L'astròleg, el clergue i el bon mentider

El 30 de març de 1708 es va posar en circulació per Londres un pamflet anònim anunciant la mort, el dia abans, de John Partridge (1644-1714), astròleg reputat, famós pel seu almanac Merlinus Almanac en el que, any rere any, formulava prediccions que es tenien per certes i que, a més, gaudia del prestigi de passar per ser l’astròleg de la casa reial. De bon matí, abans i tot que l’interessat tingués notícia de la seva pròpia mort, empleats de diverses funeràries de Londres es presentaren a casa del finat per a oferir el seus serveis en aquells moments tant dolorosos, i començaren a arribar a la família missatges de condol d’amics i coneguts. L’1 d’abril és el Dia dels Innocents a Anglaterra, i com aquí, llavors i ara és costum de gastar bromes al personal, tot i que el que no és normal és que la broma comenci el dia abans. John Partridge s’ho prengué amb una certa paciència, pensant que la cosa no aniria més enllà i no tindria conseqüències, però l’endemà, i l’altre, i l’altre, la notícia de la seva mort no feia més que córrer. Els diaris publicaven esqueles i extenses necrològiques que en feien l’elogi pòstum.

Com que això ja passava de taca d’oli, va escriure alguns desmentits que va enviar als diaris de Londres. Alguns no el van publicar, d’altres ho van fer sense donar-hi crèdit, i els que se’l van creure, pel que sembla, no van semblar convincents per al gran públic. I així va ser com, en poc temps, en John Partridge, astròleg famós i reconegut, va deixar de ser invitat als salons i les festes de la capital i va deixar de rebre encàrrecs per a redactar horòscops, dibuixar cartes astrals, publicar almanacs i fer prediccions per encàrrec als nobles i als rics d’Anglaterra. En uns mesos, John Partridge va passar a l’oblit més absolut i a patir seriosos problemes econòmics. Mai se’n va refer. El 1714 va morir de veritat sense recobrar el seu prestigi. I mira que l’home s’esforçà força temps en insistir que era viu, però no valgueren de res els seus comunicats continus, la seva presència en diaris i en llocs públics. Com més insistia, més comentaristes apareixien que donaven Partridge per mort i denunciaven la manipulació de la seva obra per qui pretenia suplantar-lo. D’altres en feien broma i li demanaven que no s’entestés en afirmar que era viu, ja que era prou evident que era mort i ben mort. El 1709 encara es va publicar un altre pamflet, aquest signat per un tal Isaac Bickerstaff, en el que suposadament es demostrava la mort de l’astròleg, al·legant, entre d’altres motius, que cap persona viva podria haver escrit la “porqueria” que suposadament havia escrit qui es feia passar per John Partridge.

Tot plegat, però, no era fruit d’un malentès ni d’una broma puntual. Tot havia començat uns mesos abans de la suposada mort de Partridge, quan el mateix Isaac Bickerstaff, que hem esmentat, presentant-se com a astròleg, va publicar a Londres un almanac en el que feia la següent predicció per a l’any 1708 que era a punt de començar:

“…jo, Isaac Bickerstaff, pronostico solemnement que aquest vulgar escriptor d’almanacs anomenat Partridge, les prediccions del qual són sempre vagues, imprecises y errònies, morirà exactament el 29 de Març, cap a les 11 de la nit, de febres altes… pel que li recomano que posi els seus assumptes en ordre ”.

No està clar que en John Partridge fes massa cas d’aquesta predicció, però a jutjar pel que va passar després, la profecia de Bickerstaff degué tenir un cert predicament, i el públic en general va veure la mort anunciada de Partridge com un fet lògic que ja havia estat predit. Sens dubte aquesta predicció ajudà a fer més creïble la mort de l’astròleg.

No era, certament, una simple broma de mal gust, sinó tota una maquinació tramada per en Jonathan Swift (1667-1745), clergue i escriptor irlandès, establert en aquells temps a Londres, al que coneixem principalment pels Viatges de Gulliver. Swift ha passat a la història per la seva obra literària, carregada d’un sentit crític punyent i àcid envers les institucions de la seva època. Les reves relacions amb la política anglesa, marcada per les fortes friccions entre els partits whig i tory, les pugnes dinàstiques i la tensió entre catòlics i anglicans, sempre van ser tortuoses i el portaren a èpoques de prosperitat i d’altres de retir i decadència. Però, abans que res, era un home amb mala baba, de mal geni, i si algú se li posava de través no tardava en sentir els efectes de la seva fúria.

John Partridge es va referir, en el seu almanac per a 1708, a l’església d’Anglaterra de forma sarcàstica, com a l’església infalible, cosa que no va agradar gens a Jonathan Swift, que ja li tenia jurada per la poca credibilitat que donava a l’astrologia en general i per la mala consideració en que tenia a mags i endevinadors, als quals considerava poc més que farsants i vividors. Així que, utilitzant el pseudònim d’Isaac Bickerstaff, Swift va publicar el seu propi almanac per a 1708, en el que predeia la mort de Partridge. No sé si el creador de Liliput i Gulliver va pensar mai que la seva maniobra tindria un èxit tan aclaparador, tenint en compte que Bickerstaff era un absolut desconegut per la societat londinenca. Segurament es va beneficiar del que, llavors com ara, constitueix una característica de les societats avançades: la voluntat del públic de creure cegament.

La seva pròpia trajectòria pública i potser l’incident amb Partridge, van fer de Jonathan Swift un autèntic expert en la hipocresia, la manipulació i la mentida política, no perquè ell fos hipòcrita, manipulador i mentider, que també, sinó perquè va entendre força bé com funciona el mecanisme de controlar al personal i la voluntat pública des del poder. El 1773 es va publicar a Amsterdam un pamflet amb la seva firma, titulat L’art de la mentida política. Ni Maquiavelo ho hauria fet millor, sols que el que en el pensador florentí eren consells al governant, en el clergue irlandès era un fred retrat dels mecanismes dels poderosos per a fer-se amb la voluntat dels súbdits. Es tracta de poc més que un opuscle, en el que l’autor anuncia la pròxima publicació d’un tractat sobre aquesta matèria, invitant al lector a subscriure’s per a finançar-la. El tractat no s’arribà a publicar mai i, pel que fa al pamflet, alguns l’atribueixen a un altre autor, John Arbuthnot, que també va escriure sobre aquest tema.

De forma irònica, Swift arriba a la conclusió que el poble ha de ser enganyat per al seu propi bé, i que correspon als polítics fabricar aquests enganys saludables. No dubta que el poble creurà cegament qualsevol mentida que resulti complaent (i morbosa, afegiríem actualment). En contrapartida, el poble té dret a gaudir de la mentida i a exercir-la de forma activa. A enganyar i a deixar-se enganyar. I el poder de la mentida es demostra amb la rapidesa en que s’estén i la dificultat en rebatre-la. John Partridge ho va poder comprovar lluitant inútilment contra el rumor de la seva mort. Escriu Jonathan Swift:

“A l’igual que el més vil dels escriptors té els seus lectors, el més gran mentider té els seus crèduls, i acostuma a passar que si una mentida perdura una hora, ja ha aconseguit el seu propòsit, encara que no sobrevisqui. La falsedat vola, mentre la veritat s’arrossega al seu darrera, de forma que quan els homes es desenganyen, ho fan un quart d’hora més tard.”

I és així fins i tot a l’actualitat. A l’era de les xarxes socials, d’internet, del correu electrònic i de la informació a l’instant, una bola s’estén pel món sense aturador, nascuda d’un correu electrònic anònim que circula per la xarxa sense control, enviat i reenviat incessantment pels seus destinataris. Ara, com al segle XVIII, desfer una mentida acceptada globalment és difícil, sinó impossible. De fet, l’única forma més o menys eficaç de combatre una mentida és amb una altra mentida. Jonathan Swift va combatre la mentida que, al seu entendre, suposava l’art dels astròlegs, amb una altra mentida. Al final acabaria escrivint un tractat sobre mentides que ara s’atribueix a un altre autor, en el que anunciava la publicació d’un llibre que mai sortiria a la llum. Mentides i més mentides. I d’en John Partridge, pel que sembla, a la casa reial no en sabien res. Ni tan sols el coneixien.