Solitud


Poc abans de les dotze de la nit, dos anys després de perdre la feina, un any encara no del divorci i just sis mesos des que veié als seus fills per darrer cop, quan feia un mes que li havien comunicat que havia de deixar el pis, sol, envellit, decaigut, deixat...., en Joan obrí la porta del balcó, la nit de Nadal, i deixà que l’aire fresc del carrer sorprengués la seva pell.

Com un bàlsam, la freda nit revifà els sentits. Al carrer res es movia. Ni una ànima sota la llum groga dels fanals. Ni un cotxe, ni un soroll...Mai com aquella nit, en Joan sentí en el seu cor el pes roent de la solitud. Recordava com si fos ahir el dia que marxà de casa. Serviria de res penedir-se’n? Novament la deixadesa l’envaí. Res serveix de res quan tot s’acaba. Els bons dies no tornaran.

En Joan no s’havia entès mai amb el seu pare. La seva havia estat sempre una relació cohibida. Ambdós sabien que no s’entendrien i evitaven compartir res, però d’entre les sentències del seu pare que en Joan odiava, d’entre els consells que més semblaven ordres, no oblidava allò de que qui no té feina no té res. Això li va dir abans que cerqués el seu primer treball, a tall de retret. Ara s’adonava que tenia raó, massa tard per a reconèixer-ho. Si encara fos viu, segurament tampoc en parlarien.

Ben cert que qui no té treball no té res. Ara no té família, no té casa, no té diners... no té ningú per a passar el Nadal. Amb els ulls clucs, deixa que el pensament el porti a èpoques passades, quan semblava que tot anava bé i que hi aniria per sempre. Els bons moments amb els nens, amb l’Estel, la diversió amb els amics, fins i tot la feina.... Quan tot s’havia espatllat, ja sol en aquest pis de mala mort, va pensar que potser caldria cercar un culpable de tot plegat. La desgràcia es porta més bé si aspires a la venjança. I, tanmateix, va resultar impossible. L’empresa que l’havia fet fora va tancar portes i l’empresari malvivia com ell. L’Estel el deixà per la incapacitat del Joan de tirar la família endavant. Per als nens ja era un estrany, perquè sa mare se’ls quedà. Ell no se n’hauria pogut fer càrrec. I els amics ja feia anys que sols eren coneguts. La ràbia... la ràbia se la menjà sol i es convertí en impotència.

Dret, davant el balcó, mirant el carrer desert i silenciós, pensa en sortir i no tornar mai més. Perdre’s en el món com un sense sostre, dormir en un caixer automàtic, menjar en algun menjador social, demanar caritat.... Trencar amb tot i esfumar-se, però en un altre lloc, una altra ciutat, potser Barcelona, un lloc on ningú el conegui. Un dia o altre tot s’acabarà, sols és qüestió de deixar-se anar. O potser algú li donarà feina, però és clar, això als pidolaires no els passa. Llavors s’adona que, de fet, tampoc té diners per a comprar el bitllet.

Ben mirat, millor que tot s’acabi. Dret al balcó, les mans a la barana aspre i freda, mirant sobre els terrats envers la lluna plena, l’aire glaçat de la nit fregant-li les galtes, en Joan acluca els ulls poc a poc, i poc a poc la pau envaeix el seu esperit. És hora de marxar. Les mans a la barana, el cos s’inclina endavant, deixat, lliure, volant....

I sona el telèfon. En Joan no ha desatès mai una trucada. Maquinalment, torna a l’interior i despenja. “Joan.... sóc jo. Com estàs? Escolta.... Als nens i a mi ens agradaria que demà vinguessis a casa. Podríem dinar plegats i... bé, si et sembla, podem parlar.... Joan, m’escoltes ?”

Aquella nit, en Joan va plorar com mai ho havia fet. Assegut al menjador, mirant pel balcó obert, deixà passar tota la nit, fins que el sol sortí per sobre els terrats de la ciutat. El dia de Nadal, en Joan es donà una nova oportunitat.

0 comentaris :: Solitud

Publica un comentari