Pau Duran, pagès, arcabussat i pistolejat

La vigília de Tots Sants de l’any 1659 el capità de l’exèrcit espanyol Rafel Puig es presentà, acompanyat d’un escamot, al batlle de Santa Maria de Miralles i li reclamà l’entrega de Pau Duran, pagès de la Llacuna, manifestant que havia de ser pres per ordre del Virrei i Capità General de Catalunya Don Francisco de Orozco, Marquès d’Olías i Mortara. En Rafel Puig era, probablement, un home temut per la seva tendència a actuar amb total menyspreu de la vida humana i de la llibertat i els béns dels catalans.

En aquella època les pràctiques intimidatòries i abusives de l’exèrcit espanyol eren freqüents al territori català. No feia massa que havia acabat la Guerra dels Segadors, amb la capitulació de 1652, i la monarquia castellana reforçava la seva presència i control a les terres del Principat, imposant guarnicions militars permanents i posant en qüestió dia sí dia també la integritat i l’efectivitat de les institucions catalanes. Un estat de tensió que esclataria mig segle després amb la Guerra de Successió.

Desconeixem per complet el motiu pel qual en Pau Duran, pagès de la Llacuna, havia de ser pres. Suposadament, existirien càrrecs en contra seu, i si eren els militars qui se’n feien càrrec, tindria quelcom que veure amb qüestions d’ordre públic. Potser no era una qüestió política, potser el Pau Duran era un simple lladregot o un bandoler dels que campaven en aquella època pel Principat. O potser era un home innocent que s’havia travessat en el camí d’un militar de males puces. Coneixem aquest episodi perquè en fan menció els Dietaris de la Generalitat de Catalunya, una col·lecció de documents recollits en 109 volums, a més de quaranta esborranys, que abracen de 1611 a 1713, dipositats actualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aquests documents contenen una crònica diària de tot l’important que s’esdevenia a la Casa de la Diputació del General (la Generalitat) o bé que estava relacionat amb la institució. És, doncs, un document interessantíssim. Conté actes, correspondència, simples notícies, anotacions curtes de fets poc importants o la crònica solemne de fets rellevants. I si els dietaris parlen d’en Pau Duran i el capità Rafel Puig, és per una qüestió de competències. Indirectament, relaten els fets de la captura del pagès, la seva execució extrajudicial i la protesta dels Consellers pel fet que tot plegat s’havia dut a terme amb total menyspreu de les competències de la Generalitat a l’hora d’impartir justícia.

Rafel Puig, capità de l’exèrcit espanyol, mostrà al batlle de Miralles un paper en el que, suposadament, s’havia redactat l’ordre de captura d’en Duran. Diu el dietari que “amostrant-li un paper a hont digué era la commissió, lo qual balle cregué a dit capità Puig, y ab sa asistència fou capturat y feta entrega a dit capità Puig”. És a dir que li ensenya l’ordre i el batlle “s’ho creu”, la qual cosa fa pensar que potser el batlle en qüestió no sabia llegir, cosa que tampoc seria estranya, i s’acontentà en veure un paper que més o menys semblava oficial. O sabia llegir i el paper realment deia el que el capità afirmava, però el Consell sembla dubtar-ne. En qualsevol cas, segurament que al senyor batlle de Miralles li convenia acceptar per bones les ordres del capità que, no ho oblidem, “anava acompanyat de soldats, peu y de cavall”. I sabia com les gastava.

El pres fou traslladat a La Llacuna, d’on era natural, per a posar-lo, deia el capità, a disposició del batlle d’aquell poble. El cas és que en arribar a La Llacuna en Pau Duran seguí en mans dels militars, que continuaren el seu camí. Es queixen els consellers de que, lluny de portar-lo a Barcelona, on hauria de ser posat a disposició de la “règia cort”, la comitiva enfilà cap a l’Arbós, on tenia el seu quarter general, i en arribar al terme de Torrelles “féu baxar dit capità Puig a dit Duran de cavall y lo féu lligar a un arbre, y lo féu arcabussejar e matar a pistoletadas y arcabussades”. Crida l’atenció que, tenint lligat al pobre pagès en un arbre, calgués matar-lo i rematar-lo amb arcabussos i pistoles. O li tenien mania, o és que aquells militars eren uns ineptes, o és que el tal Duran era dur de pelar.

Mort que fou en Pau Duran, a la brava i sense judici, el capità envià un minyó a La Llacuna per a que avisés al batlle d’aquell poble que tenien un mort per a recollir i enterrar. I va seguir el seu camí tan tranquil cap a l’Arbós.

De tot això en tingueren notícies a la Diputació del General. L’11 de desembre els Consellers envien al virrei, per mitjà del Síndic del General (una espècie de Secretari), una carta en la que, després de fer una petita relació dels fets, es queixen de que aquest “delicte” ha tingut lloc contravenint les constitucions que prohibeixen als militars judicar i castigar als paysans, així com condemnar sense jutge ni defensa. En realitat el Consell no està defensant en Pau Duran, cosa ja inútil, sinó la il·legalitat de l’execució extrasumarial consumada. La resposta del virrei a aquesta carta, feta de paraula en la persona del síndic fou que “no sabía nada del caso, ni quando había sucedido, y que lo mandaría ver”. Probablement tampoc hi posaria gaire interès.

Tot i així, una setmana després el virrei s’interessà per l’assumpte en la persona de l’Auditor General de l’exèrcit de Sa Magestat Don Martín Baçan, que s’adreçà al Consistori per a preguntar sobre les indagacions fetes en relació amb aquests fets, “perquè sa excel·lència desijava castigar dit delicte averiguat que fos y desijava donar gust en tot lo que fos possible a ses senyories”. L’endemà mateix adreçaren una nova carta al virrei en la que narraven amb més detall els fets, i que es transcriu al final d’aquest article. El virrei, com sempre, respongué de paraula que “lo ha cometido al auditor Marrón”, que suposadament significa que ha passat el tema al tal Marrón.

El 26 de gener de l’any següent el consell envia a seu síndic a veure a l’auditor Martín Baçan per interessar-se sobre l’estat de la qüestió, a la qual cosa l’auditor respon que li enviïn el batlle de la Llacuna i el minyó que fou testimoni dels fets per a que l’informin. Sembla que ja estaven donant llargues a l’assumpte. El 10 de juny els consellers enviaran una nova carta al virrei, repetint l’anterior, com si cap gestió s’hagués fet. També es reprodueix al final d’aquest article. Per cert que en aquesta carta és diu que en Pau Duran fou pres en el terme de Clariana, i no en el de Miralles com s’afirmava en les anteriors.

Explica el síndic que en donar la carta al virrei, li explicà breument de paraula de què anava l’assumpte i aquest contestà, també de paraula, “bien, bien”. Amb aquesta expressió es dona per acabada qualsevol referència a aquest tema en els dietaris. Ja no se’n parla més. Els conseller degueren desistir del tema al tenir-se per despatxats amb l’expeditiva resposta del virrei. No se sap que se’n va fer del capità Rafel Puig, però cal suposar que seguí campant per Catalunya com Pedro por su casa, terroritzant els pagesos i impartint arbitràriament justícia contra qui volia i quan volia, cosa que, d’altra part, era comú en molts oficials de l’exèrcit espanyol acantonat a Catalunya, amb total impunitat i amb la més absoluta indiferència de l’administració reial. Els Dietaris d’aquesta època són plens d’episodis semblants i no deixen de reflectir una i altra vegada la inutilitat de les protestes de la Diputació del General.

Bien, bien és una bona forma de despatxar una conversa no desitjada i de posar punt i final a un assumpte del que no se’n vol sentir a parlar. El Marquès d’Olías i Mortara va estar en el càrrec de virrei entre el 1656 i 1663, coincidint amb l’etapa més dura de la guerra amb França, que va durar fins al 1659, fins al Tractat dels Pirineus, assolit el 7 de novembre d’aquell any, una setmana després que Pau Duran fos capturat i executat. La violència de les operacions militars durant el seu mandat van exasperar fins al límit els ànims dels catalans, especialment per la prepotència i els abusos de l’exèrcit sobre la població, fins al punt que per a molts catalans eren més temudes les tropes castellanes que les de l’enemic francès. En aquestes circumstàncies, el virrei es va limitar a seguir la política repressora i prepotent dels seus predecessors, que amb alts i baixos persistiria fins a la Guerra de Successió. Episodis com els de Pau Duran es despatxaven sense perdre-hi ni un minut. Era cosa de l’exèrcit i aquests catalans no n’havien de fer res. Bien, bien. Archívese. El siguiente.



Carta d'11 de desembre de 1659

«Excel·lentíssim senyor.

Los deputats y ohidors del General de Cathalunya diuen que han tingut notícia que Rafel Puig, capità, alojat en la vila del Arbós, acompanyat de alguns soldats, la vigília de Tots Sants pròxim passada, digué al balle de Miralles, que és prop del terme de la Llacuna, vassalls del excel·lentíssim senyor marquès de Aytona, tenia orde de vostra excel·lència de capturar a Pau Duran, pagès del terme de la Llacuna, amostrant-li un paper a hont digué era la commissió, lo qual balle cregué a dit capità Puig, y ab sa asistència fou capturat y feta entrega a dit capità Puig y, pres, fou aportat a la Llacuna, de a hont se’l ne aportà lo capità, fen-lo pujar a cavall ab un jument. Y, quant fou en lo terme de Torrelles, una llegua y mitja lunye del lloch de Miralles, estant en un torrent, féu baxar dit capità Puig a dit Duran de cavall y lo féu lligar a un arbre, y lo féu arcabussejar e matar a pistoletadas y arcabussades. Y, després de ser mort, despedí lo minyó ab lo jument, ordenant al minyó digués ab balle com estave mort Pau Duran, y que·l anàs a cercar. Est delicte, a més de contenir la atrocitat, que·s veu és estat fet contra constitucions, tant las que prohibexen als officials de guerra lo judicar y castigar los paysans, com sols sie propri de vostra excel·lència y Real Consell, o dels barons, com també perquè segons la constitució 2, títol «De penas corporals», que prohibex lo ésser algú condemnat sens coneguda de jutje, y també la constitució 3, del mateix títol, que vol se concedescan defensas al reo; las quals constitucions restan violadas, y lo reparo d’elles no pot ésser sens la deguda punisió del capità Puig.

Per ço, los deputats, representant a vostra excel·lència dit fet, per medi de esta embaxada, suplican a vostra excel·lència sie de son servey manar se obre en lo reparo de la dita contrafacció, de manera que se concedesca lo remey de las ditas violacions, com ho esperan del zel ab què vostra excel·lència mana sa observança, que ho rebran a particular mercè de mà de vostra excel·lència.».


Carta de 10 de juny de 1660

«Excel·lentíssim senyor. Los deputats y oÿdors del General de Cathalunya diuen que de la informació que se ha rebut ha constat que Rafel Puig, capità de cavalls, sens orde de vostra excel·lència, la vigília de Tots Sancts, acompanyat de soldats, peu y de cavall, féu capturar en lo terme de Clariana a Pau Duran, compel·lint al balle del lloch a la captura, y aquell se’l ne aportà a la Llacuna sens acompanyar-lo al balle de Clariana, y no obstant que dit capità Puig digué al balle de Clariana que en ser a la Llacuna lo entregaria al balle, però, arribat a la Llacuna, no sols lo entregà al balle de aquella vila, antes bé, demanà los jurats bagatse per a portar-se’l-ne, com se’l ne aportà, no camí dret devés Barcelona per a posar-lo en mà de la règia cort, sinó camí del Arbós, a hont dit capità Puig tenia lo quartel, y per lo camí fou mort per los soldats, com més llargament veurà vostra excel·lència ab la còpia de la informació rebuda que·s lliura a vostra excel·lència, de la qual resulta haver exercit dit capità Puig jurisdicció contra de la disposició de la constitució 7, títol “De offici de alcayts”, y haver estat causa de la mort de dit Pau Duran. Per ço los deputats y oÿdors representan a vostra excel·lència ditas cosas y suplicaren reparo de dita contrafacció y excés comès per dit capità Puig dèbitament punir-lo y castigar-lo, en observança de las generals constitucions, com ho esperan de mà de vostra excel·lència».