La sentència? No cal, gràcies

Ha avançat la Cadena Ser que el Tribunal Constitucional ha convocat un Ple per al proper dia 14 d’abril, per a votar d’una vegada la sentència sobre l’Estatut. En condicions normals hauríem de dir allò de “ja era hora!”, perquè els il·lustres magistrats s’han pres el seu temps per a posar-se d’acord, però a mi, la veritat, no se m’acut cap argument jurídic per a justificar aquest retard. Sembla que el problema sempre ha estat en consensuar una sentència acceptable, i no entenc com s’ha de consensuar una sentència i quan es pot considerar acceptable. Si el que es ventila és la constitucionalitat de l’Estatut, no hi ha res a consensuar. O és constitucional o no ho és. Que cada magistrat voti segons la seva convicció i que surti el que surti. Consensuar vol dir pactar, i això és feina dels polítics, una feina que suposadament fan, o haurien de fer, al parlament i no a la sala de vistes d’un tribunal.

Dir que hi ha dificultats per a consensuar la sentència és reconèixer molt descaradament que el debat i les motivacions són 100 per 100 polítics. Això ho sap tothom, però està bé adonar-se que no se n’amaguen. I mostra una vegada més que ses senyories van deixar de ser juristes quan van acceptar el càrrec.

Al final d’aquest llarg procés, l’únic element no polític que haurà intervingut en l’aprovació de l’Estatut haurà estat la ciutadania de Catalunya, en un referèndum molt poc participat, després que el text sofrís una important retallada en el Parlament espanyol i abans que el TC li passi de nou les tisores. Ens podríem preguntar a què ve la intervenció d’un altre òrgan polític si de debat polític ja n’hi ha hagut prou i el poble català s’ha pronunciat. Perquè, insisteixo, si el TC actua com a òrgan polític, ha de ser considerat polític.

Dit tot això, està per veure que el 14 d’abril (casualment l’aniversari de la proclamació de la República) els magistrats del TC siguin capaços de posar-se d’acord. Jo, després de tant temps, crec sincerament que més valdria que ho deixessin per un altre dia, o per un altre any, o que se n’oblidessin d’una vegada i anessin a resoldre els altres assumptes pendents, que no són pocs. Total, diguin el que diguin, la sentència no satisfarà a ningú, o potser, si tant negativa és per a l’Estatut, satisfarà a la caverna espanyolista més rància. Vaja, també podria agradar als sectors sobiranistes de casa nostra, donant-los arguments que demostrin la inutilitat de la via estatutària, molt oportuns per cert a pocs dies d’una nova tongada de consultes sobiranistes. Rectifico, segurament que agradarà a més d’un.

El que sí que penso és que, al cap i a la fi, esdevindrà inútil. L’Estatut porta ja més de tres anys aplicant-se. S’han dictat lleis que el desenvolupen i no veig com es pot tirar enrere tot això.

Consti que no és el mateix que deia fa un temps, quan em semblava que havíem d’acatar la sentència, però tal com van les coses em deixaré de punyetes i tiraré pel dret. La meva proposta és que, sigui quina sigui, ignorem totalment la sentència. Que la dictin, la imprimeixin, la comentin i la tirin de carnassa als tertulians de la dreta més rància. Anem fent com si res, i qui no hi estigui d’acord que presenti més i més recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis i reglaments que s’han dictat i es dictaran en desenvolupament de l’Estatut. Al TC en fan col·lecció i no els vindrà d’aquí.

És clar que, segurament, algú, a la Generalitat, tindrà més seny que jo. Ho reconec, les sentències són per acatar-les, però mira, m’he quedat descansat.