Acampades, són la punta d'un iceberg

És possible que del moviment dels indignats no en prosperi cap proposta i acabi tractant-se d’una protesta, més que d’una demanda. I és possible que la importància numèrica dels acampats sigui relativament petita. Però no és casual que posi nerviós a més d’un plumífer i a insignes representants de la classe política. Al cap i a la fi, diguin el que diguin els més escandalitzats per la revolta pacífica, no és un moviment de cap partit contra cap partit, sinó un crit d’indignació.

Diuen els defensors de l’ordre establert i els bons costums que no es tracta d’un moviment unitari, i tenen tota la raó. Diuen també que fan propostes utòpiques i inviables, i segurament que tenen també raó, al menys mentre les regles del joc siguin les que són. Diuen més coses que no són veritat, com que l’ocupació de les places coarta la llibertat pública, o que es tracta d’un moviment “chabolista” (Intereconomia dixit).

El que és important, crec jo, no són les propostes, difícils d’articular, sinó el fet mateix de la protesta i la indignació. Que els indignats hagin impedit que fossin instrumentalitzats pels partits polítics és probablement la clau de l’aversió i la desqualificació mostrada des d’alguns mitjans pròxims a diferents forces polítiques, alguns perquè ho veuen com un atac en contra seu, d’altres perquè no han estat capaços d’acollir-los als seus interessos.

Estaria bé que reconeguéssim que els indignats no representen ni a socialistes ni a convergents, ni als ecosocialistes ni als populars, que no són de dretes ni d’esquerres, ni catalanistes ni espanyolistes, o que són tot això però que la cosa no va per aquí. Del que va tot plegat és d’un sentiment d’impotència i indignació davant una crisi econòmica i social provocada per una crisi financera, de la que ningú és conscient de ser culpable. A no ser, és clar, que es vulgui atribuir al ciutadà la culpabilitat de la mala gestió dels bancs o de la política econòmica dels governs.

Hi ha, si més no, factors objectius per a la indignació, i això és el que ens diuen els acampats. Alguns d’aquests factors?

• Les retallades socials per a cobrir el dèficit públic. Segur que hi ha culpables, però no són a la Plaça de Catalunya ni a les llars dels catalans.
• El rescat dels grans capitals i de la banca, a costa del diner públic. Uns provoquen la crisi i els altres la patim. I a sobre cal donar-los els nostres diners per a que no provoquin una altra crisi. No és que sigui indignant, és que no té nom.
• La sensació, encertada o no, que cap sacrifici serveix per res.
• El sentiment que els poders públics no volen, no poden o no saben redreçar la deriva progressiva cap a la degradació econòmica, social i cultural.

Als quals cal afegir-ne d’altres com la impunitat amb que alguns corruptes medren a la política o la constant retallada dels drets dels treballadors sota l’eufemisme de reforma laboral. També la ineficàcia dels sistemes de participació ciutadana, que pel que fa als canals oficials són purament nominals. Hi ha, de fet, moltes raons per a sentir-se indignat, més de les que he esmentat, encara que no siguin les mateixes per a tothom.

És això el que espanta a alguns, no les propostes que puguin formular els acampats de la Plaça de Catalunya o de la Puerta del Sol, sinó que el ciutadà emprenyat es pugui mobilitzar i ho faci en qüestió d’hores o de minuts, gràcies a les xarxes socials. Per cansament, les acampades acabaran, però amb un mòbil i un twit es pot mobilitzar molta gent i, encara que cansats, els indignats seguiran emprenyats. Quan tornin seran molts més. Ja ho són ara, molts més que els que hi ha a la plaça. Aquest és el quid de la qüestió. A la plaça podran ser quatre gats, com despectivament diuen alguns, però són la punta de l’iceberg, perquè els indignats som molts més, encara que no anem d’acampada. Està per veure que hi siguem a temps d’evitar que tal indignació esdevingui en desesperació.