Consens en els pressupostos?

El Govern acaba d’aprovar el projecte de Pressupostos de la Generalitat per a 2011, un acord que ja començava a ser urgent, vista la situació de provisionalitat derivada del fet que l’administració catalana funcioni amb els pressupostos prorrogats de 2010. No és que treballar amb els pressupostos prorrogats sigui un fet estrany. En aquest cas es justifica pel canvi de govern esdevingut al novembre i la impossibilitat d’aprovar el pressupost abans del començament de l’exercici. A ningú se li escapa, però, que en la situació de crisi general en que ens trobem i per la necessitat de controlar estretament el dèficit públic, convé treballar amb un marc pressupostari definit.

Calia, a més, concretar l’objectiu de dèficit de l’administració pública catalana, que com és sabut supera i desatén els requeriments establerts pel govern de l’Estat. Al marge de moltes altres consideracions que es puguin fer sobre aquests pressupostos, entenc que en la retallada de la despesa pública s’ha d’arribar fins on es pugui i no fins on se’ns digui, i no és que prediqui la insubmissió, que per sistema em sembla contraproduent, sinó que tot té un límit. Molt bé que el govern central estableixi un sostre màxim per a la despesa, la seva i la de les comunitats autònomes, per acontentar al directori europeu, però no està bé que el govern Zapatero s’ompli la boca de promeses complertes en la contenció del dèficit propi i endossi la càrrega principal de les retallades als governs autonòmics, quan són aquests principalment els que assumeixen una major despesa en serveis a les persones, llegeixis sanitaris, educatius, assistencials, mentre que la inversió pública, més còmode de retallar, recau principalment sobre el govern espanyol.

Entenc, doncs, que si el govern de la Generalitat estima que no pot retallar el pressupost de despeses més enllà del 10%, s’ha de plantar en aquesta xifra peti qui peti, ja que, com diu el Conseller d’Economia, el que està en joc és el propi estat del benestar.

Dit això, els Pressupostos de la Generalitat que ahir es van lliurar al Parlament per al seu estudi i aprovació si escau, poden ser mereixedors de la seva aprovació o ser retornats al govern per a la seva modificació, cosa que no és fàcil que passi, atesa l’aritmètica parlamentària. Dono per suposat, doncs, que els Pressupostos s’aprovaran amb més o menys esmenes, però que no en prosperarà cap que sigui a la totalitat. Feta aquesta previsió, i sense ànim de prejutjar uns pressupostos que no conec, m’agradaria dir quatre obvietats que, malgrat ser-ho, seran desateses amb tota seguretat, com sempre ho han estat:

• El que interessa al país no és tombar els pressupostos de l’adversari polític ni imposar els propis. Això interessa als partits, però al país l’interessa dotar-se d’una eina de gestió econòmica eficaç, realista i adequada a les necessitats dels ciutadans.
• Els pressupostos són bons o dolents pel seu contingut, no pels seus redactors.
• El país necessita uns pressupostos rigorosos, viables i dirigits a la recuperació econòmica. Si els pressupostos que es presenten reuneixen aquestes característiques, l’obligació moral, que hauria de ser igual a l’obligació política, és la de donar-hi suport. És a dir, votar a favor. I si no són així, votar en contra.
• El més desitjable, el més útil i el que faria més bons uns pressupostos seria que fossin aprovats per un ampli consens, és a dir, que l’oposició hi votés a favor prèvies les modificacions que uns i altres consideressin pertinents. En la situació actual això ni s’hauria de discutir. Cap socialista hauria d’estar obligat a votar-hi en contra ni cap convergent a favor.

Tot just lliurats els pressupostos al Parlament, les forces polítiques ja han començat a ensenyar les seves cartes, sense donar-se temps ni per a llegir-los. Així, el diputat Laporta, imprevisible com sempre, ja hi ha donat suport, mentre que el PSC es prepara per a votar-hi en contra. Motius tindran uns i altres per a mostrar-se a favor o en contra, i no dubto que obraran en conseqüència. Sols que amb el que estaria bé que tots fossin conseqüents no és amb la disciplina de partit, ni amb l’obligació no escrita de que l’oposició sempre voti en contra i el grup parlamentari del govern a favor. La despesa pública és la de tots els catalans, i la majoria no militem en cap partit.

Per això, quan l’oposició al Parlament voti en contra dels pressupostos –i predic sense por a equivocar-me que ho farà- seria bo que expliqués amb dades concretes, objectivament i sense partidismes, què tenen de dolent que els faci inacceptables i quina és l’alternativa. I estaria bé que el govern respongués amb igual claredat i justifiqués les seves xifres, les seves projeccions i els objectius perseguits. Si no és així, i no ho serà, el debat dels pressupostos serà un any més la farsa política de sempre, l’escenificació de rivalitats polítiques que interessen cava vegada menys als ciutadans.

Resulta així que l’acord més important que anualment adopta el Parlament serà una vegada més una picabaralla política a temps taxat i final preestablert, que en res interessarà al ciutadà, si no és per a constatar l’allunyament de la classe política respecte de la societat que pretén representar. La majoria, i jo m’hi incloc, no entenem gran cosa de les xifres pressupostàries, però més valdrà que ens preparem a opinar per nosaltres mateixos del que el Govern ens vendrà i del que l’oposició blasmarà. Mentre uns fan política i van al seu aire, caldrà que els demès vetllem pels nostres interessos. Els pressupostos de la Generalitat són accessibles en aquest link.