Un bon començament

Reconec la meva ingenuïtat. A aquestes alçades de la vida, encara crec en els gestos i en les bones paraules. I allà on ben pocs hi creuen, jo insisteixo en la meva innocència. En política, com en moltes coses, els gestos són importants, tant que en depèn la confiança dels ciutadans, i no és poca cosa. Per això, malgrat la litúrgia, em sembla molt bona senyal que la transició entre el govern que acaba i el que entra a la Generalitat s’estigui produint en un escenari de bon rotllo, de bones cares i paraules amables, de mutu reconeixement i esperit de col·laboració.

Que duri. Veurem en què acaba, però en els temps que corren, amb la confiança en la política sota mínims i una crisi galopant que mou a no perdre el temps en bajanades, la crispació hauria estat una molt mala senyal per a l’inici d’una legislatura que té grans reptes per a resoldre. No sempre ha estat així. Moments hi ha hagut, i altres transicions, en que l’ambient ha estat més enrarit, a casa nostra de quan en quan, a Madrid més sovint. A la vista de com es mou la política estatal, podríem pensar que la crispació en la política espanyola no té remei, però a casa nostra es demostra que l’oasi català no és un tòpic, com tampoc ho és el seny, ni la rauxa quan cal.

És innegable qui ha guanyat les eleccions i qui les ha perdut. A partir d’aquest reconeixement del que és evident i ja inevitable, l’acceptació responsable dels resultats per part de qui ha perdut i la contenció serena i moderada de qui ha resultat guanyador fan pensar en un cert esperit de col·laboració al Parlament per a resoldre els grans assumptes pendents del país. En Mas no hauria estat investit President si les demés forces polítiques ho haguessin impedit, però hauria estat una gran irresponsabilitat demorar la formació del nou govern quan hi ha feina per fer i no hi ha alternativa possible. De la mateixa manera, CIU podria fer valdre tota la seva força, o intentar-ho, en la formació del govern i en la governança del país. Estaria en el seu dret, però posaria en risc l’estabilitat parlamentària i el consens en temes de país. I segueixen faltant-li sis diputats, com ja se li ha recordat.

Estar clar qui ha de governar, però el país necessita una imatge de consens i determinació, i el que més molesta a la majoria de ciutadans que no militem en cap partit és la desunió política quan hom percep que els polítics van més a la seva, a conservar el poder o a aconseguir-lo, que a treballar per al país. Per això, em sembla bé que en el govern de Catalunya hi hagi independents, encara que tinguin perfil polític. Em sembla bé, com a gest, que s’ofereixi una cartera a un socialista, encara que aquest, potser, no pugui acceptar per motius polítics o per disciplina de partit. I em sembla bé que el principal partit de l’oposició hagi facilitat la investidura del President sense perdre més temps.

Potser seran gestos i res més, d’una part o de l’altra, o de totes dues. Està per veure’n els efectes i la utilitat, però, si més no, ens deixen una mica més tranquils i, per una vegada, ens fan pensar que, al marge de les ideologies, al nostre gust o a disgust nostre, tots treballen per al país.