El Menjalletres

Quan els meus fills eren petits, els explicava un conte de Jess R. Moransee, titulat El Menjalletres. Parlo de memòria, però crec que l’argument, més o menys, era el següent. Un ser d’un altre planeta, d’aspecte monstruós, venia a la Terra i començava a endrapar totes les lletres que trobava. Al començament no semblava que la cosa tingués importància, però de mica en mica la manca de lletres es va anar notant, i cada vegada els humans tenien més dificultat per a comunicar-se. Desapareixien les lletres dels llibres, les dels diaris i revistes, les dels contractes, les de les cartes d’amor i les de plans i projectes, i també les lletres parlades, com les dels discursos, les de les converses entre amics, entre amants i entre rivals, les de debats i les de monòlegs, les dels sermons, les lletres que integren paraules d’amor, d’odi, d’esperança, les que descriuen la bellesa i les que denuncien el fracàs o la maldat. Poc a poc, amb les lletres van desaparèixer també les paraules i desprès les frases. Finalment, els homes i les dones van deixar de comunicar-se i el coneixement es va perdre per sempre.

O no. El Menjalletres s’anà inflant, inflant, inflant, fins que finalment va esclatar i totes les lletres van sortir volant i caient novament sobre la Terra, on els humans les varen recollir i van recobrar la parla i el coneixement. I van ser molt feliços i van menjar anissos per sempre més. El que el conte no explicava és què passava amb el Menjalletres mentre les engolia una rere l’altra. Sabem que s’anava inflant cada vegada més, o sigui que augmentava en volum i pes, alhora que els humans perdien saber i comunicació, però m’agradaria saber si el monstre, mentre païa, creixia en saviesa i coneixement. És a dir, si la pèrdua d’uns era el guany de l’altre.

A risc d’enredar-me en metàfores i dobles sentits, la cosa està en saber si és possible reunir en un únic contenidor tot el saber humà. No per a que desaparegués d’on ara mateix està, repartit en miríades de suports i de persones, sinó per a disposar d’una còpia de reserva per al cas que un cataclisme ens enviés de cop i volta a l’edat de pedra o més enrere. Simplement, per a no estar indefensos en front de cap Menjalletres vingut de fora o creat per nosaltres mateixos.

Com seria aquest contenidor? Un gran ordinador? Una immensa biblioteca atapeïda de coneixements en suport paper, informàtic, sonors, escrits, audiovisuals...? Ho podríem fer, això? A la ciència ficció tot és possible. Tot el saber concentrat en un sol mitjà seria, probablement, quelcom més que una màquina. Potser seria Déu o alguna entitat semblant.

I fins on hauria d’abastar tota la informació continguda en aquest cervell monstruós? On és el límit del nostre coneixement, en un univers suposadament infinit? Els racionalistes de la Il·lustració pretenien aglutinar tot el saber humà de l’època a l’Enciclopèdia, un compendi d’informació que permetés tenir a l’abast, per a qualsevol que hi estigués interessat, tot el coneixement adquirit per la humanitat al llarg dels segles. La millor manera de foragitar la superstició i el fanatisme, i el camí idoni per a una visió crítica de l’entorn. Segurament per aquesta raó, especialment per l’última, l’enciclopèdia i els enciclopedistes es convertiren ben aviat en la bèstia negra de l’església catòlica. I potser perquè, en aquest afany d’assumir com més coneixements millor, l’home s’apropava a Déu fent drecera i sense passar per la sagristia.

En el fons, totes les coses de l’univers són informació. Si fos possible conèixer amb exactitud les característiques completes de cadascuna de les partícules que formen el cos humà, o les que formen un objecte qualsevol, seria possible reproduir-lo tan exactament que seria exactament el mateix. Però el cervell, humà o tecnològic, que ha d’abastar tota aquesta informació, tant sols la referida a un únic cos, no ha nascut encara i és probable que mai arribi a néixer.

O sigui que ens cal modèstia i circumscriure les nostres pretensions a les dades conegudes. Menjar-nos les lletres i res més, que a fi de comptes amb elles tenim l’instrument per a descriure el coneixement fins l’infinit. El que passa és que ja no n’hi ha prou amb una enciclopèdia, ni amb un bon ordenador. La mateixa internet ha crescut tant que no és possible allotjar en un únic servidor tota la informació que es mou per la xarxa.

Malgrat tot, suposem que ja fos possible, tecnològicament parlant, abastar tota la informació que circula per la xarxa, la que hi ha a les biblioteques, la que surt als llibres, a les aules, als diaris i revistes, la que escrivim cada dia o la que ara mateix vesso en aquest bloc, en un únic servidor molt gran o en varis. Arribat el cas, si calgués rescatar tot aquest coneixement, seríem capaços de reconstruir totes les peces? Perquè és clar, no n’hi ha prou amb saber. Cal interpretar, jutjar, admetre o rebutjar qualsevol informació, actes que al cap i a la fi condicionen des del començament fins al final la nostra vida individual i col·lectiva. Si aquestes capacitats es perdessin, ni amb tots els coneixements del món podríem evitar que la raó es convertís en monstre.

Tornem al Menjalletres. Podrem pair tanta informació? En sabrem fer ús? Fins on som capaços d’administrar el nostre coneixement? Farem un pet com una gla quan no siguem capaços d’assimilar més coneixement? I si això passa, tornarem a començar?