Són els americans uns carallots ?

Prop de 250.000 papers reservats del sistema diplomàtic dels Estats Units volten per les redaccions dels diaris i s’estan publicant des del diumenge arreu del món. Suposadament, tots aquests papers posen en evidència les vergonyes i els secrets inconfessables de la política internacional nord-americana. No és la primera filtració ni la darrera que ha de portar problemes als americans. Històricament, la primera potència mundial té dificultats per a evitar mirades indiscretes sobre els seus arxius. El cas de Wikileaks és força important, però n’hi ha hagut d’anteriors. Els més coneguts són els de les gravacions de la Casa Blanca durant la presidència de Rixard Nixon i l’affair Watergate, i abans els dels papers del general McNamara durant la guerra de Vietnam. I n’hi ha hagut molts més, no tan publicitats. Anirà a més, perquè en l’era de la informació a l’instant són extremadament difícils les maniobres per a parar qualsevol filtració.

Som molts els qui malfiem de les maquinacions dels governs occidentals, i no tants dels orientals, potser perquè ens queden massa lluny. Però molta gent sofreix d’una autèntica paranoia antinord-americana, i el contingut de les filtracions no fa altra cosa que alimentar-la. Certament, té el seu morbo conèixer què opina la diplomàcia americana del nostre president Zapatero, o de Sarkozy, o de Berlusconi, o de Putin..., i resulta inquietant descobrir què es parla entre vestidors de la crisi amb els iranians o amb Corea del Nord. La veritat és que tot ens va molt bé per a corroborar les nostres fòbies més íntimes i concloure que els americans són com sempre els hem imaginat.

Però 250.000 documents és massa informació com per a que el ciutadà la pugui llegir, entendre i pair, o sigui que ens ve seleccionada pels propis diaris que la difonen i per la plataforma d’internet que l’ha posat al descobert. Seleccionada i interpretada, que als lectors se’ns ha de posar fàcil o no llegim. Què fem, l’entomem tal com ens la serveixen, o la posem en qüestió i així no acabem mai?

Les preguntes que em venen al cap són:

• Si la informació ens és servida prèviament seleccionada i interpretada, com sé que no m’estan manipulant?
• La majoria de documents no ens seran mostrats ni interpretats, ja que no es consideraran d’interès públic. Com sé que si els llegís i entengués, el resultat de la filtració no seria diferent a la que ara se’m proporciona? La meva visió de la política nord-americana seria la mateixa o una altra?
• Com sé que no s’ha triat el moment per a difondre tots aquests documents, amb l’expectativa d’obtenir uns efectes determinats?

Vaja, que en la meva paranoia, puc arribar a pensar que els documents que demostren la conspiració nord-americana són part de la mateixa conspiració. És clar que així puc arribar a qüestionar qualsevol informació que se’m posi pel davant, i ja no sé si els americans s’estan desfent de l’Obama o algú s’està desfent dels americans.

I una altra pregunta: realment cal escriure-ho tot? És necessari que un diplomàtic escrigui en un correu els seus dubtes sobre la salut mental de la Sra. Kirschner, i a sobre que aquest email és guardi als arxius d’alguna agència? Això de Putin i el mascle alfa és una informació que ha de constar escrita al Departament d’Estat amb segell oficial? Sembla que per als americans cal aixecar acta de tot. El mateix Nixon tenia el costum de gravar en àudio els renecs i paraulotes que pronunciava al despatx oval, i va haver de suportat que un jutge escoltés les cintes i que els diaris en publiquessin la transcripció. Es pot ser ordenat i meticulós, però llavors no s’ha de ser carallot.

Són els americans uns carallots, o ho som nosaltres?