Biones

El Tribunal Suprem ha dictat una sentència en la que dóna la raó a un motorista que va quedar paraplègic com a conseqüència d’un greu accident ocorregut a la carretera que va de Tossa de Mar a Blanes, condemnant a la Generalitat a indemnitzar-lo amb 319.409,20 euros més interessos de demora. Les greus lesions medul·lars que va patir el motorista es van produir a l’impactar el seu cos amb la barrera de protecció del voral, les conegudes biones. Tot i que actualment aquestes barreres tenen una doble banda, per dalt i per baix, i els pals de suport no tenen un perfil tallant, en el moment de l’accident –any 2000- la protecció existent era una barrera amb pals de perfil IPN i vèrtex tallant. Reconeix la sentència que aquest tipus de barrera s’adequava a la normativa existent en aquell moment, i que l’accident es va produir per la pèrdua de control de la motocicleta, sense que intervingués en la seva causa cap circumstància relacionada amb la barrera. La fatalitat va voler que el que havia de servir de protecció per a evitar que la víctima sortís de la carretera, acabés convertint-se en una trampa quasi mortal, ja que el perfil tallant dels pals IPN va acabar seccionant la medul·la del motorista.

Fa un temps vaig conèixer de prop un cas semblant –barreres amb pals de perfil IPN i causa de l’accident en la pròpia conducta del motorista- que va tenir com a resultat la mort d’un jove conductor. En aquella ocasió la Sala del Contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va fallar a favor de l’administració, fonamentat en que la biona complia amb la normativa vigent en el moment de l’accident i en que la causa d’aquest es devia exclusivament a la conducta imprudent del motorista. Al marge que en un cas el resultat fos de lesions greus i en l’altre de mort, es tracta de dos cassos idèntics amb sentències contradictòries, per bé que la del Tribunal Suprem estableix jurisprudència i caldrà tenir-la en compte d’ara endavant.

Sense cap ànim de qüestionar cap de les dues sentències, i ni molt menys de posar en dubte el dret dels afectats a reclamar de l’administració qualsevol compensació que considerin procedent, no puc deixar de fer-me algunes preguntes.

Per començar, podria passar que en el lloc dels fets no hi hagués protecció de cap mena, com de fet passa a molts trams de carretera. En aquest cas el motorista hauria caigut directament cap en fora. En les circumstàncies descrites a la sentència del Suprem, està clar que hauria estat molt millor que la barrera no hi fos, ja que el motorista igualment la va traspassar amb conseqüències desastroses. Però hi ha molts llocs en que sortir de la carretera significa caure per un barranc i matar-se o lesionar-se greument. Si això passés, no es podria demandar a l’administració, perquè res l’obliga a posar cap barrera. Sembla doncs, que del que es tracta és que, tot i no estar-hi obligada, si la posa ho ha de fer amb les degudes condicions de seguretat.

Arribat a aquest punt, cal preguntar-se també per la utilitat d’aquestes barreres, tinguin el perfil que tinguin. En castellà se les anomena “quitamiedos” precisament perquè la seva principal finalitat és psicològica. A poc que corris, no podran impedir que un turisme que hi topi se l’emporti per davant. I si és una moto la que hi topa, de segur que el motorista saltarà per sobre.

Potser les podríem suprimir i ens estalviaríem disgustos. Però i si el motorista cau al terra sense que la moto hagi tocat la barrera, lliscant amb el seu cos fins a impactar contra aquesta? Llavors la barrera sí que és útil, sempre que per les seves característiques no resulti perillosa com la que ha produït les lesions esmentades a la sentència del Suprem. O sigui que sí que té una finalitat, encara que no sigui obligatòria. A més, ho he de reconèixer, jo que condueixo un turisme, em sento més segur quan la carretera té “quitamiedos”.

I ara m’està passant el que mai hagués imaginat. He començat aquest article amb la intenció de relativitzar la responsabilitat de l’administració en aquest tema, i em trobo que jo mateix m’he posat de cap en el camí contrari. Perquè resulta que si l’administració presta un servei que no és obligatori, no per això està exempta de responsabilitat pel seu mal funcionament. Les barreres a la carretera no són obligatòries, encara que en molts casos poden ser recomanables. Si s’hi posen és per a protegir als conductors, i el que cal evitar a tota costa és l’efecte contrari.

Què passa si la culpa de l’accident la té la imprudència del conductor? Doncs passa que la finalitat de les mesures de protecció a la carretera són per a protegir la integritat física de totes les persones, i en particular dels usuaris de la carretera. No és pot donar més o menys protecció en funció de si s’és menys o més responsable conduint. O és que no intentaríem evitar que qualsevol persona s’autolesionés, encara que fos conscientment?

Una altra pregunta m’ha passat pel cap. La sentència explica que, al marge de quina fos la causa de l’accident, la lesió concreta es va produir per les característiques de la biona, atribuint finalment una concurrència de responsabilitat sobre la lesió entre l’administració i el motorista, ja que un va provocar l’accident amb la seva conducta i l’altre no tenia les instal·lacions en condicions per a evitar la lesió concreta que es va produir. Per aquest motiu, la indemnització atorgada correspon al 50 % de la valoració del dany.

La pregunta que m’hauria fet quan encara pretenia relativitzar la responsabilitat de l’administració és què hauria passat si el motorista hagués impactat amb el seu cos contra, posem pel cas, un arbre, o una roca, o el portal d’una casa, produint-se la mateixa lesió. La causa de l’accident continuaria essent la mateixa, i la de la lesió seria l’arbre, o la roca, o el portal per les seves característiques. Caldria repartir la culpa al 50% entre el motorista i el titular de l’arbre, la roca o el portal? O aquest no seria responsable? Si l’arbre no hi fos, la lesió no s’hauria produït. Igual si la roca hagués estat retirada o recoberta de terra. I si el portal tingués els costats poc afilats potser tampoc. Sempre hi ha circumstàncies que podrien haver evitat el mal.

Però tornem al que deia. Una instal·lació destinada a protegir ha de protegir i no causar danys. El responsable d’aquests sempre serà el titular de la carretera. I l’arbre, la roca o el portal no hi són per a prestar cap protecció.