La vergonya del cas Garzón

Ja fa temps que la justícia es va revelar en aquest país com una extensió de la política i d’interessos personals i corporatius, tot menys la dama del ulls embenats amb la balança a una mà i l’espasa a l’altra. No em refereixo a la qualificació del delicte ni al càstig del delinqüent, ni tant sols a la deixadesa, la precarietat, la ineficàcia i la ineficiència de l’aparell judicial, sinó als propis principis inspiradors de l’acció judicial.

Al Títol Preliminar de la Llei orgànica del Poder Judicial hi podem llegir:

Artículo 1. La Justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey por Jueces y Magistrados integrantes del Poder Judicial, independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente a la Constitución y al imperio de la Ley.

Artículo 7.
1. Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo Segundo del Título I de la Constitución vinculan, en su integridad, a todos los Jueces y Tribunales y están garantizados bajo la tutela efectiva de los mismos.
2. En especial, los derechos enunciados en el artículo 53.2 de la Constitución se reconocerán, en todo caso, de conformidad con su contenido constitucionalmente declarado, sin que las resoluciones judiciales puedan restringir, menoscabar o inaplicar dicho contenido.
3. Los Juzgados y Tribunales protegerán los derechos e intereses legítimos, tanto individuales como colectivos, sin que en ningún caso pueda producirse indefensión. Para la defensa de estos últimos se reconocerá la legitimación de las corporaciones, asociaciones y grupos que resulten afectados o que estén legalmente habilitados para su defensa y promoción.

Es parla en aquests preceptes d’independència, i ja sembla una broma pesada, tenint en compte que l’òrgan de govern dels jutges i el mateix Tribunal Constitucional, es nodreixen de càrrecs polítics designats pel Parlament (és a dir, pels partits) i es comporten com una cambra política més. L’activitat diària del Consell General del Poder Judicial no fa sinó confirmar aquesta apreciació, i el fet que el Tribunal Constitucional hagi de consensuar les seves sentències, vg. la de l’Estatut, és l’exemple més clar del caràcter polític d’aquest òrgan.

El greu de tot plegat és que la manca d’independència dels màxims òrgans judicials posa en perill igualment la defensa dels drets i llibertats dels ciutadans que obliga a tots els Jutges i Tribunals d’acord amb l’article 7 de la Llei orgànica del Poder Judicial.

Ve a compte aquesta introducció del lamentable espectacle que la justícia espanyola està donant amb el cas Garzón i el fet que l’hagi d’asseure a la banqueta dels acusats per intentar investigar els crims del franquisme, un espectacle que ja ha travessat les fronteres del país i que reprodueixen alguns dels diaris més prestigiosos d’Europa i Amèrica. I no n’hi ha per menys. En el cas Garzón conflueixen espectacularment els dos grans defectes esmentats: la manca d’independència dels estaments judicials que l’han de resoldre, i la manca de respecte als drets individuals i col·lectius de les víctimes del franquisme.

Es poden dir moltes coses del jutge Garzón, especialment que li va el protagonisme i que és especialista en emprendre causes perdudes però mediàtiques. És a dir que també es poden posar en qüestió les seves motivacions a l’hora d’emprendre alguns procediments. Ho dic per a que quedi clar que no estic fent un panegíric d’aquest senyor. El que m’interessa aclarir, perquè em sembla que no es pot obviar, és que en la seva quasi segura inhabilitació (diria que està decidida des de fa temps) hi conflueixen especialment els interessos de tots aquells que tenen comptes pendents amb ell. En Garzón ha trepitjat molts ulls de poll, a totes bandes i de tota classe de peus, des de la màfia del narcotràfic fins a la corrupció política de tots colors, passant pel terrorisme o pel radicalisme independentista del País Vasc i de Catalunya. Està clar, dons, que té enemics per a donar i vendre, però especialment entre els polítics, als quals no l’hi ha donat la gana de complaure. I dins de la judicatura, polititzada fins l’extrem, n’hi ha tants o més que a fora. Hi ha molta gent, doncs, que aspira a treure’s de sobre un jutge incòmode, i ara en té l’ocasió.

Valgui el que he dit per a destruir qualsevol presumpció d’independència dels que prenen part activa en aquest linxament del jutge estrella per excel·lència. I sense anar més lluny, és força significativa la identitat dels promotors de la querella. Ni més ni menys que la Falange Espanyola i el fals sindicat ultradretà Manos Limpias, dos col·lectius plenament identificats amb el franquisme. Si no fos perquè el franquisme es va extingir biològicament (que no sociològicament) el 1975, probablement els membres d’aquests col·lectius querellants serien dels primers a ser investigats.

És evident que són actors acomodaticis, personatges que venen bé per a fer la feina bruta contra Garzón. El que fa patxoca i sorprèn és que aquesta maniobra rebi la comprensió i fins i tot la participació de sectors progressistes i/o d’esquerres. Mal anem quan els demòcrates s’alien amb els feixistes per a resoldre rancúnies personals.

I la defensa dels drets individuals i col·lectius de les víctimes del franquisme? L’argument de l’instructor del cas Garzón i l’excusa dels que el volen fer fora és que la llei d’amnistia va resoldre les responsabilitats del franquisme i que, per tant, el jutge estrella no té competències per a investigar els delictes comesos durant la dictadura. És possible que des d’un punt de vista estrictament legal tinguin raó. Si és així, per la via de recursos la causa pot ser desestimada, com de fet ho va ser per l’Audiència Nacional. Pretendre, a continuació, criminalitzar al jutge que va emprendre aquesta causa perduda no és fer justícia, sinó criminalitzar la causa de les víctimes del franquisme, una causa que existeix i que segueix essent justa perquè les víctimes i els delictes segueixen existint, al marge que puguin obtenir o no justícia en els tribunals.

Jutjar en Garzón perquè la seva instrucció ha estat desestimada per l’Audiència Nacional justifica que es pugui jutjar i condemnar per prevaricació qualsevol jutge que vegi anul·lades les seves resolucions per un tribunal superior. Per si això fos poc, criminalitzar un jutge perquè ha intentat fer justícia per uns crims que mai han estat jutjats és tant com justificar l’existència mateixa d’aquests crims.

Franco va morir el 1975. Des de 1978 tenim una Constitució democràtica i ja cal tenir una certa edat per a saber què era el franquisme. Som, cal suposar, un país democràtic integrat en una Europa plural i democràtica. Que aquestes alçades sigui un crim investigar el franquisme no és propi d’un país democràtic. Si això passa a Espanya, suposant que encara siguem demòcrates, aleshores no és més que un lamentable esperpent, una incoherència i una anormalitat vergonyosa.