L'estratosfera catalana

És possible que l’Alfonso Guerra tingui raó, que els polítics catalans es trobin a l’estratosfera, i no sols els polítics, sinó la majoria de ciutadans de Catalunya. No perquè estiguem a la Lluna, que això sembla pensar aquest senyor, sinó perquè som ja molt lluny del que ell representa. A l’Alfonso Guerra li cal reconèixer l’important paper que, junt amb molts dels seus companys de files i molts polítics d’altres formacions, va jugar en la normalització política espanyola, però d’això fa molt temps i una llarga trajectòria parlamentària, la més llarga d’aquest país, no equival forçosament a un coneixement equilibrat de la realitat social que es mou més enllà del parlament i els debats constitucionals.

La societat catalana ha recorregut un llarg camí, encertat o no, en defensa de la seva singularitat. Es pot compartir o no la via estatutària, pot agradar més o menys l’Estatut i el seu contingut, però el que no es pot posar en dubte és que ha estat fruit d’un debat democràtic i de l’acció política. Com diu el Joan Tàpia a El Periódico, Catalunya no pot renunciar a l’autogovern pactat amb les Corts espanyoles. Pacta sunt servanda, diu un vell aforisme llatí, els pactes s’han de complir, i no és de rebut que allò que el poble català i les Corts espanyoles han pactat se’n vagi en orris de la mà d’un Tribunal polític en el que la meitat dels seus membres ni tan sols hi haurien de ser.

Així que la iniciativa del President Montilla en vers una resposta unitària de la societat catalana davant una eventual sentència restrictiva de l’Estatut és lògica, el mínim que cabia esperar. Per una vegada fins i tot l’Oriol Pujol ha beneït la iniciativa del President. Com diu en Joan Tàpia al seu article, en el tràmit de l’Estatut hi va haver un excés de ganivets. Esperem que ara la resposta catalana sigui veritablement unitària i que els polítics en donin exemple. Si no és així, apaga y vámonos.