Diu literalment l’últim paràgraf del preàmbul de l’Estatut, just abans de començar l’articulat: “En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut”.
I per si algú troba a faltar al Rei, recordem que en el BOE l’Estatut comença així:
“JUAN CARLOS I, REY DE ESPAÑA. A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica.”
i acaba:
“Mando a todos los españoles, particulares y autoridades que guarden y hagan guardar esta ley orgánica. Madrid, 19 de julio de 2006. JUAN CARLOS R.”
Més clar l’aigua. L’Estatut és una Llei orgànica aprovada per voluntat del Parlament de Catalunya, les Corts Generals, el Rei i, per sobre de tot, el poble català. He dit per sobre de tot? Per sobre de tot sembla que hi ha la voluntat suprema del Tribunal Constitucional, “dotze homes sense pietat” i amb més feina de la que els pertoca.
Algú s’hauria d’haver adonat, al fer la Constitució i a l’aprovar la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, que col·locar un òrgan presumptament judicial per sobre de la voluntat popular és un contrasentit en una democràcia. No dic jo que no calgui controlar la constitucionalitat de les lleis que emanen de les Corts Generals i dels Parlaments autonòmics, o de les resolucions adoptades pels òrgans del poder executiu, però una llei aprovada en referèndum és una llei que ha rebut la màxima sanció de conformitat que pot rebre, la del poble a la qual va destinat. I si no, haver establert controls previs de constitucionalitat.
Al TC, al PP i als sectors afins que malden per ofegar l’autogovern de Catalunya, inclosos alguns sectors autoanomenats “progressistes”, els hauríem de dir allò tant simple i tant infantil, però tant entenedor, de “Santa Rita, lo que se da no se quita”.
No és aquesta la resposta de les forces polítiques catalanes, que ara pretenen fer allò que calia fer fa molt temps. Algú es creu que ara es podrà renovar, de cuita i corrents, el Tribunal Constitucional? I algú es pensa que ara pot prosperar una llei per a evitar que el TC dicti sentència sobre lleis aprovades en referèndum? Massa tard, senyors. I a Madrid tampoc n’hi ha ganes.
Sembla que l’únic que s’adona, al menys públicament, que això ja no té solució, és l’expresident Pujol, que deixant de banda per una vegada la seva prudència habitual, ha dit el que molts pensem, que Catalunya no té perquè respectar al Tribunal Constitucional. Home, jo no parlaré de respecte, però insisteixo en que, simplement, caldrà ignorar la sentència, quan sigui que surti i com sigui que la redactin. Anem fent, i qui vulgui alguna cosa que recorri al Constitucional, que així tindran feina per quatre anys més.
I per si algú troba a faltar al Rei, recordem que en el BOE l’Estatut comença així:
“JUAN CARLOS I, REY DE ESPAÑA. A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica.”
i acaba:
“Mando a todos los españoles, particulares y autoridades que guarden y hagan guardar esta ley orgánica. Madrid, 19 de julio de 2006. JUAN CARLOS R.”
Més clar l’aigua. L’Estatut és una Llei orgànica aprovada per voluntat del Parlament de Catalunya, les Corts Generals, el Rei i, per sobre de tot, el poble català. He dit per sobre de tot? Per sobre de tot sembla que hi ha la voluntat suprema del Tribunal Constitucional, “dotze homes sense pietat” i amb més feina de la que els pertoca.
Algú s’hauria d’haver adonat, al fer la Constitució i a l’aprovar la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, que col·locar un òrgan presumptament judicial per sobre de la voluntat popular és un contrasentit en una democràcia. No dic jo que no calgui controlar la constitucionalitat de les lleis que emanen de les Corts Generals i dels Parlaments autonòmics, o de les resolucions adoptades pels òrgans del poder executiu, però una llei aprovada en referèndum és una llei que ha rebut la màxima sanció de conformitat que pot rebre, la del poble a la qual va destinat. I si no, haver establert controls previs de constitucionalitat.
Al TC, al PP i als sectors afins que malden per ofegar l’autogovern de Catalunya, inclosos alguns sectors autoanomenats “progressistes”, els hauríem de dir allò tant simple i tant infantil, però tant entenedor, de “Santa Rita, lo que se da no se quita”.
No és aquesta la resposta de les forces polítiques catalanes, que ara pretenen fer allò que calia fer fa molt temps. Algú es creu que ara es podrà renovar, de cuita i corrents, el Tribunal Constitucional? I algú es pensa que ara pot prosperar una llei per a evitar que el TC dicti sentència sobre lleis aprovades en referèndum? Massa tard, senyors. I a Madrid tampoc n’hi ha ganes.
Sembla que l’únic que s’adona, al menys públicament, que això ja no té solució, és l’expresident Pujol, que deixant de banda per una vegada la seva prudència habitual, ha dit el que molts pensem, que Catalunya no té perquè respectar al Tribunal Constitucional. Home, jo no parlaré de respecte, però insisteixo en que, simplement, caldrà ignorar la sentència, quan sigui que surti i com sigui que la redactin. Anem fent, i qui vulgui alguna cosa que recorri al Constitucional, que així tindran feina per quatre anys més.
Una mica més de pebrots, als catalans,ens comença a fer molta falta.
Anònim
21 d’abril del 2010, a les 23:17