Llegint el darrer Baròmetre d'Opinió Política


El darrer Baròmetre d’Opinió Política que ha fet públic el Centre d’Estudis d’Opinió correspon a 2.000 enquestes telefòniques realitzades entre l’11 i el 22 d’octubre, un mes i escaig abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. Un resum de les dades es pot consultar en aquest enllaç i el document en aquest altre. Com és habitual, s’hi recullen dades sobre la percepció dels catalans envers els problemes de Catalunya, la seva actitud davant la política i el comportament electoral de la ciutadania. Malgrat que el focus d’atenció se sol centrar en la intenció de vot dels enquestats, especialment per la proximitat de les eleccions, l’enquesta conté dades que em semblen prou rellevants per a comprendre o, si més no, intuir les raons del comportament electoral que preveu.

Per bé que totes són prou importants, al meu entendre les que corresponen a la intenció de vot dels catalans s’han de considerar a la llum de les altres, com a conseqüència d’allò que més preocupa al ciutadà, del que percep com a urgent i, és clar, de la confiança que està disposat a dipositar en unes forces polítiques determinades per a satisfer aquestes necessitats. No és casual, segurament, que el comportament electoral sigui el darrer dels assumptes que tracta el Baròmetre.

I el primer de tots és, precisament, el dels problemes que els enquestats consideren més importants de Catalunya. La majoria dels enquestats considera que el problema més important és el de l’atur i la precarietat laboral (52,1%), seguit del funcionament de l’economia (14,5%), la insatisfacció amb la política (8,9%), les relacions Catalunya-Espanya (4,9%), la immigració (4,2%), l’educació (2,4%), la inseguretat ciutadana (2,3%), el sistema de finançament de Catalunya (2,1%), la crisi de la identitat catalana (1,5%), i uns quants conceptes més que no arriben a l’1%. A un primer cop d’ull, queda prou clar que el que més preocupa als ciutadans de Catalunya ara mateix és l’atur i la precarietat laboral, a una distància considerable dels altres problemes esmentats.

A la vista d’aquestes dades, hom pot intuir que el que els electors demanaran als polítics és que atenguin amb prioritat a aquest problema per sobre dels altres. És important saber-ho, perquè la confiança dipositada en els polítics no és mai absoluta ni irrevocable, i cal entendre que un vot és, per sobre de tot, un mandat. La opció política que guanyi les eleccions haurà d’atendre aquest mandat si no vol defraudar per complet la confiança que li hagin donat els electors per a governar, tant pel que fa als seus objectius de govern com a les aliances postelectorals que per gust o per força dugui a terme. En aquest sentit, l’enquesta respon també a la pregunta de quina és la opció política que els electors consideren que pot fer front més eficaçment a aquest problema, i les respostes coincideixen, a trets generals, amb les de la intenció directa de vot.

El segon aspecte que tracta l’enquesta és l’actitud del ciutadà davant la política. D’aquest apartat destaco la resposta a quatre qüestions significatives:

a) “Creu que els polítics tenen en compte el que pensa la gent?” El 77,1% estan més aviat en desacord, enfront del 21,5% que hi estan més aviat d’acord.

b) “Els polítics només busquen el benefici propi”. El 74,4% hi està més aviat d’acord, enfront del 23,2% que hi està mes aviat en desacord.

c) “La gent del carrer pot influir en el que fan els polítics”. El 51,6% hi està més aviat en desacord, enfront del 46,1% que hi està més aviat d’acord.

d) “De vegades la política sembla tan complicada que se’m fa difícil entendre el que està passant”. El 63,2% hi està més aviat d’acord, enfront del 36,1%, que hi està més aviat en desacord.

Les respostes a aquestes qüestions tenen, al meu entendre, relació directa a la proverbial desafecció dels catalans envers la política i els polítics, que sembla aguditzar-se en els darrers temps. Això no és nou, ni de bon tros. Ja en els temps de la transició, celebrades unes quantes cites electorals i el sistema democràtic en ple funcionament, s’estengué el terme “desencant” per a descriure el desencís dels ciutadans amb la política, i amb alts i baixos, ha estat un no parar des de llavors. En qualsevol cas, és per aquesta banda que l’abstenció té camp abonat per a créixer.

Per sí mateixa, la presumpta indiferència del ciutadà envers el resultat de les eleccions (i no es pot definir d’altra manera l’abstenció electoral, tret d’una reduïda abstenció “militant” o de protesta) hauria de preocupar a la classe política i als propis ciutadans, no sols per la dosi més o menys gran de deslegitimació del propi sistema democràtic, sinó perquè pot trastocar significativament els mateixos resultats electorals. En la hipòtesi generalment acceptada que l’abstenció castiga als partits més grans, i especialment al del govern, podria passar que una baixa participació afavorís l’entrada en el Parlament de forces ara extraparlamentàries, atorgant-los una representació sobredimensionada respecte de la que els correspon en el conjunt de la societat o, si es vol, del cos electoral. No és una qüestió menor. El desencís amb els partits tradicionals i la convicció que no seran capaços de donar resposta als problemes que la societat sent com a principals, sol ser un bon caldo de cultiu per a l’eclosió de forces extremistes o de les que, sense ser-ho, es situen en posicions tingudes fins al moment per radicals.

De l’apartat “Valors polítics” en destaco els aspectes que tenen a veure amb el grau d’autogovern de Catalunya i amb les relacions Espanya-Catalunya. Un 65,9% dels enquestats considera que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d’autonomia, mentre que un 26,5% considera que aquest nivell és suficient i un 3,3% que n’ha assolit en excés. La resta correspon als que no saben o no contesten. I en relació amb aquestes dades, un 25,2% considera que Catalunya hauria de ser un estat independent; el 30,9% creu que hauria de ser un estat dins una Espanya federal; el 34,7% una comunitat autònoma d’Espanya i el 5,9% una regió d’Espanya. Aquestes són dades que corresponen al debat inacabable independència-federalisme-autonomisme. En qualsevol cas destaco que els partidaris de la independència són una quarta part dels enquestats, percentatge important però insuficient per a fer de la independència una opció possible en l’estat actual de la política catalana. Notis igualment que l’opció federalista obté un resultat superior a l’independentista, i que l’autonomista és la preferida. Tot i així, la suma de federalistes i independentistes concorda amb el sentiment majoritari d’insuficiència de l’autogovern actual.

També, naturalment, són dades a considerar en la projecció electoral. Recordem que sols un 4,9% dels enquestats han situat les relacions Espanya-Catalunya com a principal problema del país. Això significa que, malgrat l’opció escollida a l’hora de valorar el grau d’autogovern desitjable per a Catalunya, aquesta és una qüestió que, ara mateix, preocupa ben poc al ciutadà, en qualsevol cas molt menys que la situació econòmica en general i l’atur en particular. Convé tenir-ho en compte perquè els resultats de l’enquesta s’han de considerar en la seva globalitat.


Per últim, com no podia ser d’altra manera, s’ha preguntat als ciutadans per la seva intenció directa de vot, tant en les eleccions autonòmiques com en les eleccions generals. En les primeres un 24,4% ha assenyalat que votaria a CIU, el 14,2% al PSC, el 7,4% a ERC, el 6,2% al PPC, el 5,2% a ICV-EUIA, el 2,1% a CC, l’1,7% a Solidaritat Catalana, i el 2,5% a altres partits. L’enquesta no fa una projecció en escons d’aquests resultats i no permet saber, per exemple, si CIU obtindria majoria absoluta. Sí que posa difícil que Solidaritat Catalana entri al Parlament. Si és així, l’opció independentista quedaria una vegada més exclusivament en mans d’ERC durant la pròxima legislatura.

Com ja és habitual, aquests resultats varien considerablement si el que es pregunta és per la intenció de vot en les eleccions generals. En aquest cas la victòria segueix en mans del PSC (20,2%), seguit molt de prop per CIU (18,2%). El PPC obtindria el 10,9%, ERC el 5,7%, ICV-EUIA el 4,7%, i Ciutadans el 0,8%. Com es pot veure, el ciutadà segueix percebent la política espanyola com un tema apart, amb independència de l’evolució del vot de cadascuna de les forces polítiques. És raonable pensar, per exemple, que una part de l’electorat de CIU a Catalunya, vota pel PSOE en les generals, o pel PP. També en els altres partits hi ha variacions.

Com interpretar aquests resultats? Cadascú a la seva manera i segons els seus interessos, és clar. A mi em sembla que la força política que s’emporta la majoria dels vots ho fa amb un mandat clar de lluitar primordialment contra l’atur i per la millora de la situació econòmica general. Entenc que el ciutadà vota majoritàriament per a afrontar els problemes que més el preocupen. En un escenari de majoria absoluta la fidelitat dels governants al mandat que han rebut dels electors és aparentment més fàcil, suposant que, a la vegada, siguin fidels al programa amb el qual s’han presentat. La cosa es complica quan són necessàries les aliances per ser insuficient la majoria assolida. Un pacte sempre implica una renúncia, sinó seria innecessari. És llavors quan adquireixen força les formacions minoritàries, assolint en ocasions cotes de poder polític que no es corresponen amb el seu pes electoral.

Seria legítim que un eventual govern minoritari de CIU, necessitat del suport d’ERC per a governar, accedís a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència, quan aquesta és l’opció d’una quarta part de la població i quan es troba molt endarrere en el rànquing de preocupacions del ciutadà? Qüestionar la legitimitat d’una consulta sempre és complicat, però en qualsevol cas sí que semblaria qüestionable la seva oportunitat. La reedició del tripartit no sembla probable, però caldria fer la mateixa observació si el PSC fos el guanyador minoritari de les eleccions. I tampoc és probable que el PSC accedís a la celebració d’aquest referèndum. A l’hora de considerar la coherència de les formacions polítiques en aquest assumpte, CIU ho té més fàcil per l’ambigüitat calculada de les seves posicions sobre la independència.

En qualsevol cas, passi el que passi, crec que aquestes eleccions són força més importants del que creu la massa de “desafectats” de la política. La idea de que el resultat està clar i votar no serveix de res està molt estesa, però no obeeix a la realitat. Ara per ara, totes les enquestes apunten a uns resultats numèrics concrets i a un guanyador molt probable, però està per decidir el dia de després i el tomb que agafarà la política catalana en la propera legislatura. Per al que desitja una victòria de CIU no pot ser el mateix que obtingui majoria absoluta o que quedi en minoria. De la mateixa manera, per al partidari del PSC no és igual donar les eleccions per perdudes i abstenir-se de votar, contribuint d’aquesta manera a la derrota electoral, que votar la seva opció per a anar en el camí de la victòria o d’impedir la majoria absoluta d’un altre partit. També es pot dir tot això de les altres formacions polítiques. D’una manera o d’una altra, l’abstenció sempre té conseqüències.

Qüestions com l’apropament i o la separació d’Espanya se seguiran debatent en major o menor intensitat, i està per veure quin pes tindran dins la vida política catalana, però per sobre de tot està per veure com encararan els polítics la superació de la crisi. Cada vot és un mandat, com ja he dit, i no sols una mostra de confiança. Vist així, es voti a qui es voti, és per pensar-s’ho, i per considerar, a més, que l’abstenció no és inofensiva. No hi ha res decidit, al menys fins al dia de les eleccions.


0 comentaris :: Llegint el darrer Baròmetre d'Opinió Política

Publica un comentari