La Màquina del Dr. Guillotin i el progrés

Molts anys després d’haver llegit El siglo de las luces, d’Alejo Carpentier, he redescobert en Víctor Hugues, un comerciant francès establert a les Antilles, que en els anys tumultuosos de la Revolució Francesa va assumir l’encàrrec, certament volgut per ell mateix, d’imposar els ideals de la Revolució a les illes franceses del Carib. El Decret de la Convenció Nacional de 4 de febrer de 1794, que en la terminologia revolucionària fou anomenat de “16 de Plujós de l’Any II”, va proclamar l’abolició de l’esclavatge a les colònies franceses d’ultramar, i Víctor Hugues fou l’encarregat de proclamar la llibertat dels homes i dones de color a l’illa de Guadalupe.

Probablement aquest personatge bastant desconegut assumí aquest encàrrec com un honor. Carpentier, de tot manera, mostra el costat fosc d’aquesta alenada de progrés. En Hugues arriba a Guadalupe, i amb ell el progrés i la guillotina. “Luciendo todos los distintivos de la Autoridad, inmóvil, pétreo, con la mano derecha apoyada en los montantes de la Máquina, Víctor Hugues se había transformado, repentinamente, en una Alegoría. Con la Libertad, llegaba la primera guillotina al Nuevo Mundo”. La novel·la té més que això. D’una banda, la marxa imparable del progrés per camins de sang; de l’altra, les passions i les relacions agitades amb altres personatges de la burgesia criolla.

Una novel·la, al meu parer, fortament recomanable, interessant des del meu punt de vista perquè planteja un aspecte del progrés fortament inquietant: no sempre s’aparella amb la felicitat, i sovint progrés i horror marxen de la mà, com diu en Carpentier, per camins de sofriment i destrucció.

La Màquina, com s’anomena en la novel·la a la guillotina, compleix en la mateixa el paper d’al·legoria del progrés, i això em porta a una altra lectura, més recent, sobre el tema de la guillotina i el seu inventor: un assaig de Harold J. Morowitz, publicat a Espanya per Tusquets Editors en un volum titulat El filantrópico doctor Guillotin y otros ensayos sobre la ciencia y la vida. He descobert així que el tal doctor Guillotin no fou, en realitat, l’inventor de la Màquina. Assegura en Morowitz que màquines decapitadores ja foren utilitzades a l’Alemanya medieval, a Escòcia durant els segles XVI i XVII o a la mateixa França abans de la Revolució. Tanmateix, el mètode habitual d’execució abans de la guillotina era la decapitació amb espasa per als personatges nobles i la forca per a les classes baixes.

El doctor Guillotin era metge, polític i humanista, i com a metge va assolir un gran renom a la França del segle XVIII. Se sap també que va participar en una comissió reial designada per Lluís XVI per a estudiar el fenomen del “magnetisme animal”, que vindria a ser, més o menys, el que avui anomenem hipnosi. En aquesta comissió va col·laborar amb altres membres il·lustres com Antoine Lavoiser, pare de la química moderna, Benjamin Franklin, un dels pares de la constitució nordamericana i científic especialitzat en electricitat; i Jean-Sylvain Bailly, astrònom.

El bon doctor no donava, en tot cas, la imatge d’un ferotge revolucionari amb ganes de tallar caps, però sembla que va acceptar els ideals de la República i va ser elegit membre de l’Assemblea Nacional després de la presa de la Bastilla. En una sessió celebrada el dia 1 de desembre de 1789, el diputat Joseph Ignace Guillotin va proposar que totes les execucions pendents, tant de nobles com de plebeus, es fessin per decapitació mecànica, aprofitant una màquina que, com ja he dit, estava inventada de feia temps. El 1791 la seva proposta es va convertir en llei. I cal recordar, com a curiositat, que la seva proposta i la posterior proclamació de la llei, foren acollides per Lluís XVI, que la va proclamar com a rei constitucional de França, malgrat que des de juny de 1791 es trobava en arrest domiciliari. El mateix monarca provaria la màquina en carn pròpia un any més tard, en mig del terror revolucionari.

Però el que volia destacar del paper del doctor Guillotin és la seva voluntat de fer més igualitària la pena de mort, a l’unificar tots els mètodes en un de sol per a totes les classes socials, i suposadament més “humana” o menys “dolorosa”, ja que la guillotina es tenia per un mètode de decapitació força segur, a resguard de botxins maldestres amb l’espasa o la destral.

Sembla que fins i tot es podria dir del doctor Guillotin que era contrari a la pena de mort, aspecte gens conegut de la seva personalitat i que em permeto posar en dubte. Però en qualsevol cas, la guillotina, aparentment, va néixer amb la pretensió de representar la modernitat, el progrés i la humanitat. En Víctor Hugues i el doctor Guillotin van caure, com es diu al cine, al costat fosc de la força i la seva memòria es representa a la Màquina i no a les idees. Per més inri, en Guillotin acabà donant nom, se suposa que sense voler, a aquest aparell infernal. Per cert que una llegenda urbana totalment falsa assegura que el mateix doctor acabà perdent el cap en el que hauria estat el seu invent. En realitat, va morir temps després de la revolució de forma totalment natural, si bé és cert que durant un temps fou empresonat, en una de les periòdiques convulsions polítiques que sacsejava la revolució i que acabaven amb una tongada més o menys intensa d’execucions. De tot això en Guillotin en sortí ben parat i va morir de vell el 1814.

A França, la darrera execució pública va tenir lloc el 17 de juny de 1939, poc abans que el país caigués sota l’ocupació nazi, però la Màquina no va deixar de funcionar fins al setembre de 1977, en que va fer el seu darrer servei en la persona d’un delinqüent d’origen algerià condemnat a mort.

Afortunadament, a la vella Europa ja fa uns anys que hem fet fora del tot la pena de mort, però a la Nordamèrica d’avui en dia continua essent present i acceptada per una majoria considerable de la societat. No sols allà, sinó en un nombre molt important de països. Aquests dies es parla de l’execució d’un pres que ahir va tenir lloc a l’estat d’Utah. Era la vint-i-novena execució en el que va d’any i la 1217 des que es va reinstaurar la pena de mort als EEUU l’any 1976.

No es coneixen mobilitzacions importants per a impedir aquesta execució, ni veus de famosos, ja siguin polítics, intel·lectuals o artistes, que es facin sentir per a demanar que no es dugués a terme. Tampoc s’ha vist que l’església catòlica digui ni piu en defensa del dret a la vida i el sagrat manament de no matar, cosa que d’altra banda és habitual des de sempre, a diferència del que passa amb l’avortament. Però no és això al que anava, perquè la hipocresia, el cinisme i la manca de coherència, com també la manca absoluta d’humanitat, són temes per un altre article. El que volia ressaltar és que el debat que la societat americana sembla disposada a acceptar sobre la pena de mort, o dit d’una altra manera, el punt màxim fins al qual està disposada a debatre el tema, està en la crueltat del mètode i, per tant, en com fer que una execució pugui passar per “més humana”, “menys cruel” i “menys dolorosa”.

En això, els diferents estats de la Unió han anat adoptant diferents mètodes i rebutjant-ne d’altres. Sembla que, de forma majoritària, s’ha anat imposant la injecció letal, mentre que la cadira elèctrica ha estat foragitada de quasi tots els ordenaments estatals, com també la cambra de gas i la forca. A Utah han conservat fins fa poc l’afusellament com a un dels mètodes possibles d’execució, que el reu podia escollir a voluntat. Han acabat eliminant aquest mètode, però com que en Ronnie Lee Gardner va ser condemnat amb anterioritat, ha tingut el “privilegi” de poder escollir, i ha triat l’afusellament perquè, segons diuen els seus advocats, l’ha considerat un mètode menys cruel o menys dolorós.

De fet, quan aquesta qüestió, la de la crueltat del mètode, es planteja a les diferents cambres legislatives dels estats nordamericans, estan fent ni més ni menys que el mateix que el doctor Guillotin va fer a l’Assemblea Nacional Francesa l’1 de desembre de 1789, amb la diferència que el francès s’emportà la mala fama històrica, mentre que els legisladors nordamericans són uns complets desconeguts.

Sorprèn que el país més poderós del món, que durant anys ha volgut passar per capdavanter de la llibertat al món, entengui encara la humanitat i la compassió com la forma més ràpida i menys dolorosa de matar. El filantròpic doctor Guillotin no va morir a la Màquina. Ronda per l’Amèrica profunda i, en molts països, esperen encara en Víctor Hugues. A la vella Europa, per sort, ja són fantasmes del passat.