Rastrejant la premsa digital del dia, m’he trobat amb unes frases que m’han cridat l’atenció. Les dues primeres pertanyen a una entrevista que La Vanguardia a fet a Bill Gates amb motiu de la seva visita a Barcelona aquests dies, i que avui publica la versió digital i la de paper del diari:
Desde luego, donar dinero es más enriquecedor que quedárselo. Por encima de un determinado umbral, tener más dinero no supone una diferencia en la manera en que uno vive.
Llega un punto en que tener más dinero no te cambia la vida. Pero donar dinero a causas filantrópicas sí que te la cambia. Para bien.
En Bill Gates és una de les persones més riques del planeta i no falta qui pensa que el món està mal repartit, uns tant i altres tant poc. Al marge de l’opinió que ens pugui merèixer aquest senyor, i deixant de banda perjudicis que no venen al cas, com el mite de que les grans fortunes no són lícites, són paraules que parlen d’avarícia i de la seva absurditat. Quan tens tants diners, de què et serveix fer-ne més? Cal agrair a Bill Gates que hagi posat un sobreeixidor als seus beneficis, que no vol dir un fre, sinó una vàlvula d’escapament per a canalitzar la riquesa sobrant cap on fa falta.
Ho comparteixen, això, la resta de grans fortunes mundials? Hi estan d’acord les grans corporacions anònimes? Algú és capaç de posar fre a la pròpia avarícia d’acumular riquesa personal fins on es pugui? Què en pensen els membres del selecte Club Bidelberg, que aquests dies es reuneix a Sitges amb total opacitat per a tractar del món, del seu futur i del seu present, des de la perspectiva de les persones més influents a l’economia mundial? Són aquí per a decidir com invertir els seus beneficis en el desenvolupament de les economies pobres, o per a marcar estratègies sobre com aconseguir més beneficis personals?
Les altres frases que m’han cridat l’atenció són de José Bono, President del Congrés dels Diputats, que ha pronunciat en un discurs a la Seu d’Urgell i que avui publica, entre d’altres, el diari Público:
A la gente le importa tres puñetas quién gana las elecciones; lo que le importa es llegar a final de mes.
Todos queremos durar, y queriendo durar, no nos damos cuenta de que hay horas en las que los países exigen estadistas y no hombres de partido.
La primera d’aquestes frases és d’un realisme aclaparador, que s’agraeix en un polític tant veterà. És que realment, el que importa a la immensa majoria dels mortals, no és precisament el dia a dia, l’arribar a final de mes i, en definitiva, sobreviure i prosperar fins on es pugui? La política importa, és clar, però per sobre de tot el que volem els catalans, els espanyols i tothom és tirar endavant. Estaria bé que això ho assumissin també els que tenen la responsabilitat de governar i els que aspiren a tenir-la. I si hi ha algun polític realista, que no ho dubti, ara és el moment de manifestar-se. Malament com van les coses, dóna tota la impressió que per als polítics el problema no és el país ni l’economia, sinó la seva ambició.
I parlant d’ambició, ve a compte la segona frase de José Bono, que ve a dir precisament això, que en aquests moments no és política el que necessitem, sinó estadistes. Potser en Bono es pot permetre donar lliçons perquè el seu càrrec és molt institucional i molt poc polític, però les digui qui les digui, són paraules de sensatesa.
El milionari i el polític han parlat de deixar de banda, respectivament, l’avarícia i l’ambició. Se’n parlarà d’això al Club Bidelberg, a les borses, a la Moncloa, a la seu dels partits, a la CEOE, als sindicats, als consells d’administració?
Desde luego, donar dinero es más enriquecedor que quedárselo. Por encima de un determinado umbral, tener más dinero no supone una diferencia en la manera en que uno vive.
Llega un punto en que tener más dinero no te cambia la vida. Pero donar dinero a causas filantrópicas sí que te la cambia. Para bien.
En Bill Gates és una de les persones més riques del planeta i no falta qui pensa que el món està mal repartit, uns tant i altres tant poc. Al marge de l’opinió que ens pugui merèixer aquest senyor, i deixant de banda perjudicis que no venen al cas, com el mite de que les grans fortunes no són lícites, són paraules que parlen d’avarícia i de la seva absurditat. Quan tens tants diners, de què et serveix fer-ne més? Cal agrair a Bill Gates que hagi posat un sobreeixidor als seus beneficis, que no vol dir un fre, sinó una vàlvula d’escapament per a canalitzar la riquesa sobrant cap on fa falta.
Ho comparteixen, això, la resta de grans fortunes mundials? Hi estan d’acord les grans corporacions anònimes? Algú és capaç de posar fre a la pròpia avarícia d’acumular riquesa personal fins on es pugui? Què en pensen els membres del selecte Club Bidelberg, que aquests dies es reuneix a Sitges amb total opacitat per a tractar del món, del seu futur i del seu present, des de la perspectiva de les persones més influents a l’economia mundial? Són aquí per a decidir com invertir els seus beneficis en el desenvolupament de les economies pobres, o per a marcar estratègies sobre com aconseguir més beneficis personals?
Les altres frases que m’han cridat l’atenció són de José Bono, President del Congrés dels Diputats, que ha pronunciat en un discurs a la Seu d’Urgell i que avui publica, entre d’altres, el diari Público:
A la gente le importa tres puñetas quién gana las elecciones; lo que le importa es llegar a final de mes.
Todos queremos durar, y queriendo durar, no nos damos cuenta de que hay horas en las que los países exigen estadistas y no hombres de partido.
La primera d’aquestes frases és d’un realisme aclaparador, que s’agraeix en un polític tant veterà. És que realment, el que importa a la immensa majoria dels mortals, no és precisament el dia a dia, l’arribar a final de mes i, en definitiva, sobreviure i prosperar fins on es pugui? La política importa, és clar, però per sobre de tot el que volem els catalans, els espanyols i tothom és tirar endavant. Estaria bé que això ho assumissin també els que tenen la responsabilitat de governar i els que aspiren a tenir-la. I si hi ha algun polític realista, que no ho dubti, ara és el moment de manifestar-se. Malament com van les coses, dóna tota la impressió que per als polítics el problema no és el país ni l’economia, sinó la seva ambició.
I parlant d’ambició, ve a compte la segona frase de José Bono, que ve a dir precisament això, que en aquests moments no és política el que necessitem, sinó estadistes. Potser en Bono es pot permetre donar lliçons perquè el seu càrrec és molt institucional i molt poc polític, però les digui qui les digui, són paraules de sensatesa.
El milionari i el polític han parlat de deixar de banda, respectivament, l’avarícia i l’ambició. Se’n parlarà d’això al Club Bidelberg, a les borses, a la Moncloa, a la seu dels partits, a la CEOE, als sindicats, als consells d’administració?
0 comentaris :: José Bono i Bill Gates
Publica un comentari a l'entrada