateix, ciutadans preocupats pel dia a dia i pel futur més immediat, que en cada ocasió valorem què ens interessa en un moment donat. Per descomptat que un nucli fidel d’electors votarà sempre CIU, PSC, PP, ICV o el què sigui, però la majoria tenim més necessitats diàries que preferències polítiques.
No valoraré si això és o no el que convé, però entenc que en Jordi Barbeta es lamenti. Hi ha projectes, especialment projectes nacionals, que difícilment aniran endavant d’aquesta manera. Com a positiu en trec la convicció que els partits polítics no han d’estar mai segurs de tenir els ciutadans a la butxaca.
Entén algú que a una majoria de votants els caigui més simpàtic el candidat que menys votaran, per exemple? Algú ho entén, és clar, però jo no. S’acostuma a preguntar als ciutadans per la confiança que tenen vers els candidats, i el resultat quasi mai coincideix amb la intenció de vot, cosa que deu tenir la seva explicació, com la té el Teorema de Fermat, però sols l’entenen quatre privilegiats.
El mateix Jordi Barbeta es lamentava aquest diumenge a La Vanguardia, que els catalans ens disposéssim a donar el nostre vot majoritari al PSC, encara que sigui pels pèls, i el mateix i quasi al PP, sense tenir en compte el pacte fiscal que ni un ni altre estan disposats a acceptar, el sentiment independentista d’un nombre important de catalans, o el fet que el PP va promoure la sentència que es va carregar l’estatut i que la candidata del PSC fou l’única d’aquest partit que la va donar per bona obertament.
El neguit d’en Barbeta té la mateixa explicació que els meus dubtes sobre les xifres de les enquestes –dubtes en el sentit de manca de comprensió, no de manca de fiabilitat-. Al final resulta que som poc previsibles. El pacte fiscal es perfila com una aspiració de la majoria de catalans, segons les enquestes fetes al marge de les eleccions, en el sentit que la majoria respondria sí a la pregunta de si el considera necessari. El mateix es pot dir del concert econòmic. I de la independència. I si ens pregunten si volen més autonomia –que no és el mateix que la independència-, o si ens pregunten si volem ser federals, també diem que sí.
O sigui que tot depèn de què ens pregunten. Dóna la sensació que diem sí a tot el que suposi una millora de la situació actual d’autogovern. Potser les coses serien més clares si ens fessin totes les preguntes en una sola papereta, on les respostes fossin excloents entre elles, encara que això segurament no agradaria a molts.
Però si no ens aclarim en les enquestes no electorals, per què hem de suposar que ho podem tenir més clar en les enquestes sobre intenció de vot? Potser és que, al marge que tinguem les idees més o menys clares, el que passa és que sabem el què volem, però de cap manera ens comprometem amb ningú. O sigui que si en les eleccions al Parlament de Catalunya donem la majoria a una força política i en les eleccions generals que se celebren uns mesos després la donem als seus rivals més directes, no serà perquè haguem canviat d’opinió de forma sobtada, ni perquè abans fóssim tots convergents i units i ara siguem socialistes o populars. Crec que, en general, sempre hem estat el mateix, ciutadans preocupats pel dia a dia i pel futur més immediat, que en cada ocasió valorem què ens interessa en un moment donat. Per descomptat que un nucli fidel d’electors votarà sempre CIU, PSC, PP, ICV o el què sigui, però la majoria tenim més necessitats diàries que preferències polítiques.
No valoraré si això és o no el que convé, però entenc que en Jordi Barbeta es lamenti. Hi ha projectes, especialment projectes nacionals, que difícilment aniran endavant d’aquesta manera. Com a positiu en trec la convicció que els partits polítics no han d’estar mai segurs de tenir els ciutadans a la butxaca.
0 comentaris :: No ens tenen a la butxaca
Publica un comentari a l'entrada