L'ununseptium omple un forat

El més petit i el més efímer pot resultar, per alguns, el més fascinant. I si no que ho preguntin als científics russos i nordamericans que han aconseguit crear l’element 117 de la taula periòdica, en el que diuen que és un gran pas per a la física, tot i que a mi, que sóc de lletres, se m’escapa la importància d’aquest descobriment. He dit descobriment, i potser hauria de rectificar, perquè no és el mateix crear que descobrir. Hom descobreix allò que ja existeix però que no ha estat mai vist, allò que fins ara era desconegut, mentre que l’acte de la creació comporta el naixement d’una nova entitat, quelcom que abans no hi era.

A jutjar per les notícies que s’han divulgat, l’ununseptium, que així és com ha estat batejat, no és un element que es pugui trobar a la naturalesa. Ningú té un grapat d’ununseptium a la mà i es pregunta què en farà. No el pots comprar enlloc, no es pot extreure de cap mina ni destil·lar de cap compost, no es pot emmagatzemar en garrafes ni omplir-ne sacs, ni tant sols se’n pot guardar un polsim en un relicari com a record d’aquell dia que en una platja solitària te’m vas declarar. L’ununseptium, cal dir-ho, no existeix. O millor dit, ha existit durant unes desenes de milisegons, una vida massa breu per a que li doni temps a ser observat per l’ull humà.

I tant se val que siguin uns milisegons, perquè, a més, sols se n’ha pogut produir sis àtoms, que ni amb les ulleres més graduades poden ser vistos. L’ununseptium, doncs, ha estat creat i detectat, però no se’n pot descriure el color, la duresa ni la textura. Poc importa això per a la física de l’àtom, que es mou en l’univers del més petit, allà on es confonen massa i energia, i el més gran, la pròpia essència de l’univers sencer.

Expliquen els seus descobridors que es tractava d’omplir un buit en el prestatge dels elements, ja que el 116 i el 118 ja havien estat materialitzats fa un temps. Aquests elements resideixen als afores de la taula periòdica, on els elements són tan pesats que resulten inestables i es desintegren en un breu període de temps, en milisegons. Que un element d’aquests sigui superpesat no vol dir que no es pugui aixecar amb les mans, sinó que té un nombre molt elevat de protons en el seu nucli, 117 en el cas de l’ununseptium, que és el que li provoca la inestabilitat.

És tant evident que es tractava d’omplir un forat, que fins i tot el nom que se li ha donat és dels de sortir del pas. Ununseptium significa 117. No gaire original, però no té massa importància perquè tampoc se li coneix cap utilitat pràctica. I és que la ciència ja ho té això. És com l’escalada. Hi ha gent a la que se li pregunta per què s’emparra a una muntanya alta i perillosa, i contesta que “perquè és allí”. A d’altres se’ls pot preguntar per què necessiten ampliar la taula periòdica dels elements químics, i contesta que perquè s’ha de provar.

Jo, per exemple, em pregunto per què m’interessa això, si sóc de lletres, i de què em serveix? Sols se m’acut una resposta. Perquè algú n’ha parlat i m’ha semblat interessant.