Enemics públics, insensats o no tant ?

L’enemic públic número u és ara un col·lectiu, el dels controladors aeris, als que públicament es presenta com un grup privilegiat, amb sous astronòmics i en xantatge permanent a l’estat. L’extraordinari de tot plegat és que el sindicat d’aquests treballadors, l’USCA, no hagi previst que aquest pols amb l’estat no podia sortir bé de cap manera amb una maniobra com la que per sorpresa va posar en marxa la tarda d’ahir. Senzillament, era impossible que un govern fes deixadesa de la seva autoritat davant un xantatge tant flagrant. No s’hauria entès que en aquests moments el govern cedís davant els controladors. Els mateixos que ara critiquen la reacció governamental i l’acusen d’adoptar unes mesures antidemocràtiques, s’haurien tirat al coll del govern si aquest hagués cedit.

Realment han pensat els controladors que aquest era el camí adequat per a defensar els seus drets? Si els assessora algú, més val que el despatxin, i si ha estat una iniciativa pròpia, cal que s’ho facin mirar, perquè ara és més difícil que mai que aconsegueixin una millora de les seves condicions de treball.

No podien faltar els aprofitats de sempre. D’una banda, els que en fan responsable al govern per a desgastar-lo tan com puguin, de l’altra els que hi veuen la ma negra de l’oposició al darrera. Zarrías ha arribat a insinuar la complicitat del PP. Al mig, com sempre, el ciutadà.

El cas és que s’aixequen veus indignades de la majoria de ciutadans reclamant que despatxin a tots aquests professionals. Els mitjans ens recorden el precedent de la vaga que el 1981 va enfrontar als controladors aeris nord-americans amb l’administració Reagan, en una maniobra similar a aquesta, i que va acabar amb l’acomiadament fulminant d’11.300 controladors d’una plantilla de 17.500. Convindria que tots tinguéssim el cap una mica més fred. Va bé en les situacions complicades anotar els fets objectius. Aquesta és la meva llista:

• El govern no pot cedir davant el pols que li han llençat. Seria una mostra de falta d’autoritat intolerable.
• No és possible a l’Espanya de 2010 un acomiadament massiu de controladors. No hi ha qui els pugui substituir de forma immediata. Aquesta és, precisament, la seva força.
• No hi ha altres mesures urgents de pressió per a obligar als controladors a tornar al seu lloc de treball, que les que s’han posat en marxa. Ningú ha plantejat cap alternativa. Si algú la té, estaria bé que ho digués.
• Per molt que es digui, la qüestió no és si es tracta d’un col·lectiu privilegiat o no. La qüestió, l’única que importa, és que cap treballador ni col·lectiu de treballadors pot paralitzar els serveis públics en la mesura que s’ha fet, siguin o no justes les seves reivindicacions laborals.
• En la valoració d’aquests fets no hi ha d’entrar que el sou dels controladors sigui més o menys elevat. En qualsevol cas, aquest sou ha de tenir una relació directa amb la seva responsabilitat, la seva formació i la seva dedicació. Si defensem que cobren massa, haurem de defensar que tenen menys responsabilitat de la prevista, o menys formació, o menys dedicació, o tot plegat. Tot això pot passar o no, però no es pot satanitzar un col·lectiu únicament pel seu sou, sense considerar tots aquests aspectes.
• Interessa a tots els ciutadans que la navegació aèria es realitzi amb el màxim de seguretat. Els controladors, agradi o no, són una peça essencial per a que això sigui així. Convé tenir-ho en compte a l’hora d’avaluar les seves condicions de treball .

En moments de tensió és difícil ser racional, sobre tot si la fúria dels perjudicats es pot canalitzar cap algú en concret. I realment cal dir que els controladors han fet tot el possible per a convertir-se en els dolents més dolents de la pel·lícula per molt temps. Sí, sembla estrany.