Examen de consciència

Fa cosa d’un any, el 4 de gener de 2009 per a ser exactes, vaig encetar aquest bloc sense tenir massa clar si el mantindria ni si el llegiria algú. Bé, els primers aniversaris són sempre l’excusa perfecte per a fer examen de consciència, repassar el que s’ha fet i el que s’ha deixat de fer, i proposar-se l’esmena de tot allò que no ha funcionat com desitjàvem, així que, inevitablement, jo també m’he endinsat en el laberint de la introspecció i el propòsit d’esmena.

Si se’m permet que sigui una mica positiu, diré que, al menys, el bloc ha durat més del que jo mateix esperava, i segurament que seguirà així, la qual cosa, si més no, em dóna una certa satisfacció, la de la constància que no sempre acompanya en altres qüestions. En quant als lectors, és ben cert que sou poquets, però què caram, sou els millors, o sigui que també en aquest aspecte em sento satisfet.

I ara l’autocrítica. Vaig començar amb el ferm propòsit de no posar-me en política, i ja quasi des del primer moment que n’he parlat. Serà que el tema m’interessa massa per a deixar-lo de banda. De tota manera, sempre he procurat mantenir una certa equidistància, no perquè no em vulgui mullar, sinó perquè, de fet, sempre l’he mantingut en la meva activitat personal i professional. Si se’m permet la paradoxa, intento ser “radicalment moderat”. La meva visió de la política és que, per a complir els seus objectius, sols pot ser moderada, en les formes i en el contingut. El demès és demagògia, imprudència, ambició personal, moltes coses menys interès general.

Repassant les entrades del meu bloc, m’adono que en ocasions han estat motivades principalment per l’eventual indignació que uns fets o unes declaracions m’han provocat. No és el que volia ni el que m’havia proposat, però la prudència no és una companyia permanent. Si algú s’ha molestat, li demano perdó. Un pobre consol és que, com que sou pocs els lectors, també sou pocs els que us podeu haver emprenyat.

No vol dir això que em desdigui de les opinions que he vessat en el bloc. Em ratifico en cadascuna d’elles. Altra cosa és que fossin oportunes, qüestió que deixo al vostre parer.

Altres entrades, les que no tenen res a veure amb la política, poden resultar intranscendents, banals o amb un pobre contingut. També ho deixo al vostre parer. En qualsevol cas responen a temes que, en general, m’han semblat interessants, si bé és cert que algunes han estat escrites sense cap mena de guió, i per això donen la sensació de que passo d’un tema a l’altra com si res, sense cap mena de relació. En aquest sentit, accepto qualsevol crítica que se’m vulgui fer.

També accepto que, en ocasions, m’estenc més enllà del que la paciència dels lectors aconsella. Ho sento, quan escric tinc tendència a “enrollar-me”, tot el contrari de quan parlo. Ja des del començament una persona que he conegut gràcies al bloc em va aconsellar que no passés de les 500 paraules per entrada, si no em volia fer pesat, i confesso que no he seguit el consell. Ara mateix, ja m’estic passant i encara no he acabat.

Una última qüestió és la de la meva signatura. Vaig començar amb el nom d’Octavi Rodin, per a evitar que les meves opinions es confonguessin amb les de ningú. En definitiva, del que es tractava era de separar absolutament la meva vida professional de les meves idees, que eren i són meves exclusivament. Em sembla que, més o menys, ho he aconseguit i ara ja no té massa sentit mantenir l’anonimat quan, de fet, els pocs que em llegiu ja em coneixeu. De tota manera, com explico en el perfil del bloc, m’he acostumat a signar com Octavi i no sento, tampoc, la necessitat de deixar-ho. Digueu-me con vulgueu.

I com que ja fa estona que m’he passat de les 500 paraules, deixem-ho per avui, que queden més aniversaris per a complir.