Mutis

En els còmics de la meva joventut (quan era més jove que ara), els personatges, quan els venia de gust fer alguna acció poc ortodoxa, solien representar un dimoniet i un àngel a cada banda de les espatlles. L’àngel a la dreta, com Déu mana, i el dimoni a l’esquerra, que és el costat fosc de la força. Mentre el primer aconsellava amb bones paraules al nostre heroi que no emprengués una acció malvada, el segon li parlava a cau d’orella i el temptava pel mal camí dels plaers o de les entremaliadures. L’àngel salvador i l’àngel caigut s’ho feien tot, i el pobre vailet es veia abocat a seguir el camí del guanyador. A vegades feia el bé, a vegades feia el mal.

Per més que em toco les espatlles, no m’hi trobo aquest parell. Però algú hi deu haver dins del meu cap, perquè hi sento molta xerrameca quan toco un teclat, i un silenci absolut quan no escric. Dues dames conegudes que seuen en els hemisferis dret i esquerra del cervell: la senyora Prudència i la senyora Eloqüència. Poc parladores quan jo no parlo, no paren de xerrar i discutir quan vull parlar jo.

Prudència: Què fas, Octavi? És que no tens altres coses de que parlar?

Eloqüència: I perquè no has de parlar d’això? Que no ets dels que diuen el què pensen? Qui t’ho pot recriminar?

Prudència: No es tracta de trair cap principi, Octavi, sols que no cal parlar de tot. Cerca un altre tema que no molesti ningú.

Eloqüència: Doncs llavors més val que callis o que et dediquis a explicar contes de la vora del foc. No siguis carallot! N’hi ha prou amb no assenyalar ningú amb el dit i procurar no faltar al respecte. Si ho dius ben dit, pots dir el què penses.

- Vols dir?, pregunto jo. Mira que si algú s’enfada.....

Prudència: Exacte, Octavi, carallot ho seràs si xerres més del compte. La veritat sempre hi és, no cal tocar-la i, per tant, no és necessari que en parlis. I així tots contents. Queden molts quadres de que parlar escampats per museus de tot el món. A tu ja et va això. Parla d’històries i de pintors morts, que aquests no piularan.

Eloqüència: Quin fracàs! Com pot ser que defensis l’autocensura? Tu vals més que això. Què vols que passi? Som al segle XXI, en un país democràtic, on la majoria de gent no se n’està de dir el què pensa, i mira que n’hi ha que no se’n estan gens! Octavi, sigues tu mateix. Els temes que són importants per a tu no els pots deixar de banda. Total, qui no hi estigui d’acord hi dirà la seva, i no passa res. Aquesta és la postura honesta, Octavi, i no una altra.

- Ostres! M’has convençut, Eloqüència. Ara mateix m’hi poso.

Silenci dins del cap. S’ha acabat la xerrameca? Això vol dir que he tret una conclusió, i aquesta és que segueixi endavant. Molt bé, doncs tinc un parell de temes preparats.

Prudència: Segur, Octavi? No saps què passarà? Espera, que jo també en sé de parlar a cau d’orella. Ara t’ho explico.

Una estona després, pensant en el darrer que m’ha dit la senyora Prudència, les cames em tremolen. L’Eloqüència ha fet mutis i tinc ben clar el que no he de dir i el perquè. Ara la incertesa, però, és més gran. Cal que ho esborri tot?