John Silver el Llarg, un malvat amigable

Diu el Sr. Google que tal dia com ahir va fer 160 anys del naixement de Robert Louis Stevenson. Vaig llegir la seva Illa del tresor fa una eternitat, quan les novel·les d’aventures em tenien enganxat als llibres. Després de tants anys, el que més recordo d’aquella novel·la no són les aventures extraordinàries del seu protagonista, sinó la fascinació que em va causar la personalitat ambigua d’en John Silver, un pirata a l’estil dels de tota la vida, amb una pota de fusta i un lloro a l’espatlla, cruel i sanguinari.

John Silver el Llarg és un malvat atípic i desconcertant, no perquè sigui de la mena de persones que no es troben a la realitat, sinó perquè no obeeix a l’estereotip del dolent de la novel·la odiat i temut per tothom. Quasi bé diria que, coneixent el seu costat fosc i tement-lo íntimament, un fins i tot se’n faria amic per la seva simpatia i perquè, en el fons, un té la sensació que li convé més com amic que com a enemic. N’hi ha d’aquests a la vida real, i molts.

John Silver apareix al començament de la novel·la com l’home providencial per a aconseguir una tripulació per al vaixell que ha de portar als protagonistes fins l’illa del tresor, i en la que ell mateix s’inclou com a cuiner. És un home simpàtic, eloqüent i que se sap vendre, i els organitzadors de l’expedició no tarden en confiar en ell per a la intendència del viatge. I des d’un bon començament es fa amic, o això sembla, del jove protagonista de la novel·la. Fins que, durant la travessia, Jim descobreix les secretes intencions del fals cuiner, que junt amb els mariners reclutats per ell mateix, tots ells vells companys pirates, planeja assassinar al capità, al doctor, a en Jim i a totes les bones persones que hi ha a bord i apoderar-se del tresor de l’illa. El que ve després són un seguit d’aventures que, com ha de ser, acaben bé, amb els pirates morts o empresonats, excepte en John Silver, que aconsegueix escapar, i el tresor recuperat.

El cas és que a partir d’aquest moment el cuiner hauria d’esdevenir el més dolent de la història i, tanmateix, són els seus companys pirates els que el depassen en un punt de crueltat. En John Silver esdevindrà providencial en els moments decisius, a l’impedir la mort dels protagonistes, no perquè es redimeixi, sinó perquè, simplement, decideix canviar de bàndol quan les coses van maldades. En tot aquest procés, però, no perd mai l’aire d’estranya camaraderia amb en Jim, fins al punt que aquest no pot amagar una certa admiració i fascinació per al pirata, tot i coneixent la seva traïció.

En John Silver no aconseguirà el tresor, però s’emporta un grapat de monedes en la seva fugida, se suposa que el suficient per anar tirant en un còmode retir, sense que les autoritats s’esforcin en perseguir-lo.

Què té aquest personatge que fascina per comptes de ser odiat? Primer, que captiva tothom amb la seva vèrbola i la seva desimboltura, els mitjans del que sembla disposar per aconseguir el seus fins i el coneixement que mostra del seu ambient. Se sap vendre i se’l compra de seguida. Avui en dia, un personatge com ell es fa valdre en qualsevol despatx. Segon, que tot i descobrir-se el pastel i les seves amagades intencions, que per descomptat no són gens bones, continua essent l’home necessari, el mal menor. I en les situacions de perill, apareix com la salvació. Malgrat conèixer la seva maldat, el vols al teu costat, potser, també, per la fascinació que el malvat eficient i simpàtic desperta sempre en les seves víctimes. Serà una variant de la síndrome d’Estocolm? D’alguns d’aquests personatges te’n podries fer amic per sempre, malgrat saber-ho tot d’ell, amb la condició que et moguessis sense fer-li nosa. Deu ser per això que alguns, malgrat el mal concepte que es té d’ells, no desapareixen mai, simplement perquè sempre se’ls té per necessaris. A costa de creure’ls poderosos, acaben sent-ho de veritat.

I tercer, perquè si les coses els van malament, mai s’enfonsen del tot. Alguns fins i tot, sortits d’una estança més o menys llarga a la presó, es permeten el luxe de passejar-se per les tertúlies televisives en el seu paper d’entesos, no pas en corrupció, sinó en diners, els que robaven en el seu dia. En John Silver es va escapar i va viure els seus darrers dies en un còmode anonimat. Tant se val caure en públic o en privat, mentre caiguis dempeus.