Incompetència constitucional

Tot el llarg culebró de l’Estatut i el Tribunal Constitucional ja ens hauria de donar una nova perspectiva de tot plegat. La mateixa incapacitat de l’òrgan constitucional de jutjar l’Estatut i l’evidència que la sentència que finalment emeti, si mai arriba, serà inacceptable per partidaris i detractors del text estatutari, i mancada de legitimitat per ser contrària a la voluntat expressada pel poble català en les urnes i pels parlaments català i espanyol, no fa altra cosa que reforçar la irreversibilitat de l’Estatut i l’inevitable del seu desplegament.

Per a descriure la feina feta pel TC al llarg d’aquests quatre anys cal esmentar un seguit de virtuts com la competència, la capacitat i la responsabilitat, i declarar-les incompatibles amb el que, avui en dia, representa aquest màxim òrgan constitucional. I és possible que la culpa no sigui dels il·lustres magistrats que en formen part. De fet, el propi mecanisme d’elecció d’aquests càrrecs els converteix en simples instruments del tacticisme polític, la qual cosa, a la vegada, disminueix greument el grau de confiança en la objectivitat i coherència constitucional de les seves resolucions. Si es crea un òrgan per a jutjar la constitucionalitat de les resolucions polítiques, com és que es forma de servents polítics? Jutge i part, vet aquí!

Al que anava. Per enèsima vegada el TC ha estat incapaç de dictar una sentència sobre l’Estatut. La sentència proposada per la ponència proposava la inconstitucionalitat de varis articles i, se suposa, la reinterpretació d’altres. Com ha dit algú, la castració física i química de l’Estatut. I no ha tirat endavant perquè a l’anomenat sector conservador del tribunal li ha semblat massa poc. Seguint el mecanisme de funcionament del propi tribunal, s’ha nomenat un nou ponent per a que elabori un nou projecte de sentència que sols els déus saben quan estarà llest. Aclarim-ho: el ponent de la sentència rebutjada era “progressista”, i el que ara ha estat nomenat és “conservador”, o sigui que la castració de l’estatut serà, si es pot, més gran.

A mi sempre m’ha semblat que les sentències cal complir-les, encara que no agradin, perquè les regles del joc de les que ens hem dotat són així. Ara bé, en el cas del Tribunal Constitucional i de l’Estatut, les regles del joc han estat pervertides des d’un principi per aquells que, precisament, són els encarregats de fer-les complir. El Tribunal Constitucional té el mandat de vetllar per la constitucionalitat de les normes que emanen del govern i del parlament, però no és, no ha de ser de cap manera, una tercera cambra legislativa. Utilitzar el TC per a subvertir la voluntat dels parlaments català i espanyol i la del poble de Catalunya expressada en referèndum, com han fet el PP i els seus amics, fent gal·la dels seus costat més ultradretà i antidemocràtic, és trencar des d’un bon principi les regles del joc.

Això sol converteix qualsevol sentència sobre l’Estatut que pugui sortir del TC en il·legítima. Si a sobre hi afegim que, quan surti, serà el producte d’un llarg període de maquinacions polítiques, mercadeig, negociacions i manipulacions, i que a sobre haurà estat dictada per un òrgan que ja hauria hagut de ser renovat, al menys, en la meitat dels seus membres, quina credibilitat podrà tenir la sentència?

I quina utilitat? Com més passa el temps, més irreversible resulta el desplegament de l’Estatut. En aquest sentit, fins i tot ens en hauríem d’alegrar que tardés tant. Al final, acabarà essent una sentència “retòrica”, sense utilitat pràctica.

Em sembla que ja n’hi ha prou de retòrica i politiqueria. Tota aquesta xerrameca de “deixem treballar al tribunal”, “tinguem confiança en la justícia”, “segur que en sortirà una sentència justa i equilibrada” ja comença a sobrar. L’enorme desprestigi del tribunal és culpa dels partits polítics i són ells els que s’han de posar les piles. Ja va essent hora de deixar la prudència i escometre l’exigència. I el que cal exigir és que els partits polítics es posin d’acord per a renovar el tribunal ja. I si no es pot fer perquè el PP no vol, els magistrats haurien de tenir la dignitat d’anar-se’n a casa i deixar plantats als partits.

Alguns polítics això ja ho han demanat, però tampoc n’hi ha prou. Potser, a hores d’ara, caldria que, si més no, els partits polítics catalans, i el President de la Generalitat al seu davant, declaressin solemnement que l’estatut és irreversible, que cap sentència política el pot fer enrere i que la voluntat de Catalunya i el seu govern és desplegar-lo. Tot el demès és accessori. I ja va essent hora que deixem de perdre el temps amb tanta collonada.