De la prodigiosa lactància de l'Artur Mas i altres fets extraordinaris

Sant Bernat de Claravall, a qui es té per fundador de l’Orde del Cister, fou un home afortunat. A la França de començaments del segle XII triomfar en la vida era molt difícil, sinó era a base de garrotades, i ell ho intentà amb la paraula. No em posaré ara a lloar les virtuts del sant, que en devia tenir, ni a recollir els seus defectes, que també tindria, però d’entre els fets miraculosos que l’Església li atribueix (no seria sant si no tingués al currículum alguns miracles), em fascina l’episodi de la lactatio, que força pintors han recollit des de llavors i que forma part de les tradicions marianes d’aquest país, ja des de les Cantigues d’Alfons X el Savi.

Diu la tradició que Bernat era encara un novici inexpert i tímid de l’abadia de Citeaux, quan un prelat visità el convent i l’abat li encarregà que prediqués davant l’il·lustre visitant. El jove novici estava tant nerviós per haver d’estrenar-se d’aquesta manera, i era tal la seva timidesa i temor, que passà la nit orant davant la imatge de la Verge per tal que li donés forces. Assegura la llegenda que era tanta la seva devoció per la Verge, que aquesta, en un moment donat, li donà el pit per a que mamés directament de la seva llet, transmetent-li així el do de l’eloqüència. L’escena s’ha representat habitualment amb un Sant Bernat orant davant una imatge de la Mare de Déu, i aquesta amb un pit descobert, del que brolla un raig de llet que va a parar directament a la boca del sant.

El cas és que, gràcies a aquest fet miraculós, Sant Bernat realitzà una excel·lent exposició oratòria davant el prelat, i per sempre més gaudí d’una gran eloqüència que el permeté triomfar en tots els àmbits. Fou tal la seva facilitat per a predicar, que també diu la tradició que quan s’acostava a un poble, les famílies amagaven als seus fills joves per a que no el seguissin, seduïts per la seva paraula, i abandonessin els camps. Fou en Bernat un aferrissat predicador de la segona creuada contra els infidels de Terra Santa (matar infidels no era pecat, deien llavors); fundà una de les ordes religioses més poderoses de la història, si més no en el passat, la del Cister; es feu un lloc entre els grans teòlegs de l’època; i fou un personatge força conegut en les esferes de poder del segle XII.

I tot gràcies a la lactància miraculosa de la seva joventut, que li donà forces com la poció màgica del druida les donava a l’Astèrix. En els temps que corren, en Bernat hauria estat un polític afortunat. També en any d’eleccions com l’actual, els polítics catalans cerquen la mamella i el nèctar que els ha de dur a la victòria. Perquè, reconeguem-ho, ara com ara uns i altres semblen necessitar d’algun miracle per a mantenir el poder o per a conquerir-lo. En això, qui ho té més cru és el tripartit. Embolicat en les seves contradiccions (per força les ha de tenir un govern de coalició), amb el desgast de vuit anys de govern i amb una crisi econòmica contra la que no pot fer res que un altre no faria, al govern de la Generalitat li costarà de fer que brolli la mamella, i el temps s’acaba.

CIU i els seus líders, mentre, sembla que comencen a obtenir el nèctar preuat i a assaborir la victòria. Però a diferència de Sant Bernat, a l’Artur Mas li caldrà una lactància més prolongada i més intensa, perquè, ara com ara, el que brolla no són virtuts i eloqüència, sinó desgràcia per a l’adversari, que és tant com dir que la Verge no hagués atorgat a Sant Bernat el do de l’eloqüència, sinó que hagués convertit en sord al prelat per a que no s’adonés de les seves mancances. I així Sant Bernat se n’hauria sortit victoriós de l’episodi, però no hauria triomfat en la vida.

En política és força habitual que un partit guanyi les eleccions no per mèrits propis, sinó pel demèrit de l’adversari. L’elector, simplement, canvia de bàndol perquè ja n’està fart del que mana, dels seus errors i de la seva ineficàcia. I el cicle torna a començar, fins que, més tard o més d’hora, acabarà d’igual manera. Al tripartit li ha tocat una època difícil, i a això cal afegir la seva pròpia ineficàcia per a fer front a alguns dels problemes més importants d’aquest país. La crisi econòmica és, de lluny, el més important i, com ja he dit, no hi pot fer gran cosa, com no sigui posar aigua oxigenada a la ferida. En això és ineficaç, certament, però tant com ho seria un govern de CIU. D’altres problemes deriven de la pròpia composició del tripartit, en el que l’únic que sembla tenir vocació de govern és el PSC.

I problemes afegits que sols ho són en la mesura que se’ls magnifica des dels mitjans i des de posicions polítiques interessades també n’hi ha força. Portem molt temps parlant de vegueries, de consultes i de l’estatut, gastant energies polítiques en debats que sols interessen a qui vol debatre, i mentre les enquestes del CEO ens diuen que la gent està per una altra cosa, i que ni tant sols saben qui governa aquest país.

Ara mateix, el tripartit i l’oposició preguen en capelles diferents. El primer cerca el miracle que l’ha de permetre continuar en el govern, mentre l’oposició sembla que ha començat, finalment, la lactància, un alletament que haurà de perdurar fins al novembre i del que, de moment, no se n’obtenen alternatives ni solucions miraculoses. La lactància de CIU, ara com ara, es nodreix de les desgràcies i el desgast del govern, i de les posades de pota dels seus consellers, que de tant oportunes fins i tot semblen miraculoses. I potser li sortirà bé, però li caldrà mamar durant molt temps i veurem si la mamella dóna per tant. Per assolir el triomf de Sant Bernat o les victòries del pujolisme, val més que no ho fiï tot a les dificultats del tripartit i comenci a posar-hi quelcom de seu, alguna cosa més que demagògia, que d’això tots anem sobrats.

I és que, com saben els que entenen de miracles, tot és possible fins el darrer moment. Així, mentre uns treballen contra corrent però treballen i podrien vèncer, d’altres refien de la derrota de l’adversari i no s’adonen que el corrent se’ls pot emportar. O el que és el mateix, mentre uns refien que no s’estronqui la mamella, d’altres fabriquen biberons.

2 comentaris :: De la prodigiosa lactància de l'Artur Mas i altres fets extraordinaris

  1. un petit apunt repel·lent i tiquismiquis...
    si optem per traduïr el nom de Sant Bernat, podem dir-ne Sant Bernat de Claravall, en català.. tot i així jo sóc més partidari de conservar el nom dels llocs en la llengua original, és a dir Clairvaux. En tot cas, el que no trobo correcte és usar la traducció castellana: Claraval.

  2. JorGH,

    Tens raó. He fet una traducció a la brava que ara mateix rectifico. Gràcies per l'aclariment.

Publica un comentari