Una noia repenjada a l’ampit d’un finestra, mirant enfora, absorta, distesa, les barques lliscant per la badia, la mar tranquil·la, el cel clar, gavines cridaneres que solquen el cel, un suau oreig de mar endins...
Molts anys després, en la soledat de l’Olimp, el geni sentiria l’enyor d’un instant suspès en aquella tela tan vella, un record de joventut atrapat als plecs de la memòria. Passat el temps, el geni es recolzaria a l’ampit d’un quadre vell per a fer una mirada a la seva humanitat perduda. La noia, la germana, l’Anna Maria, amb qui tant va compartir i de qui tant es va allunyar tot just començaren els esgarips de la fama...
En aquell quadre vell, una mirada absorta a la badia de Cadaqués, Dalí enterrà la seva humanitat i emprengué el camí desconcertant de la genialitat. Tant de camí recorregut, tants honors, tot el reconeixement públic i l’univers oníric del surrealisme del que s’havia proclamat emperador, ofegaren en l’oblit aquell temps perdut. Seria el vertigen dels déus, segurament, però a l’estil dels cèsars de l’antiguitat clàssica, aquella noia repenjada en una finestra li recordava que, al cap i a la fi, era humà.
Humà, sol, vell i decrèpit, ara mateix, esvaïda la flama enlluernadora d’una Gala omnipresent en la seva vida des de la joventut llunyana, que en morir s’emportà el llarg somni surrealista, Dalí torna a aquell estiu de 1925, una tarda solejada, un instant congelat en el temps, una noia a l’ampit d’una finestra....
El quadre, actualment, s’exposa al Museu Reina Sofía de Madrid. No em pregunteu que té, però no em cansaria de mirar per aquella finestra.
Molts anys després, en la soledat de l’Olimp, el geni sentiria l’enyor d’un instant suspès en aquella tela tan vella, un record de joventut atrapat als plecs de la memòria. Passat el temps, el geni es recolzaria a l’ampit d’un quadre vell per a fer una mirada a la seva humanitat perduda. La noia, la germana, l’Anna Maria, amb qui tant va compartir i de qui tant es va allunyar tot just començaren els esgarips de la fama...
En aquell quadre vell, una mirada absorta a la badia de Cadaqués, Dalí enterrà la seva humanitat i emprengué el camí desconcertant de la genialitat. Tant de camí recorregut, tants honors, tot el reconeixement públic i l’univers oníric del surrealisme del que s’havia proclamat emperador, ofegaren en l’oblit aquell temps perdut. Seria el vertigen dels déus, segurament, però a l’estil dels cèsars de l’antiguitat clàssica, aquella noia repenjada en una finestra li recordava que, al cap i a la fi, era humà.
Humà, sol, vell i decrèpit, ara mateix, esvaïda la flama enlluernadora d’una Gala omnipresent en la seva vida des de la joventut llunyana, que en morir s’emportà el llarg somni surrealista, Dalí torna a aquell estiu de 1925, una tarda solejada, un instant congelat en el temps, una noia a l’ampit d’una finestra....
El quadre, actualment, s’exposa al Museu Reina Sofía de Madrid. No em pregunteu que té, però no em cansaria de mirar per aquella finestra.
0 comentaris :: Una noia a l'ampit d'una finestra
Publica un comentari a l'entrada