Aquesta setmana la Conferència Episcopal Espanyola, una vegada més, s’ha permès repartir lliçons de llibertat i tolerància. Tot ve de la polèmica inacabable sobre els crucifixos exposats en llocs públics, i especialment a les escoles, una qüestió sobre la que, ara mateix, em sembla que no val la pena esmerçar cap esforç. No és que doni la raó als bisbes. Ni de lluny. El que passa és que els símbols religiosos, de moment, em sembla que és millor tolerar-los que combatre’ls. Ignorar-los, per a ser més precisos. A no ser, és clar, que se’ns vulguin imposar tant descaradament que arribin a fer-se intolerables per aquells que, siguem o no creients, considerem la religió com a quelcom circumscrit a l’esfera estrictament personal i íntima.
En definitiva, que per a no molestar al personal i ser políticament correctes, la majoria estem disposats a conviure amb tota mena de símbols religiosos i a tolerar que una determinada professió de fe gaudeixi d’una situació de privilegi sobre les altres confessions. Però estaria bé que els bisbes no ens prenguessin per ignorants.
El seu portaveu, l’inefable Juan Antonio Martínez Camino, ens ha regalat unes quantes perles aquesta setmana que el diari La Razon, entre d’altres, reprodueix així:
«Gracias precisamente al cristianismo, Europa ha sabido afirmar la autonomía de los campos espiritual y temporal y abrirse al principio de la libertad religiosa, respetando tanto los derechos de los creyentes como de los no creyentes»
«La presencia de símbolos cristianos en la vida pública y, en concreto del crucifijo, refleja el sentimiento de los cristianos de todas las confesiones y no pretende excluir a nadie. Al contrario, es expresión de una tradición a la que todos reconocen un gran valor y un gran papel como sostén para los que sufren, sin distinción de fe, raza o nación»
«La exhibición de símbolos cristianos en espacios públicos no es una imposición, sino un símbolo de la raíz de nuestra cultura»
«Existe un gran número de no creyentes que se confiesan culturalmente cristianos»
«Ese vacío de símbolos será sustituido por otros, como los del agnosticismo, el ateísmo, u otras creencias religiosas con otros valores, algo que el Estado no puede imponer»
«...concebir la religión como algo privado, que no puede aparecer en el ámbito público. Esto es totalmente contrario a una visión justa y positiva de la libertad religiosa»
És a dir, que gràcies al cristianisme tenim llibertat religiosa i autonomia de pensament. Si no coneguéssim la història de l’església, potser ens ho podríem creure, però parlar de llibertat religiosa sols ha estat més o menys possible des del Concili Vaticà II, i per cert que no sembla que l’actual papat i a l’anterior comparteixin els principis del Concili. L’afirmació, a més, resulta força irritant, si tenim en compte que tota la història del cristianisme, al menys fins al Concili, ha estat la d’una imposició contínua i la persecució de tot allò que s’apartava de la doctrina oficial. Si actualment l’església catòlica ha abraçat els principis de llibertat i tolerància, suposant que ens ho creguem, és perquè no gaudeix de les quotes de poder que històricament ha tingut. I és que la llibertat no ens l’ha donat, sinó que li ha estat arrancada. O sigui que, sobre aquest tema, calladets estarien més guapos.
Diuen que l’exhibició de símbols cristians en llocs públics no és cap imposició. Està clar que no ho és per als cristians. Però jo podria no ser cristià. Podria ser, per exemple, musulmà, o jueu, o simplement no creient. Puc ser agnòstic o ateu. És que puc triar que els meu fills no hagin de conviure amb una creu a l’aula de l’escola pública on estudien? Puc esperar que hi hagi una mitja lluna i no un crucifix? Puc reclamar que senzillament no hi hagi cap símbol religiós? Jo no ho faré, perquè penso tolerar la creu, la mitja lluna o l’estrella de David si cal, però que no em diguin que sóc més lliure per haver-ho de fer, perquè és just el contrari. Si la presència d’aquests símbols en algunes aules o en alguns espais públics no és una imposició, que baixi Déu i s’ho miri.
Diuen els bisbes, a més, que si se suprimeixen els símbols de l’església catòlica, podrien ser substituïts per altres, com el de l’agnosticisme, l’ateisme o, pitjor encara, els d’altres creences religioses (cal llegir “islam”?). Anem per parts. No sé quins són els símbols de l’agnosticisme o de l’ateisme. Ni tant sols me’ls puc imaginar. Potser són símbols maçònics? Potser es refereixen a la falç i el martell? No m’estranyaria, em sembla que encara hi pensen en aquestes coses. I pel que fa als símbols de les altres creences religioses, que quedi clar que als que no ens agrada que ens imposin el catolicisme tampoc ens agrada que ens imposin altres creences. Ni creus ni mitges llunes ni estrelles de David. Però francament, que a començaments del segle XXI encara haguem de conviure amb els fantasmes del XVI i el XVII, quan la Cristiandat patia perquè l’imperi turc no acabés dominant el Mediterrani, sols té explicació si pensem que, pel que fa a l’església catòlica, el seu regne no és d’aquest món.
I ja posats a fer, tot i que he dit i repetit que no sóc partidari, ara com ara, de convertir en un casus belli el privilegi de l’església catòlica, sí que m’agradaria assenyalar que el que jo entenc per un estat laic no és compatible amb els símbols religiosos del catolicisme en tota mena de dependències oficials, ni amb el tracte privilegiat, pel que fa al seu finançament, que l’església catòlica ha gaudit des de sempre. I també m’agradaria afegir que la llibertat religiosa és tot el contrari a la imposició d’aquests símbols a tot quisqui, sigui o no creient i sigui o no catòlic.
En definitiva, que per a no molestar al personal i ser políticament correctes, la majoria estem disposats a conviure amb tota mena de símbols religiosos i a tolerar que una determinada professió de fe gaudeixi d’una situació de privilegi sobre les altres confessions. Però estaria bé que els bisbes no ens prenguessin per ignorants.
El seu portaveu, l’inefable Juan Antonio Martínez Camino, ens ha regalat unes quantes perles aquesta setmana que el diari La Razon, entre d’altres, reprodueix així:
«Gracias precisamente al cristianismo, Europa ha sabido afirmar la autonomía de los campos espiritual y temporal y abrirse al principio de la libertad religiosa, respetando tanto los derechos de los creyentes como de los no creyentes»
«La presencia de símbolos cristianos en la vida pública y, en concreto del crucifijo, refleja el sentimiento de los cristianos de todas las confesiones y no pretende excluir a nadie. Al contrario, es expresión de una tradición a la que todos reconocen un gran valor y un gran papel como sostén para los que sufren, sin distinción de fe, raza o nación»
«La exhibición de símbolos cristianos en espacios públicos no es una imposición, sino un símbolo de la raíz de nuestra cultura»
«Existe un gran número de no creyentes que se confiesan culturalmente cristianos»
«Ese vacío de símbolos será sustituido por otros, como los del agnosticismo, el ateísmo, u otras creencias religiosas con otros valores, algo que el Estado no puede imponer»
«...concebir la religión como algo privado, que no puede aparecer en el ámbito público. Esto es totalmente contrario a una visión justa y positiva de la libertad religiosa»
És a dir, que gràcies al cristianisme tenim llibertat religiosa i autonomia de pensament. Si no coneguéssim la història de l’església, potser ens ho podríem creure, però parlar de llibertat religiosa sols ha estat més o menys possible des del Concili Vaticà II, i per cert que no sembla que l’actual papat i a l’anterior comparteixin els principis del Concili. L’afirmació, a més, resulta força irritant, si tenim en compte que tota la història del cristianisme, al menys fins al Concili, ha estat la d’una imposició contínua i la persecució de tot allò que s’apartava de la doctrina oficial. Si actualment l’església catòlica ha abraçat els principis de llibertat i tolerància, suposant que ens ho creguem, és perquè no gaudeix de les quotes de poder que històricament ha tingut. I és que la llibertat no ens l’ha donat, sinó que li ha estat arrancada. O sigui que, sobre aquest tema, calladets estarien més guapos.
Diuen que l’exhibició de símbols cristians en llocs públics no és cap imposició. Està clar que no ho és per als cristians. Però jo podria no ser cristià. Podria ser, per exemple, musulmà, o jueu, o simplement no creient. Puc ser agnòstic o ateu. És que puc triar que els meu fills no hagin de conviure amb una creu a l’aula de l’escola pública on estudien? Puc esperar que hi hagi una mitja lluna i no un crucifix? Puc reclamar que senzillament no hi hagi cap símbol religiós? Jo no ho faré, perquè penso tolerar la creu, la mitja lluna o l’estrella de David si cal, però que no em diguin que sóc més lliure per haver-ho de fer, perquè és just el contrari. Si la presència d’aquests símbols en algunes aules o en alguns espais públics no és una imposició, que baixi Déu i s’ho miri.
Diuen els bisbes, a més, que si se suprimeixen els símbols de l’església catòlica, podrien ser substituïts per altres, com el de l’agnosticisme, l’ateisme o, pitjor encara, els d’altres creences religioses (cal llegir “islam”?). Anem per parts. No sé quins són els símbols de l’agnosticisme o de l’ateisme. Ni tant sols me’ls puc imaginar. Potser són símbols maçònics? Potser es refereixen a la falç i el martell? No m’estranyaria, em sembla que encara hi pensen en aquestes coses. I pel que fa als símbols de les altres creences religioses, que quedi clar que als que no ens agrada que ens imposin el catolicisme tampoc ens agrada que ens imposin altres creences. Ni creus ni mitges llunes ni estrelles de David. Però francament, que a començaments del segle XXI encara haguem de conviure amb els fantasmes del XVI i el XVII, quan la Cristiandat patia perquè l’imperi turc no acabés dominant el Mediterrani, sols té explicació si pensem que, pel que fa a l’església catòlica, el seu regne no és d’aquest món.
I ja posats a fer, tot i que he dit i repetit que no sóc partidari, ara com ara, de convertir en un casus belli el privilegi de l’església catòlica, sí que m’agradaria assenyalar que el que jo entenc per un estat laic no és compatible amb els símbols religiosos del catolicisme en tota mena de dependències oficials, ni amb el tracte privilegiat, pel que fa al seu finançament, que l’església catòlica ha gaudit des de sempre. I també m’agradaria afegir que la llibertat religiosa és tot el contrari a la imposició d’aquests símbols a tot quisqui, sigui o no creient i sigui o no catòlic.
0 comentaris :: Símbols a la força
Publica un comentari a l'entrada