Bisbes que no tenen perdó de Déu

Fa un parell de dies un membre de la Conferència Episcopal s’ha despenjat amb una de les perles a les que ja ens tenen acostumats els membres il·lustres de la jerarquia catòlica. L’Il·lustríssim i Reverendíssim Bisbe d’Alcalà de Henares i President de la Subcomissió Episcopal de Família i Vida, Joan Antoni Reig Plà, afirma sense pudor que els matrimonis canònicament constituïts tenen menys casos de violència domèstica que aquells que són parelles de fet o persones que viuen inestablement.

He de dir que quan això es va publicar no hi vaig donar cap importància, en primer lloc perquè és propi de l’església, i normal, que defensi el matrimoni canònic, i també perquè, al cap i a la fi, els bisbes en diuen tantes que un acaba ja per no fer-ne cas. Però davant les crítiques rebudes, el Sr. Bisbe s’ha volgut justificar emetent un comunicat que, aquesta vegada sí, ja costa de passar per alt. Prenent dades de l’Institut de Política Familiar, una institució ultraconservadora que en els darrers anys es dedica a organitzar manifestacions contra el govern i “en defensa de la família”, Monsenyor diu que el matrimoni és el lloc on menys nombre d’homicidis es perpetren, que la majoria es produeixen en “parelles de relacions sentimentals”. Assegura el Sr. Bisbe (ho explica la Cope) que el matrimoni és el millor antídot contra la violència de gènere.

Com no podia ser menys, el tema ja dona feina als tertulians de les cadenes digitals ultraconservadores que omplen les nits televisives de programes dedicats a insultar a “rojos i separatistes”. Ahir mateix, el canal 13TV, una cadena que de tant missaire aviat farà els programes en llatí, entrevistava a un “expert” que assegurava que, sense cap mena de dubte, la causa de la violència domèstica es troba en les lleis aprovades pel govern Zapatero amb la finalitat expressa de destruir la família, tals com la llei del matrimoni homosexual, el divorci exprés, l’avortament i altres.

Anem per parts. En una cosa tenen raó els bisbes: les parelles ben avingudes no es barallen. És tan cert com que els calbs no es pentinen. Però pressuposar que una parella s’estima més si està casada canònicament que en una “relació sentimental” (aquesta expressió es refereix, pel que sembla, a qualsevol tipus d’unió que no ha beneït l’església), o és fruit d’una ignorància superlativa (potser el celibat pot provocar aquestes distorsions) o directament de la malícia.

I mirin, que la violència de gènere, com qualsevol altre tipus de violència, és inacceptable, immoral i criminal, ho saben els casats i els “rejuntats”. Utilitzar una veritat com la de que la majoria d’homicidis i d’episodis greus de maltractament en parelles es donen en processos de separació, per a justificar una mentida com la de que la culpa és del divorci, del matrimoni civil, de la parella de fet o de qui sap què, és una gran perversitat que no fa altra cosa que justificar la pròpia violència i als propis maltractadors. És com creure’s allò de “la maté porque era mía”. És com dir, si no vols violència no et separis. Si vols estar segura, casat per l’església, que això vol dir que t’estima més. I donar-ne la culta al govern ja és el summum. Els bisbes, realment, no tenen perdó de Déu.