Un abús legislatiu

En política, com en tot a la vida, hi ha un ordre natural de les coses que, llevat de circumstàncies extraordinàries, no és prudent alterar. Així, quan un partit polític democràtic guanya democràticament unes eleccions també democràtiques, el normal, el natural, el lògic i, a més, indefugible, és que vagi per feina i promogui les lleis, els reglaments i en general totes les iniciatives legislatives que calgui per a aplicar el seu programa. Mal que pesi a l’oposició de torn, l’obligació del govern és governar i presentar propostes legislatives per a dur a terme el programa amb el qual s’ha presentat a les eleccions i que els electors han aprovat amb el seu vot. O sigui que per molt que dolgui, l’actual govern de la Generalitat té l’obligació d’intentar aprovar lleis i reglaments que li permetin dur a terme totes aquelles accions polítiques que va prometre als catalans.

No es pot negar que el govern dels millors s’hi ha posat de valent. Hom podria pensar, fins fa pocs dies, que feina tenien per a preparar els pressupostos i poca cosa més, però és evident que els tècnics jurídics de la Generalitat no han estat de mans plegades durant aquests sis mesos i escaig de govern convergent. Vegis sinó l’avantprojecte de l’anomenada “llei òmnibus” que el Govern acaba d’aprovar amb el títol solemne de “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica”, i que comporta, ni més ni menys, que la modificació d’aproximadament 80 normes de rang legal, algunes tant importants com la Llei d’urbanisme, la d’espectacles públics i activitats recreatives, la de prevenció i control ambiental de les activitats, la d’ordenació farmacèutica, la normativa sobre aigües, la llei de carreteres, etc. i la derogació d’altres vuit. Són 631 articles, 11 disposicions addicionals, 16 disposicions transitòries, 2 disposicions derogatòries i 6 disposicions finals, que donen la volta com a un mitjó a set anys de producció legislativa del tripartit. “Borrón y cuenta nueva”, que es diu en castellà.

No podíem esperar, és clar, que les lleis dels tripartit es mantinguessin en la seva integritat, ja que si hi ha hagut un canvi de govern és d’esperar també un canvi de política. El que tampoc podíem esperar és que amb l’excusa de la crisi i la coartada de la urgència en adoptar mesures de reactivació econòmica, es fes un poti-poti amb tot allò que el Govern estava disposat a canviar i ho endossés al Parlament en un paquet únic, en el que tot s’aprovi o no s’aprovi res –i és evident que compta amb una majoria suficient per a aprovar-ho.

Urgent i necessari modificar la Llei d’urbanisme? Segurament, però les modificacions que s’introdueixen són de calat suficient com per a merèixer una tramitació parlamentària pròpia. El mateix es pot dir de la majoria de les altres normes modificades o derogades.

De fet, d’acord amb el títol de la proposta, cabria esperar que es legislés per a simplificar, agilitar i reestructurar l’administració i promoure l’activitat econòmica. Bé, al Govern li sembla que tot això és molt urgent i que es fa, a tall d’exemple:

• Desprotegint una part del territori del Cap de Creus, inclòs fins ara dins l’àmbit de protecció del parc natural. La promoció econòmica que es derivarà d’aquesta desprotecció consistirà en que un promotor que fa temps que s’espera, pugui construir finalment vuit habitatges en sòl protegit. I a més li urgeix, és clar.
• Reduint les exigències d’avaluació ambiental dels plans i programes. Exigències de control, que finalment es limitaran a constatar què ha passat amb l’entorn una vegada executats els plans.
• Reduint l’abast de les cessions obligatòries de terrenys en els nous sòls de transformació urbanística. Res a dir, però la urgència costa de veure ara que no es construeix res.
• Reduint les sancions en l’àmbit dels establiments públics i les activitats recreatives per a que, quan calgui, sigui més rentable la sanció que l’abstenció de cometre infraccions. Un dejavu dels vells temps.
• Aixecant les restriccions a l’accés motoritzat al medi natural, ja que els moteros suposen un incentiu econòmic important per al camp. (??)
• Modificant la llei de carreteres per a prohibir l’exercici de la prostitució als vorals. Segurament que no és una mala decisió, i com a mesura d’impuls econòmic no té preu. Suposo. Segurament. O no? Això també era urgent?

L’avantprojecte de llei té moltes més mesures. De fet, són 631 articles que el govern pretenia que fossin estudiats en set dies per a presentar al·legacions, i que ara ha prorrogat fins al 20 de juny. El problema és que es tracta de tantes modificacions legislatives i tan intenses, que el seu estudi requereix temps. I precisament per aquest abast, mereix una tramitació parlamentària més racional, que doni lloc al debat i a la possibilitat d’aprovar sols aquelles propostes amb les quals s’estigui d’acord.

En qualsevol cas, la impressió és que amb la coartada de la crisi i el que el portaveu del Govern ha anomenat “urgència de país”, s’endossa al Parlament i indirectament al ciutadà un autèntic trágala, que denota una certa prepotència i un menyspreu bastant acusat per al Parlament. Ja se sap que es té majoria, però en democràcia les formes hi són per alguna cosa, i sostreure al debat parlamentari, al debat de veritat, tot el programa de CIU condensat en un sol instrument legislatiu, és una perversió dels mecanismes democràtics que no es justifica de cap manera.

De fet, sols cal donar una ullada a la memòria que acompanya a l’acord governamental d’aprovació de l’avantprojecte. Cinc fulls en els que, com a necessitat de la formulació d’aquest avantprojecte s’esmenta la crisi econòmica en general, i com a justificació de la seva tramitació en una sola llei, el desig de “no col·lapsar al Parlament”. Està bé que el govern es preocupi per a la feina dels parlamentaris, però la feina del Parlament és, precisament, la de legislar, i els projectes de llei es debaten i s’aproven d’acord amb els mecanismes legals establerts. És que en la resta de la legislatura ja no es presentarà res més al Parlament? La veritat és que, en la forma de fer, aquesta via s’assembla bastant a l’estil chavista i desmereix la correcció democràtica amb la qual semblava que s’iniciava la legislatura. Si el govern es considera legitimat per a emprendre una contrareforma, que al menys ho faci amb correcció democràtica. I si s’entesta en presentar la “llei òmnibus”, que l’acompanyi de la “llei de l’embut”, que és que cal per a empassar-s’ho. No és el mateix legalitat que legitimitat, com no és el mateix l’ús que l’abús dels mecanismes legislatius.