La justícia neix de la raó

L’11 de juliol de 1995, des dels carrers de Srebrenica, Ratko Mladic proclamà arribat el moment de venjar-se dels musulmans. Davant la passivitat dels soldats de l’ONU, que suposadament protegien l’enclavament i als quals amenaçà de mort, i sense que l’OTAN mogués un dit, el cap dels exèrcits serbobosnians emprengué des d’aquell mateix moment l’extermini sistemàtic de tots els homes musulmans que van caure a les seves mans. La successió dels esdeveniments és a l’abast de qualsevol que els vulgui conèixer. A títol d’exemple, es poden consultar a la Wikipèdia.

L’endemà mateix els refugiats musulmans van ser embarcats en autobusos que els havien de transportar a lloc segur. Prèviament, Mladic ordenà que fossin separats els homes respecte de les dones i els nens, que suposadament viatjarien separats. El general es va exhibir davant les càmeres de televisió repartint caramels als nens i tranquil·litzant als adults. Després, tots els homes foren traslladats als boscos i a la muntanya, on van ser massacrats i enterrats en fosses comunes. Els testimonis són esgarrifosos. Es calcula que aproximadament 8.000 musulmans bosnians van ser assassinats durant aquells dies espantosos als voltants de Srebrenica. Els que van fugir de la ciutat abans de l’arribada dels serbobosnians van ser perseguits sense compassió per les muntanyes, on la majoria van morir a mans dels seus capturadors.

Han passat 16 anys, fins que el responsable directe d’aquells crims ha caigut en mans de la justícia. Prèviament ho ha fet el seu mentor polític, Radovan Karadzic. Els dos es troben ara empresonats a l’Haia i sotmesos a la justícia internacional. S’espera que la condemna sigui prou dura com per a que no surtin més de la presó.

Dit tot això, hi ha una pregunta que em volta pel cap. Quan acabi el judici, i suposant que aquests individus siguin condemnats a cadena perpètua (la màxima pena que pot imposar el tribunal de l’Haia), s’haurà fet justícia? Això m’ho pregunto jo, que sóc radicalment contrari a la pena de mort, en tots els casos i sense excepcions. Ho dic ara que ningú em sent i pocs em llegeixen. No estaríem més alleugerits tots plegats si aquest individu hagués caigut en el decurs d’una acció armada, abatut en un enfrontament amb els seus perseguidors? Si més no, no ens quedaria aquesta sensació que, al cap i a la fi, no paga prou pels seus crims imperdonables. Fins i tot els seus admiradors –sembla que en té molts entre els serbis- podrien mantenir la seva aureola d’heroi.

Afortunadament per a la justícia, qui dicta sentència no són les víctimes ni som els massa sensibles a la injustícia. Qui dicta justícia ho farà d’acord amb les normes internacionals i els tractats internacionals sobre drets humans i justícia universal. Potser els jutges s’horroritzaran interiorment per la magnitud dels crims que els toca jutjar, però tindran prou coratge per a fer abstracció de la seva sensibilitat. Això és el que aquest criminal, per a sort seva, pot esperar de la justícia.

I amb tota sinceritat he de dir que, com molts, m’oposaria fermament a que es dictés condemna de pena de mort per a aquest i qualsevol altre criminal, però que si aquest individu hagués mort en un enfrontament, o de qualsevol manera gens pacífica abans que fos capturat, me n’hauria alegrat força. El cap i el cor van per camins diferents. La raó imposa servituds doloroses a la passió. Clamem venjança amb el cor, però la justícia que ens hem imposat per a viure en pau neix de la raó. És per això que alguns dels criminals més sanguinaris, insensibles i menyspreables, alguns dels més perillosos, poden acabar els seus dies en una presó de luxe, mentre les seves víctimes, culpables de pertànyer a una raça i a una religió diferents, rauen mal enterrades a les fosses del silenci.