Una tocada d'òrgans (vitals)

De Ferran VII va dir l’Antonio Gala que l’anomenaven “El Deseado”, fins que va arribar. Ha passat el mateix amb la sentència de l’Estatut. Ens hem passat quatre anys exigint-la i ara preferiríem que no hagués arribat mai. L’ocasió és propícia per a que tothom hi digui la seva, els polítics facin declaracions grandiloqüents, es signin manifestos, es facin manifestacions,...., el que convingui. Per això, com que ja s’està dient tot, jo em limitaré a quatre obvietats i alguna bajanada que també són per a pensar-hi.

En primer lloc, he sentit dir per alguns que ja tenim estatut, cosa més falsa que un sopar de duro. D’estatut en tenim des de l’any 1979, i ja en fa quatre que el varem canviar, suposadament per a fer-ne una nova edició corregida i augmentada. I seguim tenint-ne, sols que ara ha passat per la censura i ens queda en edició de butxaca, resumida i condensada a l’estil del Readers Digest.

També em crida l’atenció la disparitat de les postures de les forces polítiques catalanes sobre aquest tema. Per exemple, CIU considera que la sentència és “gravíssima” i que es pot donar per mort el pacte constitucional (Artur Mas dixit), i ves per on torna a demanar eleccions per demà passat, abans si pot ser. Per algunes coses sembla que hi ha pressa. És clar que és probable que a ell li toqui refer aquest pacte i, a sobre, amb el PP d’en Rajoy. El tactisme, diguem-ne realisme, no té límits. El PSC, per boca del President Montilla, està molt indignat, a l’hora que la retallada no li sembla tant important. Serà per la incomoditat de trobar-se sota el foc amic. Al final, cal témer més als parents que als veïns. ERC diu que ella ja ho deia que l’única via possible per a l’autogovern és la independència (bé, a vegades ho diu i a vegades no, però ara sembla que ho hagi dit sempre). ICV té una idea molt original: convocar un nou referèndum per a que el poble català digui si vol aquest estatut o no. Home, si ara diguéssim que no el volem, què faríem. Tornar a l’Estatut de Sau? Reclamar la independència? Quedar-nos sense res? No fer res i constatar que em perdut el temps i les ganes de mala manera? Al PP de Catalunya (sí, a Catalunya també hi ha PP!) li sembla que hauríem d’estar contents, perquè ara sí que l’Estatut és constitucional. Que s’ho facin mirar. Els de Ciutadans per una vegada i sense que serveixi de precedent, l’encerten: diu en Rivera que aquest tema no s’acabarà mai, i que portarà a una inestabilitat de mai acabar en les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol.

I a Madrid, per la seva banda, diu el PSOE que aquesta sentència és una gran victòria sobre el PP, perquè es conserva el 95% de l’estatut. Bé, vist així, si el que importa es fotre al PP, ja està bé, però des de Catalunya això es veu diferent, senyors meus.

Per cert que molt original l’apreciació de l’Artur Mas quan diu que s’han tocat òrgans vitals de l’estatut. Una manera molt fina de dir que ens han tocat les joies de la corona. Perquè parlem d’òrgans vitals, oi?

He escoltat també la versió que en donen a Intereconomia, per curiositat morbosa i per res més, i renoi, sembla que per ells Espanya ja s’està trencant ara mateix. He de dir que jo no veig les esquerdes per enlloc, però si un se’ls escolta, es diria que ara mateix acaba d’esclatar la guerra civil. Curiosos els missatges telefònics que mostren a les pantalles en les seves reunions de tertulians. Ahir mateix s’hi demanava que en Zapatero i el TC fossin jutjats per alta traïció a la pàtria (espanyola, s’entén).

Bé, els TBO’s per un altre dia. Una última reflexió, o una darrera bajanada, si ho voleu. Això de que ens hagin retallat el 5% de l’Estatut no tindrà relació amb la retallada del sou dels funcionaris? No serà que a Madrid s’han quedat amb aquesta xifra? Ho dic perquè el tema del 5% a mi em toca molt de prop, i no sé ben bé quina retallada em toca més els òrgans vitals, si la de l’Estatut o la del sou.