Justícia cega per als dictadors

Ara fa un parell de dies, ha mort en un hospital de Buenos Aires l’exalmirall argentí Emilio Eduardo Massera. Tenia 85 anys i des de feia un temps estava afectat d’una demència que li ha estalviat passar els darrers anys de la seva vida a la presó. El militar en qüestió fou un dels tres que van dirigir el cop d’estat contra el govern constitucional argentí de Maria Estela Martínez de Perón l’any 1976, i responsable directe de la desaparició de varis milers d’opositors a la dictadura, especialment per la seva responsabilitat sobre l’Escola de Mecànica de l’Armada, tristament famosa per haver estat un important centre de tortura.

Condemnat a reclusió perpètua l’any 1985 per segrestos, tortures i homicidis, va ser indultat el 1990 pel llavors president Carlos Menem. El 1998 va ser processat pel segrest de menors durant la dictadura. El 2002 va sofrir un aneurisme cerebral i el 2005 va ser declarat incapaç per la demència sobrevinguda com a conseqüència de la malaltia.

S’ha fet justícia? Com tants altres, aquest criminal ha mort al llit, envoltat dels seus éssers estimats i confortat pels sants sagraments. Després de la dictadura ha complert una pena ridícula de privació de llibertat de cinc anys i mai es penedí públicament dels seus actes ni va admetre cap responsabilitat, ans al contrari, reivindicava amb orgull el que ell considerava l’exercici del seu deure envers la pàtria i la religió (perquè de missaire, com els seus col·legues, n’era molt). Un diari argentí de Bahía Blanca, La Nueva Provincia, fins i tot n’ha escrit un elogi: "La muerte del almirante Massera ha despertado la ira de quienes no saben perdonar y el odio de los que no pueden olvidar. Unos y otros parecen no darse cuenta que prolongan así la pasada guerra civil. Massera, cargado de años y con la experiencia de su derrota política a cuestas, hacía ya tiempo que había dado por terminada dicha contienda. En ello demostró un espíritu abierto a la reconciliación y ajeno a todo sectarismo, que lo honra".

El més correcte és dir que un no s’alegra de la mort de ningú, i això és fàcil dir-ho des de l’altra banda de l’Atlàntic, sense haver sofert en carn pròpia ni en la de les persones estimades l’acció delictiva d’aquest personatge, però de ben segur en el seu país força gent ha pensat que “ja està bé”. En qualsevol cas, la caritat cristiana costa de fer-la extensiva a individus de la seva classe. Però segurament també una certa decepció i un sentiment d’impotència ha d’escometre als afectats, quan veuen que el càstig esperat es fa impossible per l’extinció biològica del culpable. Molts haurien desitjat que aquest individu tingués una llarga condemna de presó, a ser possible perpètua, i alguns, en el fons, voldrien que passés pels mateixos o pitjors sofriments dels que era culpable.

Això recorda, per exemple, el cas de Pinochet, al qual sols s’aconseguí importunar alguna vegada, però que no va trepitjar la presó ni un dia. Molts dictadors acaben morint de vells, i la majoria sense trepitjar cap presó. Alguns acaben les seves vides en un exili daurat, gaudint de tot el que han robat. I a casa nostra tenim un bon exemple de dictador mort de vell i en el poder fins al darrer moment. El dia que Franco va morir va córrer molt de cava, però també l’amargura de que s’hagués sortit amb la seva fins al final. És lícit desitjar-los tots els mals? S’hi val a desitjar que es morin? Podem declarar-nos contraris a la pena de mort, però desitjar-los el pitjor dels sofriments i, si pot ser, la mort?

Hi ha dictadors que acaben molt malament. El més recent potser és en Sadam Hussein, al que mig món va veure com moria a la forca. Fa més temps, en Nicolae Ceaucescu i la seva esposa van afusellats sumàriament en un judici que va ser una farsa i les imatges dels seus cossos distribuïdes per tot el món, arrel de l’aixecament que acabà amb la dictadura comunista a Romania. Recordo també el cas de Macias Nguema, el president anterior de Guinea Equatorial, que va ser derrocat i afusellat l’any 1979, i al qual va substituir en el poder el seu nebot Teodoro Obiang, que encara segueix en el càrrec i no se’n pensa moure. Alguns han mort en atemptats, com l’Anastasio Somoza, exdictador nicaragüenc que va ser assassinat en el seu exili de Paraguay l’any 1980, un país que per cert llavors estava en mans d’un altre dictador, l’Alfredo Stroessner, que moriria de vell exiliat al Brasil. De fet, molts països tenen per costum canviar de govern mitjançant un cop d’estat o una guerra civil, i el president derrocat o marxa per cames o ho paga amb la vida. I si ens endinsem en la història més llunyana, ja no acabaríem mai.

No fórem humans sinó fóssim contradictoris. És per això que els que som contraris a la pena de mort en tots els cassos, també som capaços d’alegrar-nos que un dictador sanguinari acabi tant malament com els cassos esmentats. La majoria, afortunadament per a ells, tenen sort que la justícia sigui cega.