Es comprèn que el govern no vulgui polemitzar amb el Papa, per raons diplomàtiques i polítiques, però se’m fa estrany pensar que al Pontífex, tot i la seva proclamada infalibilitat, cap conseller ni assessor no li faci veure que l’Espanya d’avui no té res a veure amb la dels anys trenta del segle passat. També se’m fa estrany que la prudència no l’aconselli ser poc agosarat en les seves declaracions quan visita un país sobirà. Diu el Papa que Espanya és cada cop més laica, i que hi ha un rebrot de l’anticlericalisme agressiu comparable al dels anys trenta, i per això proclama la necessitat d’una evangelització que sona més a creuada que no a altra cosa.
La comparació amb els temps de la República i la guerra civil, i per tant amb la crema d’esglésies i els assassinats de membres de l’església, no és sols exagerada, és falsa de tota falsedat, i ho hauria de ser fins i tot per als més partidaris de l’estat confessional. Perquè del que es tracta és d’això, no de que el Papa s’equivoqui, que també, sinó de la resistència numantina d’una part de l’església catòlica, la que representa a la seva jerarquia, a perdre els privilegis de tantes dècades de nacionalcatolicisme.
Algú hauria d’entendre dins del cercle estret de les mitres purpurades, el que ja fa temps que han entès milers de catòlics i cristians de base: que la laïcitat no té res a veure amb l’anticlericalisme, que laïcitat és llibertat, la de tots els homes i dones per abraçar lliurement el camí de l’evangeli. Francament, costa descobrir el missatge de Jesús en els representants de l’església. L’anticlericalisme, entès com a persecució, és un atemptat clar a la llibertat de consciència, i és inadmissible en una societat oberta i tolerant, tant inadmissible com la imposició de les creences.
Des que aquest país abraçà la democràcia, ha calgut recórrer un llarg camí, no acabat encara, per a convertir la religió imposada durant tants anys en una elecció lliure de l’esperit, una opció personal limitada únicament pel respecte a les demès. Al meu entendre, el missatge evangèlic és de llibertat. “Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. El casori dels dos assumptes dóna resultats com el del franquisme. Per què plora l’església oficial? Per la pèrdua del monopoli de l’ensenyament? Per la pèrdua del control sobre les famílies? Plora perquè algunes persones organitzen la seva vida en parella d’una forma elegida lliurement? Plora perquè perd poder sobre les institucions? Segurament per tot això i per moltes coses més. Afortunadament hi ha una altra església que té assumptes més importants pels que plorar: el sofriment, la pobresa, la malaltia, la guerra, la intolerància.....
En qualsevol cas, l’església oficial podria pensar en una altra cosa per la que plorar: es podria lamentar pel fet que cada vegada més, fent ús de la seva llibertat i criteri, un nombre creixent de cristians s’allunya de les sotanes i viu la seva fe en un món d’homes i dones. Això és laïcisme i és llibertat religiosa de la de veritat.
La comparació amb els temps de la República i la guerra civil, i per tant amb la crema d’esglésies i els assassinats de membres de l’església, no és sols exagerada, és falsa de tota falsedat, i ho hauria de ser fins i tot per als més partidaris de l’estat confessional. Perquè del que es tracta és d’això, no de que el Papa s’equivoqui, que també, sinó de la resistència numantina d’una part de l’església catòlica, la que representa a la seva jerarquia, a perdre els privilegis de tantes dècades de nacionalcatolicisme.
Algú hauria d’entendre dins del cercle estret de les mitres purpurades, el que ja fa temps que han entès milers de catòlics i cristians de base: que la laïcitat no té res a veure amb l’anticlericalisme, que laïcitat és llibertat, la de tots els homes i dones per abraçar lliurement el camí de l’evangeli. Francament, costa descobrir el missatge de Jesús en els representants de l’església. L’anticlericalisme, entès com a persecució, és un atemptat clar a la llibertat de consciència, i és inadmissible en una societat oberta i tolerant, tant inadmissible com la imposició de les creences.
Des que aquest país abraçà la democràcia, ha calgut recórrer un llarg camí, no acabat encara, per a convertir la religió imposada durant tants anys en una elecció lliure de l’esperit, una opció personal limitada únicament pel respecte a les demès. Al meu entendre, el missatge evangèlic és de llibertat. “Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. El casori dels dos assumptes dóna resultats com el del franquisme. Per què plora l’església oficial? Per la pèrdua del monopoli de l’ensenyament? Per la pèrdua del control sobre les famílies? Plora perquè algunes persones organitzen la seva vida en parella d’una forma elegida lliurement? Plora perquè perd poder sobre les institucions? Segurament per tot això i per moltes coses més. Afortunadament hi ha una altra església que té assumptes més importants pels que plorar: el sofriment, la pobresa, la malaltia, la guerra, la intolerància.....
En qualsevol cas, l’església oficial podria pensar en una altra cosa per la que plorar: es podria lamentar pel fet que cada vegada més, fent ús de la seva llibertat i criteri, un nombre creixent de cristians s’allunya de les sotanes i viu la seva fe en un món d’homes i dones. Això és laïcisme i és llibertat religiosa de la de veritat.
0 comentaris :: Anticlericalisme ?
Publica un comentari a l'entrada