La Pasqua, el Computus i el calendari

En la llarga llista de contradiccions amb les que com a persones convivim sense cap problema, hi figura el fet que en una societat laica i un estat aconfessional, quasi totes les festes laborals tenen una base religiosa. I que no ens les treguin, que hi hauria un daltabaix. Si no m’equivoco, de les 14 festes laborals de 2010, entre locals, autonòmiques i estatals, sols tenen una caràcter merament “civil” el 6 de desembre (dia de la Constitució), l’11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya), l’1 de maig (festa del treball) i, potser, l’1 de gener (any nou). Del 12 d’octubre, per molt que se’l consideri festa nacional espanyola, no es pot negar que té un origen netament religiós, ja que es té a la Verge del Pilar per patrona d’Espanya. I pel que fa a les Festes Majors locals, totes elles tenen el seu origen en la festivitat del sant patró o patrona de la localitat.

Jo puc conviure sense cap problema amb aquesta contradicció. A fi de comptes, n’hi ha prou, si no s’és creient, en no participar dels ritus religiosos que es celebren en aquestes festes, i prendre-s’ho simplement com a un o varis dies de vacances. Fins i tot n’hi posaria una altra, Sant Jordi, que si fes falta canviaria ràpidament pel 12 d’octubre o l’11 de setembre, a risc de passar per poc patriota. Al cap i a la fi, em sento més català en la festa del llibre i la rosa que en la de la derrota de la Generalitat davant les tropes de Felip V, i tampoc no veig motiu per a celebrar el “descobriment” d’Amèrica, ni tant sols per a que el celebrin els propis “descoberts”.

De totes les festes, les més religioses, les festes sacres per excel·lència, són les de la Setmana Santa. Fins i tot els més descreguts (però no tots, ni molt menys) participen de les processons i ritus més exaltats d’aquests dies. Gent que no s’acosta per una església en tot l’any, ni ho faria en sa vida, acompanyen les imatges i els penitents, beneeixen la palma i no mengen carn el divendres sant. Són els catòlics practicants no creients dels que ja vaig parlar fa un any en aquest bloc.

La Pasqua té a més una particularitat, i és que sempre cau en dates diferents. Amb això cal que el poder civil, abans de confeccionar el calendari laboral de cada any, consulti les disposicions de l’església catòlica que estableixen en quins dies caurà, enguany, la celebració de la Pasqua religiosa. Sembla que hi ha una norma per a establir aquestes dates. La resurrecció de Jesús se celebra sempre el diumenge següent al pleniluni posterior al 20 de març, i no va mai més enllà del 25 d’abril. En el cas que el pleniluni caigui en diumenge, la festa queda per al diumenge següent. Es veu que així s’evita que coincideixin la pasqua jueva i la pasqua catòlica.

Es tracta de regles establertes ja al segle IV pel Concili de Nicea (325) i que van ser fixades definitivament al segle VIè. per un monjo oriental establert a Roma i membre de la Curia, Dionysius Exiguus. Aquestes regles s’anomenen Computus, paraula que fa referència al càlcul de la data pasqual, i es poden resumir en:

• La Pasqua sempre cau en diumenge.
• El diumenge elegit és el primer diumenge després de la lluna plena de la primavera boreal. En cas que la lluna plena caigués en diumenge, la Pasqua es passaria al diumenge següent.
• La primavera comença amb l’equinocci de primavera, que té lloc el dia 21 de març.

Aquest assumpte ha donat més feina de la que sembla als doctors de l’Església, ja que de la data del diumenge de resurrecció depèn la data d’altres festes litúrgiques i, d’altra banda, les diverses esglésies cristianes no s’han posat d’acord en unificar la data pasqual. També ha donat feina als aficionats a la informàtica, que han tingut ocasió de desenvolupar tota mena d’algoritmes per al computus. Una petita mostra a la Viquipèdia.

El tal Dionisi era, pel que sembla, un personatge d’estatura reduïda, a jutjar pel seu sobrenom, que ve a ser com “nan”, “petit” o “reduït”, però devia ser una eminència fent números, encara que fos un mal historiador. Dic això perquè, a més, és responsable d’establir la data oficial del naixement de Jesús i, per tant, l’inici del calendari cristià que, per extensió, ha esdevingut quasi universal, i en aquesta feina va cometre algun error important.

L’encàrrec li feu el papa Joan I, que va governar l’Església entre el 523 i el 526, i era un encàrrec força clar: establir com a any primer el de l’era cristiana, és a dir el del naixement de Jesús. I és que fins llavors el tema de la data era un autèntic desori. Era un costum estès datar els documents en relació amb els anys de govern del rei o del papa, per exemple el novè any del regnat de Teodosi el Gran. Així, en el que acabaria essent l’any u, un contracte es dataria “en el consolat de C. Cèsar, fill d’August, i de L. Emili Paule, fill de Paule”. Entre les persones residents a Roma o que hi estaven vinculades, era freqüent, també, datar els documents en relació amb la data de la fundació de Roma, suposadament esdevinguda el 776 a. de C. Amb aquest sistema, l’any u de l’era cristiana seria el 754 A.U.C. (ab urbe condita), o el primer any de la dinovena Olimpiada, si es regissin pel sistema grec.

Dionisi “el petit” va calcular que Jesús havia nascut l’any 754 A.U.C., i va anomenar a aquest any anno domini, any del senyor. Tot el que hi havia abans, eren anys abans de Crist, i el que venia després era el que continua havent-hi, anys des de la mort de Crist. El que passa és que l’home es va equivocar, segurament per la poca concreció dels mateixos Evangelis. Tal com Sant Mateu data la fugida a Egipte, Jesús hauria d’haver nascut en el darrer any o poc abans del regnat d’Herodes el Gran, que va morir el 4 a. de C. En canvi, si fem cas a l’Evangeli de Lluc, que relaciona el naixement de Jesús amb un cens, la data ha de ser el 6 o el 7 d. de C. Sigui quina sigui la data correcte, no era la que va dir Dionisi. També podria ser que l’home no se’n sortís de resoldre les contradiccions dels evangelis i tirés pel dret, posant una data que més o menys quedés al centre de totes les hipòtesis. Fins i tot llavors, una mica de diplomàcia no feia mal a ningú.

En qualsevol cas, el papa donà per bons els càlculs de Dionisi “el petit” i els fixà com a definitius per a tota la cristiandat, cosa que en aquells temps equivalia a tot el món. Com es diu vulgarment, estigués bé o malament, des de llavors el calendari cristià va a missa. O hauríem de dir catòlic, perquè algunes variacions hi ha també entre les esglésies cristianes. Per exemple, el Papa Gregori XIII va tenir l’ocurrència, el 1582, de suprimir directament deu dies del calendari d’aquell any, els que van entre el 4 i el 15 d’octubre, talment com si no haguessin existit, inaugurant així el calendari gregorià, vigent actualment a la majoria de països, al menys en l’ordre civil. En realitat el que feia aquell papa era corregir un error que s’arrossegava des que Juli Cèsar va instaurar el calendari julià el 46 a. de C., i Dionisi “el petit” li va posar un punt d’inici quasi cinc-cents anys després. Es tractava d’evitar un desfasament que augmentava any rere any. De fet, Gregori XIII no sols posà al dia el calendari, sinó que també va establir algunes modificacions per a que aquesta desviació no es produís de nou. D’aquí que el calendari actual porti el seu nom.

La cosa és que per aquella època la cristiandat ja distava d’estar unida en la religió, i el papa sols va aconseguir que el seu calendari s’adoptés en les nacions que li eren més fidels (Espanya, Polònia, Itàlia i Portugal). Més tard, en èpoques diverses, s’hi anirien afegint altres nacions, però durant molt temps els calendaris julià i gregorià van conviure a Europa, donant-se la circumstància que diversos països es regien per dates diferents. Actualment, les esglésies ortodoxes se segueixen regint pel calendari julià, tot i que els seus estats respectius han adoptat oficialment el calendari gregorià. Una curiositat: la festa del llibre cau per Sant Jordi (23 d’abril), perquè aquell dia de 1616 van morir Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Doncs bé, resulta que en el cas de Cervantes la data correspon al calendari gregorià, mentre que Shakespeare va morir el 23 d’abril del calendari julià, que era el vigent en aquell temps a Anglaterra.

Així que resulta que no sols les festes, especialment les quasi-vacances de Pasqua, tenen un fonament clarament litúrgic, sinó que fins i tot el propi calendari té un origen religiós ben definit. I malgrat això, ni al govern més ateu del món se li acudiria, a aquestes alçades, suprimir-lo o modificar-lo.

En aquest aspecte, en el de respectar les festes i el calendari, som, si més no, catòlics practicants no creients.