Doctor, tinc bonisme. És greu?

Aquests dies he aprés una paraula nova, buenismo. La dic en castellà, perquè és així com l’he escoltat i no sé com traduir-la. Potser “bonisme”? La veritat és que l’he cercat al diccionari de la Real Academia Española, a través de la seva web, i em retorna que no hi consta. I pel que fa a la suposada traducció catalana, “bonisme” no figura tampoc al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Dic això, perquè com a resultat de la polèmica sobre l’empadronament d’immigrants sense papers a l’ajuntament de Vic, tota una colla de veus autoritzades ja ens estan dient que no es pot anar amb aquest bonisme pel món, que jo interpreto que no es pot anar de bo per la vida.

Suposo que la cosa deu estar en distingir el que és bo del que va de bo sense ser-ho, i se’ns està dient que, pel que fa al tema de la immigració, hem de deixar “d’anar de bons” i “ser realistes”, o sigui, no ser tan bons com diem que som, sinó deixar de dir que som bons.

Vaja, en definitiva, que no hem de ser tan bons, que ja m’estic fent un embolic! Jo, la veritat, no sé si sóc bonista, però sempre he pensat que la defensa dels drets humans està del costat dels bons, i que la legalitat, si no hi és, també hi hauria de ser. Ingenu com sóc, em pensava que això anava pel camí de la bondat, és a dir, de ser bo, i que, potser per herència d’aquell catecisme que apreníem a la infantesa, això era el que calia, “ser bo”.

Doncs bé, per a que quedi clar que “ser bo” ja no està tant ben vist, ara se li canvia el nom per a transformar-ho, quasi bé, en la descripció d’una patologia. “Sufre de buenismo”, “el pobre té bonisme”. Potser la manera de canviar una actitud té a veure en canviar-li el nom, i així deixar de ser bo ja no serà el mateix que ser dolent, sinó que serà una mena de cura o redempció. I se m’acut que fent extensiu aquest mètode a d’altres qüestions, podríem canviar moltes coses, si és que realment les volem canviar. Per exemple, si el que volem es justificar una actitud antidemocràtica, podríem explicar que cal deixar de ser democratista, que ja es veu que sona malament i ha de ser dolent per força, i ser més realistes. A que ens avindríem més a deixar de ser democratistes que no demòcrates?

I com se sap que un pateix bonisme? Doncs perquè als que patim d’això donem més importància als problemes de les persones immigrants que als que sembla que té l’ajuntament de Vic per a acollir-los. I ja se sap que donar més importància als problemes de les persones que als de les administracions no és de persones sanes.

No serà això el que està passat amb aquest assumpte de Vic? No serà que el que es vol és justificar una actuació il·legal i poc respectuosa amb els drets humans, però rendible electoralment? Ara resultarà que els que no hi estem d’acord “som massa bons”, patim de bonisme crònic?

Em temo, doctor, que tinc bonisme. Això es cura?

0 comentaris :: Doctor, tinc bonisme. És greu?

Publica un comentari