Sobre Haití, millor calladets que dient bestieses

Fets, i no paraules, es llegia a l’eslògan electoral d’un partit polític, ja fa un temps. Les paraules se les enduu el vent, segons una popular dita. Més treballar i menys enraonar, afirmen alguns patrons o alguns cap de servei. D’una banda restem importància al què diem, en el ben entès que el que compta és el que fem, però no deixem de barallar-nos per les paraules. Tant és així, que sovint els debats es centren en com diem les coses, més que no en les coses que diem.

Serà que hi ha molt bocamoll per aquest mons de déu i ens ho posa fàcil per a entretenir-nos en debats inútils sobre expressions desafortunades, malentesos no intencionats i paraules dites de més.

Hi ha moltes maneres de dir les coses, però és evident que cal fixar-s’hi mica, especialment si el que parla és un personatge públic, que hauria de tenir en compte la ressonància social del que dirà. El flamant bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha patinat estrepitosament afirmant que la nostra “pobre situació espiritual” és un mal major que el que sofreixen a Haití. Dubto, perquè tinc bon cor, que al Sr. Bisbe li sembli poca cosa el que sofreixen a Haití, però segurament que si s’ho hagués pensat una mica abans d’enraonar, les coses les hauria dit diferent i no hauria aixecat la polseguera mediàtica que s’ha vist després. És clar que, malgrat el meu bon cor, he de reconèixer que s’eminència no ho ha arreglat gens quan, acusant als medis de manipular les seves paraules, ha dit que, a fi de comptes, als pobres d’Haití Déu els ha ofert la felicitat eterna (mentre que els que som uns materialistes, és clar, ho tenim més cru). D’aquest senyor, al menys, es podria dir, com sempre dic d’altres persones, que calladet hauria estat més guapo.

I ja que esmentem el cas d’Haití, no puc deixar de referir-me amb tot el “carinyo” del món al darrer festival de bestieses que el Salvador Sostres vomita en el seu bloc, ahir i avui, sobre les desgràcies d’Haití i la reacció del món occidental. Bé, més o menys deu anar d’això, tot i que entre tanta ironia, tant cinisme i tant foc d’artifici, un acaba pensant que l’únic propòsit dels seus escrits és l’escàndol, com més majúscul millor. És un altre mena de bocamoll, el del que sap el què diu i pateix una incontinència verbal irrefenable, el del que vol ser conegut pels seus exabruptes i no per les seves idees.

Pel que fa als prelats, se sap que el seu regne no és d’aquest món; d’aquí que es perdin en l’anàlisi teològica i posin per sobre de l’infortuni humà la salvació de les ànimes. En quant a algunes mostres de la intel·lectualitat d’aquest país (i d’altres), caldria preguntar-los en quin món viuen realment, perquè segur que no és el que mostren els telenotícies. I a tots plegats dir-los que si no volen, no poden o no saben fer res per ajudar, millor calladets que dient bestieses ofensives.

0 comentaris :: Sobre Haití, millor calladets que dient bestieses

Publica un comentari