- Has llegit això? No hi ha dret! Com es pot ser tan mentider, tant demagog, com es pot ser tant mala persona?
L’he hagut de calmar, perquè la seva excitació anava en augment i es posava vermell i tremolós, fins al punt que he temut per uns moments que li esclatés la vena del front.
- Deixa-ho estar, home, ja saps com és la política! No t’hi facis mala sang, que generalment sols convencen als ja convençuts. I tots són iguals, home!
- Tots no. Nosaltres som honests i anem sempre amb la veritat per davant. Mai hem caigut tant baix com ells.
Recordo ara que fa un temps, un altre amic, en les antípodes ideològiques d’aquest, em va dir exactament el mateix. I també el vaig haver de calmar, perquè sembla que a tothom emprenyen les mentides dels demès i no les pròpies.
Un tercer amic –en tinc als quatre punts cardinals de la política- a qui vaig recriminar un dia que el seu partit hagués pres una determinada decisió de govern pensant únicament en els seus interessos polítics i no en els interessos generals, em va respondre que la política és així i les oportunitats polítiques no s’han de desaprofitar.
Si fos un extraterrestre acabat d’arribar i se’m presentessin aquests antecedents, pensaria probablement que la política és un joc sense normes, on el que més importa és guanyar batalles al contrincant polític i el que menys els interessos del ciutadà. Però resulta que sóc terrícola de tota la vida i amb prou anys a l’esquena per a recordar que la política no es va inventar per a fer polítics, sinó per a servir al poble. Com tots els ideals, aquesta mena d’invents acaben prostituint-se a la vanitat personal, la prepotència i les ànsies d’influència dels que haurien de ser els seus servidors.
O sigui que jo no m’emprenyo com ho fan els meus amics, que sense ser polítics s’hi impliquen en cos i ànima. Serà perquè jo no m’implico, que per comptes d’indignació el que pateixo és una severa frustració, decepció en diria, que em porta a no creure en res i, ai las! a no creure ningú.
- Tu no faries el mateix si estiguessis en el seu lloc?
Qui ara em pregunta això no és cap amic, sinó la veu de la meva consciència, amb qui tinc una relació bastant freda perquè té el mal costum de fer-me preguntes incòmodes. Però aquesta vegada sé el què li haig de dir.
- Mira, noi, jo no ho soc de polític, ni ho seré mai. Tampoc sóc fuster, bomber ni serraller, entre d’altres coses perquè no tinc l’habilitat requerida ni, tot s’ha de dir, l’interès necessari. No sé com ho faria si fos fuster, però sé que un bon fuster ha de fer uns bons mobles, que un bon bomber ha de saber apagar el foc ràpid i bé, i que un polític ha de fer allò que el ciutadà espera de la política, i no servir-se’n per a alimentar la seva autoestima. Jo seria un mal polític, o sigui que em dedico a una altra cosa. Qui vulgui fer de polític, que ho faci bé o no ho faci.
- Molt bé, ja t’has esbravat, però ara deixa estar el teu coi de consciència i mira’m a mi. No t’emprenya veure el què veus i sentir el què sents, sabent la veritat?
Qui em parla ara és el meu amic, altre cop, i ja amb ganes de deixar-ho, li explico el meu punt de vista.
- Mira, tu saps la veritat i jo la sé. Per tant, ni a tu ni a mi ens poden enganyar. Això és l’important, no tant combatre la mentida com no deixar-se enredar. Bé, l’important pels que la política la patim però no la vivim. Si jo la visqués com tu, sortiria probablement a la palestra per a dir-hi la meva i participar en aquest joc tant poc atractiu per a mi. Fins i tot et diria que ho has de fer, si creus que hi ha en joc la teva honorabilitat o la del teu partit. Però jo soc un ciutadà de peu i el que he de fer és defensar-me, no atacar. Per tant, el que m’interessa és que no m’enredin, i d’aquells que sé que m’enganyen ja me n’ocuparé un altre dia, quan em tornin a demanar el vot.
Segurament perquè, al cap i la fi, ja no m’escoltava, i també perquè ja s’havia tranquil·litzat una mica, el meu amic ho ha deixat estar, però la meva consciència torna a emprenyar:
- I tu, set ciències, com saps a qui t’has de creure?
- No ho sé, però tinc per principi que una persona que defensa una obsessió personal és menys de fiar que la que defensa una idea o un projecte comuns. A les obsessions no es renuncia fàcilment i un està més predisposat a defensar-les per qualsevol mitjà. Les idees i els projectes es debaten i, si es dóna el cas, s’hi renuncia o es defensa per l’interès general. I si vols, un darrer criteri, aquest definitiu: jo no em crec que s’hi valgui tot en política. Per això sé de qui no em puc refiar.
0 comentaris :: Confiança ?
Publica un comentari a l'entrada