Els ciutadans emprenyats i l'orgull ferit de la classe política

Amb aquest article, que voldria que fos curtet, m’agradaria fer sols una pregunta i, potser, una curta reflexió sobre el moviment dels “indignats”. Tanmateix, vist com estan els ànims, atès que l’orgull ferit dels nostres parlamentaris clama venjança i que la gent d’ordre d’aquest país s’ha posat tota d’acord en blasmar dels contestataris i criminalitzar la protesta, duré a terme en primer lloc el tràmit d’obligat compliment i diré com n’estic d’indignat per la conducta poc democràtica d’aquesta colla de joves incívics i perdularis. No m’ho tingueu en compte, el joc consisteix en fer-se l’ofès, no en preguntar-se què està passant, i si no dic alguna cosa dolenta de vosaltres encara em tindrien per antisistema.

Seré breu, perquè per a denigrar als indignats ja hi ha força diaris i intel·lectuals que s'hi dediquen fervorosament.

Així que el primer és el primer:

• Siguin quins siguin els motius, no n’hi ha cap que justifiqui l’assetjament als representants del poble elegits democràticament.
• Menys encara la violència física, ja sigui contra parlamentaris o contra qualsevol persona. La democràcia real no és això.

Aquestes eren les puntualitzacions obligatòries, i no per això menys verdaderes. Hi puc afegir més coses que també són veritat, i així quedem tots contents:

• El moviment dels indignats és un moviment dispers, confós, sense uns objectius clars i sense unes propostes concretes i unitàries.
• Algunes de les propostes que es formulen al si de les assemblees, a més, són d’impossible compliment. D’altres portarien directament al caos. Però n’hi ha que clamen al cel per la seva lògica.
• Entre la gent acampada n’hi ha que sols tenen una motivació: la de fer merder. Aquests hi són sempre i el primer que fan és nosa.
• I per últim, una evidència: els indignats es representen sols a ells mateixos, la qual cosa no impedeix que moltes o poques persones hi puguin simpatitzar.

Dit tot això i escoltats els polítics ofesos, els opinadors afectes i algun carallot de reconegut prestigi, m’agradaria dir una cosa. Il·luminats hi ha hagut que han comparat els fets del parc de la Ciutadella amb els del 23-F, basant-se amb el fet que s’intentés impedir el funcionament d’un parlament democràtic. Jo voldria assenyalar una gran diferència. El 23 de febrer de 1981 l’orgull ferit era el de tots els demòcrates d’aquest país. La gent va sentir que la democràcia estava en perill i es va posar al costat dels representants del poble. L’altre dia, al Parc de la Ciutadella, l’únic orgull ferit era el dels parlamentaris –exclòs, potser, el del Conseller d’Interior, al qual li ha quedat una cara de “jo ja ho deia” que és un poema.

Això és molt injust, i tant que ho és! però recomanaria als nostres polítics que per una vegada deixessin de preguntar als seus seguidors i preguntessin als que no segueixen a ningú. Han sortit al carrer i han preguntat als ciutadans si senten cap pena pels polítics assetjats? Molt em temo que si ho fessin s’endurien un gran disgust.

Tot això és molt injust per als polítics, ja ho sé, però ignorar el problema és un suïcidi. Amb raó o sense, la gent percep que el seu govern, tots els governs, espanyols i catalans, són més a prop dels banquers que no del ciutadà. Els jocs polítics, que sempre han existit i que es fan especialment evidents en la política de pactes, ara són una maledicció. La distància entre la política i els ciutadans és tan gran que ni tant sols es veuen. Al ciutadà li queda molt lluny la política, centrada en aconseguir quotes de poder, i el convenciment que no li serveix per res ja és generalitzat. I els polítics s’entesten en mirar-s’ho tot en termes d’afectes o desafectes. Això de la “classe política” fa molt temps que ha deixat de ser un eufemisme.

Sols així s’explica el menyspreu amb que des de tots els àmbits de la política es contempla el moviment dels indignats. Una gent que no se sent representada per cap polític no pot ser, pel que sembla, res de bo. Aquesta és la clau. Qualsevol intent dels polítics de portar-los al seu corral o, si més no, d’etiquetar-los en el del contrari, ha fracassat. Han fracassat fins i tot aquells que els exigeixen que es converteixin en un moviment independentista, com fracassarien els que els volguessin convertir en anarquistes, catòlics, comunistes, baptistes o vegetarians.

Qui vulgui aprofitar-se’n és que no ha entès res. Els indignats no són la solució, sinó que ens mostren el problema. No és que siguin antisistema, perquè de sistema sí que en volen un, però que funcioni. Els acampats són pocs, però els indignats són molts més. Es queden a casa el dia que cal votar i no creuen en parlamentaris, alcaldes, presidents ni partits. La majoria no criden, però estan farts, molt farts, i no tenen cap solució ni alternativa. Mentre els polítics curen el seu orgull ferit amb fervorosos anatemes i vigoroses amenaces de persecució, i els mitjans i opinadors pontifiquen des de la seva torre de marfil sobre les virtuts de l’ordre democràtic establert i la brutícia de les protestes que no poden conduir, al carrer, a les famílies i a les cues de l’atur es cou la desconfiança, la desesperació i l’enuig.

El pitjor moment per a la democràcia pot arribar el dia que tots aquests ciutadans emprenyats trobin un líder.