Tampoc hi ha esperit de ciutat

L’Anoiadiari.cat publica avui mateix un editorial titulat On és l’esperit de Conca?, en el que es posa de manifest la descoordinació dels municipis que conformen la Conca d’Òdena, a l’hora de prestar serveis tan bàsics i universals com la recollida d’escombraries. Al marge que probablement es podrien matissar aquestes afirmacions i que caldria entrar a fons en com s’ha portat aquest tema, que no és d’ara, des dels diversos Ajuntaments, i que segurament si ho féssim ens adonaríem que les coses no són tant senzilles com voldríem i algunes són inevitables; i al marge també de que, en qualsevol cas, millor que les coses s’expliquin bé des de l’administració si es vol que s’entenguin i s’acceptin, penso que realment aquest esperit de Conca no existeix als ajuntaments d’Igualada i el seu entorn, però encara menys a la població.

I si no hi ha esperit de Conca entre els ciutadans, és perquè ni tant sols hi ha esperit de ciutat, que és per on hauríem de començar. Val més que m’expliqui. Igualada no és una gran ciutat, en el sentit d’important concentració demogràfica que donem a aquest terme. Tampoc és un poble. Igualada és una ciutat mitjana, tirant a petita, que no ha estat mai el centre de res. I no ho dic per a menystenir Igualada, que és la ciutat on he nascut, visc i amb tota seguretat viuré la resta de la meva vida. És la meva ciutat i me l’estimo, però no per això he de fer veure que no és el que és.

Igualada és, és clar, la capital de l’Anoia, però no es pot oblidar que precisament l’Anoia és la comarca més desigual i poc homogènia de Catalunya, la més forçada, quasi bé com si s’hagués fet amb les restes. L’Alta Anoia tiba cap al Bages i el Solsonès, la Baixa Anoia cap el Penedés, per l’Est és el Baix Llobregat el que tiba, i de la banda de Lleida la cosa està entre la Segarra i el Solsonès. Igualada, de fet, sols és capital de la Conca d’Òdena, i amb prou feines. El debat sobre les vegueries no ha fet altra cosa que posar en evidència aquesta situació. I tinguem present que, sigui quin sigui el mapa final de les vegueries, Igualada seguirà tenint un pes marginal en la organització territorial del principat.

No és per ser depressiu ni masoquista, no és per a flagel·lar-se ni tirar pedres al propi terrat, però val la pena saber on som i a què podem aspirar. El realisme és l’única actitud constructiva de debò.

Dit això, un podria pensar que l’actitud lògica dels igualadins seria replegar-se envers ells mateixos, reforçant el sentiment comú de ciutat, més o menys com posar èmfasi en la pròpia idiosincràsia, “som com són i a qui no li agradi que s’aguanti”. Ara bé, com que no som un poblet, ens manquen moltes de les estretes relacions de veïnatge que es donen en els pobles de població reduïda, allò que inconscientment cohesiona les poblacions i les dota d’una identitat global. A Igualada, com totes les ciutats mitjanes i grans, els veïns són els de tocar de casa, i els demès no són ni coneguts.

Els elements distintius de la ciutat difícilment esdevindran dels igualadins de peu. Generalment, bones o dolentes, les coses que posen Igualada al mapa venen de l’administració o, al menys, reben un impuls tant significatiu de l’administració que la iniciativa ciutadana passa desapercebuda. Això no vol dir que la societat civil no actuï. En alguns casos la col·laboració entre l’administració i la societat civil dóna resultats tan bons com l’Aerosport, del que no es pot negar que, si més no, cada any posa Igualada i Òdena al mapa; o l’European Balloon Festival, per posar dos exemples, però n’hi ha més.

Quan això passa, els igualadins ens sentim satisfets per unes hores o per uns dies, i després tornem a la nostra. Això si no perdem el temps en debats inútils sobre qui hi ha posat més el coll, si l’Ajuntament o els ciutadans. En qualsevol cas, activitats com les esmentades projecten la imatge de la ciutat una mica més enllà que els estrets límits de la Conca, però el sentiment de ciutat continua, en general, brillant per la seva absència.

Al marge de certàmens i activitats col·lectives de més o menys transcendència, s’estan endegant un seguit de projectes des de diversos col·lectius, de futur encara incert però esperançador. La mateixa existència d’un diari digital, o els diversos espais de participació ciutadana que s’albiren a les xarxes digitals, són un bon començament, si no deixem que la política contamini aquests projectes. És a dir, que sense excloure la crítica, d’altra banda necessària, un projecte pot construir i esdevenir útil per a la ciutat, o resultar en una plataforma de confrontació política o personal, que pot ser útil per a complir objectius polítics o personals molt concrets però inútil per als interessos generals. Hi ha, a més, col·lectius que duen a terme activitats des de fa molt de temps i que, cadascun en la seva mesura, contribueixen a fer ciutat.

Veurem com acaba, encara que penso que anem per bon camí. Mentre, a Igualada juguem al nostre esport favorit, que és queixar-nos de tot i criticar l’Ajuntament, un esport que en qualsevol cas venim exercint ja des de molt abans que existís l’Entesa, i que per tant no té un color polític determinat. La ciutat es construeix de moltes maneres, i l’organització de festes i certàmens és sols una petita part, encara que la més vistosa, d’aquesta activitat constructiva. La ciutat, naturalment, es construeix amb uns serveis satisfactoris per a la ciutadania, de tot ordre, des dels assistencials fins als culturals; també es construeix amb una planificació urbanística acurada, realista, possible i pensada per a les persones. La ciutat es construeix des de dins, a partir de l’acció política de l’administració local i de la iniciativa ciutadana, i des de fora, amb la implantació d’infraestructures i plans territorials endegats per la Generalitat o l’administració estatal. La ciutat, en definitiva, es construeix si s’aconsegueix que el ciutadà sent que en forma part.

A la ciutadania ens correspon jutjar aquesta forma de fer ciutat i participar-hi, perquè no hem d’acceptar a cegues l’activitat de l’administració ni la dels diversos actors socials. Ens correspon jutjar aquesta activitat, criticar-la i emprendre les accions legítimes que creguem oportunes quan considerem que és lesiva per als interessos comuns dels igualadins. No crec que sobre això hi hagi dubte. El que no ens correspon, si de veritat volem fer ciutat, és col·locar-nos en un costat determinat d’una confrontació que no tindria perquè existir. Per un motiu que desconec, però que deu raure en l’inconscient dels igualadins des de generacions enrere, qualsevol projecte que vingui de l’administració, i hi venen quasi tots, és considerat automàticament com a dolent per a la ciutat. Això fa que desqualifiquem sempre i en qualsevol moment qualsevol pla, infraestructura, obra o servei que provingui del nostre Ajuntament. I això, ho repeteixo, ja ho fèiem abans que governés l’Entesa.

Home!, no és que l’Ajuntament no es mereixi la crítica ciutadana, que la mereix i força, és que ens hauríem de donar a nosaltres mateixos l’oportunitat de valorar les coses en funció del seu interès general. Tan se val que una obra l’hagi projectada Rita la Cantadora si és dolenta per a la ciutat, mentre tinguem elements de judici per a valorar-ho. I tant se val que sigui obra de l’Entesa o de CIU. Els interessos de la ciutat són els que són.

Però aquí tenim per costum oposar-nos a tot, fins al punt que si una paret ens sembla mal pintada, abans la tirarem a terra que pintar-la a sobre o rascar-la. Això és, precisament, el que va passar amb la història del POUM fracassat. I no parlem de trens, aeroports, canalitzacions d’aigua,.... Tot és criticable des d’un punt de vista o altre, però arriba un moment que no se salva res i un ja pensa que potser ens estem passant.

En qualsevol cas, pot ser un exercici saludable plantejar-se algunes preguntes per a escatir fins on exercim la crítica raonable i a partir d’on treballem contra els nostres propis interessos:

1. Quan l’Ajuntament planteja un projecte d’obra, d’equipament o de servei, i al marge que ens agradi o no:

a) ho fa per a servir als interessos generals
b) o serveix als interessos particulars de l’autoritat que l’aprova

2. Si ho fa per a servir aquests interessos particulars:

a) som capaços de descriure’ls i demostrar-ho
b) o ho afirmem per simple prejudici o suposició

3. Si admetem que sentim prejudici o simplement fem suposicions:

a) no som objectius però segur que tenim raó
b) o cal que, en benefici de la ciutat, ens replantegem el nostre posicionament

4. Si considerem que l’Ajuntament actua en defensa de l’interès general:

a) hem de manifestar la nostra adhesió incondicional
b) o hem d’exercir una crítica constructiva

5. Si ens adherim incondicionalment a l’activitat de l’administració:

a) el nostre posicionament és en benefici de la nostra opció política, que és el què compta
b) o cal que, en benefici de la ciutat, ens replantegem el nostre posicionament

6. Si exercim la crítica constructiva, estem pensant en els interessos generals i per tant fem ciutat?

a) Crec que sols hi ha una resposta possible: sí

Els igualadins ens hem quedat, en gran part, a la resposta a) de la pregunta 3, i en una petita part a la resposta a) de la pregunta 5. Poques vegades arribem fins al final.

La meva hipòtesi és que sols es fa ciutat, des de la ciutadania, si som capaços de respondre la darrera de les preguntes.