Mercats vs. política

Rajoy assegura que no és veritat que els mercats substitueixin a la política, com denuncien els indignats del 15-M. És normal que ho digui perquè està a punt d’assolir el poder per majoria absolutíssima –si els sondejos l’encerten- i perquè al seu predecessor no l’han fet saltar ni la Merkel ni en Sarkozy. Està per veure que els ciutadans italians o grecs pensin el mateix, fins i tot que ho pensin els de tots aquells països que s’han vist obligats a adoptar dures mesures d’ajustament per a satisfer, precisament, als mercats (Irlanda, Portugal, Espanya, a més de Grècia i Itàlia).

A Berlusconi no el fan fora els votants italians, que podrien estar farts dels escàndols d’Il Cavaliere, sinó el directori europeu. El mateix passa amb Papandreu. Cap dels dos abandona el poder per mitjans purament democràtics, sinó per la pressió insuportable dels mercats, que parlen per boca dels governs alemany i francès. I als ciutadans grecs, italians, espanyols, portuguesos o irlandesos se’ls imposen unes mesures anomenades d’austeritat que a Catalunya anomenem com el què són, retallades de l’estat del benestar. Tot això no ho fan lliurement els govern d’aquests estats, sinó obligats amb l’amenaça d’intervenció o directament intervinguts.

A Espanya fins i tot s’ha modificat la Constitució en quatre dies per obra i gràcia d’una trucada telefònica des de Berlin. Quina iniciativa hi ha més política que la de la reforma de la Constitució? I tanmateix, la formulada a Espanya no ha tingut res de política.

L’haguem votat o no, seria desitjable que el Sr. Rajoy tingués les mans lliures per a fer política, sense l’amenaça que en els darrers temps ha planejat sobre el cap de Zapatero, que plega, per cert, a temps per a no seguir els passos de Berlusconi o Papandreu, o sigui abans que el facin fora.

El Sr. Rajoy, doncs, dirà el que ha de dir com a polític professional, però ara com ara els fets mostren que els indignats tenen raó i que els mercats substitueixen a la política. I no oblidem que els mercats són un àmbit de negoci, en el que uns hi guanyen diners i altres en perden. És tant com dir que canviem la política pel negoci, o que els estats es compren i es venen al parquet de les borses mundials –a la pantalla dels operadors borsàtils, de fet. I el més greu: no sabem qui són els mercats, ergo no sabem qui governa en realitat.

0 comentaris :: Mercats vs. política

Publica un comentari