Lliurepensament versus pensament únic

El lliurepensador és una persona que basa les seves opinions en la raó, lliure de les idees preestablertes. Diríem en termes més mundans que és un o una que pensa per si sol o per si sola. De fet, tots ens ventem de tenir criteri propi, i estic segur que cap opinador reconegut acceptaria que no se’l tingués per un lliurepensador, malgrat que mai se l’hagi anomenat així.

Ho diu la pròpia paraula: el pensament és lliure. Es pot equivocar, fins i tot pot emmalaltir. El pensament pot ser extraordinari, creatiu, innovador, clarivident, precís, pot residir en un cap perfectament moblat, o pot ser confós, cruel, distorsionat, aberrant, malvat, embogit. Pot ser progressista o conservador, moral o immoral. El que no pot deixar de ser és lliure.

Lliurepensament és un terme passat de moda. Va sorgir al segle XVIII, amb el triomf de la raó i la il·lustració sobre el dogmatisme religiós, una època en la que pensar contracorrent era força més arriscat que en l’actualitat. No és que ara hagin desaparegut els lliurepensadors. Hi són, però tot i que no s’hi juguen la seva integritat física, han estat marcats amb l’estigma dels pensadors utòpics, dels snobs que es volen fer notar o del “progressisme pijo-progre”, una altra expressió que sembla s’ha posat de moda per a desacreditar una part del que, en termes molt genèrics, s’anomena esquerra, fins i tot des d’una part de la pròpia esquerra política.

I una altra expressió apareix en els darrers temps per designar precisament el contrari del lliurepensament, el pensament únic. El pensament únic designaria les idees hegemòniques o dominants dins un grup social. Paradoxalment, hi ha més d’un pensament únic, com hi ha més d’una tendència ideològica dominants a la societat.

En aquesta dialèctica del pensament únic versus lliurepensament, identificar de forma objectiva cadascun dels dos bàndols en actituds concretes de persones o grups determinats és força arriscat. M’abstindré de fer-ho, però en termes generals sí que puc esmentar alguns posicionaments:

a) Quan un càrrec destacat o un equip d’un partit polític adopta un actitud o una resolució que esdevenen polèmiques, la seva defensa corporativa per la resta del partit és una manifestació plena del pensament únic. Passaria exactament el mateix si aquell càrrec hagués actuat de forma diferent.

b) El lliurepensament no treballa bé en un grup definit ideològicament, com pot ser un partit polític, i menys en un grup cohesionat pel sentiment religiós. Naturalment, s’hi pot accedir lliurement, i lliurement decidir que mai més es pensarà lliurement.

c) En general, el lliurepensament porta de forma natural cap al progressisme, ja que progressisme, entre d’altres coses, és precisament tot el contrari de conservadurisme, immobilisme o tradició (i que cadascú doni al progressisme el color polític que li vingui en gana).

d) Sigui de dretes o d’esquerres, lliurepensament és llibertat per definició, criteri propi i progressisme, pijo o no.

e) El lliurepensament és radicalment incompatible amb el seguiment d’una consigna, sigui explícita o no.

Probablement serem més del compte els que reivindiquem la independència del nostre criteri, però estaria bé no oblidar que el món es mou endavant sols quan l’empeny el progressisme i el lliurepensament, unes etiquetes que caldria rehabilitar enmig de tant pensament únic.

0 comentaris :: Lliurepensament versus pensament únic

Publica un comentari